divendres, 6 de maig de 2016

Segona residència (13): ell es deia Miquel


Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

L’Helena em va estar mirant de manera estranya des que vaig  franquejar la porta.

—Com ha anat la jornada? —preguntà amb ullada sinistra. No acostumava a preguntar-m’ho i el seu sobtat interès em va alarmar.

—Bé, com vols que hagi anat?

—He d’entendre que has estat a l’institut?

—I on, si no?

—Mira, t’explicaré una petita història —i pel to que ho deia, sabia que no m’agradaria sentir-la—. Resulta que avui en sortir de casa m’he descuidat les claus sobre la tauleta del rebedor i, com sabia que tu no plegaves fins a quarts de sis, he pensat que passaria per l’institut a demanar-te les teves. Ja t’imaginaràs la meva sorpresa quan me l’he trobat tancat i barrat. Em pregunto com em convenceràs que  erets allí dins treballant…

—I com t’ho has fet per entrar a casa?

—Ara això no ve al cas —efectivament, no venia al cas i només era una estratègia dilatòria meva, perquè de jocs de claus repartits entre diversos membres de la família no en faltaven—. M’ho explicaràs o t’ho hauré d’arrencar amb fòrceps?

—Suposo que vols saber on he passat el dia.

—M’agradaria, encara que gairebé ho sospito.

—Sí, no t’enganyaré, he estat a Mary Muntanya i l’experiència ha resultat enormement interessant. Per començar, tot sembla indicar que al xalet de l’alemany hi tenen algú en captivitat: no em preguntis qui és ni quins són els seus carcellers. Però a més he descobert que al subsol de casa tenim un sistema ferroviari avortat de propòsit desconegut. Si tot això no et sembla apassionant, em pregunto si hi ha res que et desvetlli l’interès.

—Mira, jo a la vida li demano coses molt més senzilles que un misteri detectivesc a la caseta de fora. Li demano, per exemple, un marit que no m’enganyi, quan gaudeixi d’una festa de lliure disposició. Li demano més confiança, més placidesa, i menys trepidació. I a tu t’estic demanant directament que ho deixis córrer. N’estic farta de les teves obsessions amb els fantasmes del xalet.

—Però no te n’adones que no són fantasmes? Que de mica en mica els estem encerclant? I que, quan no trobin cap altra sortida, ens revelaran la veritat?

—Escolta, Miquel, si demà mateix no et desfàs de la nostra torreta a Mary Muntanya, pots començar a considerar-te un divorciat en potència.

El mercat immobiliari no és el que havia sigut deu anys enrere; el mercat conjugal tampoc. No volia deixar perdre ni la vil·la ni l’esposa, però m’intrigava conèixer el contingut del proper capítol. En conseqüència vaig actuar com un kamikaze i vaig tornar a Esclassans el cap de setmana següent.

4 comentaris:

  1. A QUI SE L'ACUT,ESCOLLIR PER COMPANYA,A UNA DONA SENSA IMAGINACIO?.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha!, n'hi ha d'haver de tot en aquest món, Oliva.

      Elimina
  2. Només cal llegir els diaris per comprendre l'actitud de l'Helena, amb tant d'albano-kosovar i mafiós rus, que fan quedar els napolitans i els sicilians com nens de guarderia, és normal que ningú vulgui saber res d'aventures. Però, és clar, ja se sap que les parelles estan fetes de contraris ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són tan contraris que no sé si ho suportaran.

      Elimina