dimecres, 4 de maig de 2016

Segona residència (11): un adulteri decent

Finalment va arribar el dia, un divendres equívocament festiu del mes de maig, el primer de lliure disposició que vaig trobar al calendari. Davant de l’Helena vaig fingir que anava a treballar a l’institut com si fos un divendres qualsevol, encara que en realitat tania la intenció d’encaminar-me cap a aquell quasi-Empordà, on teníem la segona residència. Vaig entrar a Esclassans a la vora del migdia (sí, així es deia el poble més proper a la urbanització; no puc continuar ocultant-lo). La meva primera intenció havia sigut la de posar-me a enfonsar d’immediat el terra del cobert amb la maça que li tenia reservada des de les vacances de Setmana Santa; però el llum intermitent del combustible, m’obligà a passar abans per la benzinera dels afores. Acabava de pagar quan algú em tustà l’espatlla.

—Ep, mestre, pensava fer una visita sense saludar? —el que així m’interpel·lava era el més flac dels meus (diguem-ne) agents secrets, el que es feia dir Toni.

—De cap de les maneres, m’has pescat que tot just arribava al poble. I tenia molt clar que el primer que faria, després de posar benzina, seria buscar-vos, perquè m’informéssiu de les últimes novetats d’aquestes setmanes.

Mai no he sabut mentir amb competència, i només calia que a l’engany al que havia sotmès l’Helena hi afegís aquella falsedat pietosa per sentir-me els nervis encara més a flor de pell. Sobra dir que no esperava que cap dels meus confidents m’oferís una informació valuosa, i que qualsevulla revelació per part seva consistiria en un pur despropòsit; però calia optar per alguna sortida diplomàtica, tot i que sospitava que Toni pensava treure profit de l’absència dels seus col·legues.

—És que, amb el cor a la mà, seria trist que se’n tornés a Barcelona sense conèixer els últims esdeveniments. Crec que li podrien interessar bastant. O m’atreviria dir que molt.

—M’estàs insinuant que ha passat alguna de grossa?

—Això ja es veurà, però no ens estiguem aquí al mig com dos estaquirots, en un indret on tothom ens pot sentir, quan podríem estar parlant com a bons amics amb unes canyes al davant.

El vaig convidar a pujar al cotxe i vaig deixar que em guiés per carreteres secundàries fins al bar d’un motel sinistre situat en terra de ningú, alguns quilòmetres més enllà dels que havia estat disposat a conduir en principi. Intuïa que el local l’havia escollit, perquè allí difícilment hi trobaria cap dels seus paisans, i encara menys els seus dos amics obesos i copartícips del negoci. La traïció cada cop es dibuixava de forma més clara.

—Com li vam prometre, mestre, vam estar vigilant cada nit, des del primer dia, davant del xalet de l’alemany. Van passar dues, tres setmanes… i allà no es produïa cap moviment. Semblava que tot el que havíem presenciat aquella primera nit, havia sigut una falsa alarma o una al·lucinació. Llavors vaig tenir la gran idea; i pensi que no va ser fàcil de tenir-la. Vaig dir-me que potser no estàvem enfocant el problema correctament. Cal que tots els misteris es produeixin a l’hora de les bruixes? Oi que no? I si l’hora màgica s’esdevé en ple migdia? Va ser llavors que vaig canviar la meva estratègia i vaig començar a visitar el xalet en horaris inesperats. Mal m’està dir-ho, però va ser una idea més que genial. Perquè em va quedar clar que els refotuts intrusos ens estaven perjudicant i preferien entrar a Mary Muntanya a plena llum del dia. Ho vaig veure per primer cop un divendres a quarts de tres, com la Celest s'acostava amb la seva vespa i una nevera portàtil entre les cames. I com entrava al xalet, per sortir-ne poc després. Els dies següents la situació es va repetir, si fa no fa a la mateixa hora. No deixa de ser lògic, perquè és l'hora que tenen la botiga tancada.

—La botiga?

—És clar, la Celest és la propietària de la papereria.

La papereria era també la botiga que funcionava com a quiosc. Celest era doncs la dona que primer m'havia parlat dels suposats misteris de Villa Florita. Havia sigut una estratègia per desviar la meva atenció?

—I tot això què et suggereix? Vols dir que allà dins hi tenen algú?

En Toni encongí les espatlles en senyal d'ignorància i demanà una segona canya.

2 comentaris: