dijous, 5 de maig de 2016

Segona residència (12): extorsions


Vaig pagar les cerveses, però em vaig negar a afegir-hi cap propina per a en Toni, ja que els seus dos companys no eren presents. No volia raons i vaig preveure que, si donava diners al noi, no podia esperar un repartiment just.

—No es preocupi, mestre, vaig a buscar-los i passem tots tres per casa seva.

—Tranquil, no et precipitis. Primer he de calibrar la importància del vostre descobriment. Si de cas, ja us vindré a buscar jo.

No el vaig deixar gaire convençut; però devia consolar-se pensant que teníem tot el cap de setmana al davant. El pobre ignorava que la meva estada havia de ser necessàriament curta, si volia arribar a casa a quarts de sis, com en un divendres qualsevol.

Vaig afanyar-me a arribar a Villa Florita, aparcada de moment la implicació que pogués tenir la senyora Celest en tot plegat. Estava tip de cabòries i preferia aferrar-me als fets consumats i en aquell moment no se m’acudia cap fet més consumat i sòlid que la maça que m’estava esperant al cobert del jardí. Només quan vaig alçar-la amb més empenta que força vaig començar a adonar-me del seu pes real. No van caldre més d’una desena de cops per sentir-me exhaust i entresuat. En canvi el terra de portland semblava tan fresc com el primer dia.

Aquí faré una imprescindible el·lipsi, perquè les dues hores que seguiren estigueren tan mancades d’acció com plenes de frustració. La situació va millorar notablement així que vaig aconseguir obrir un petit forat. A partir de llavors el ciment cedí amb molta més facilitat i, a mesura que l’escletxa es feia més ampla, la configuració del soterrani s’anava definint. De mica en mica d’entre la fosca es dibuixaren uns graons, però l’inici de l’escala quedava ben bé dos metres a la meva esquerra. Vaig dirigir tota la meva energia en aquella direcció fins que em va ser possible accedir a l’escala sense posar en perill la meva integritat física.

Armat d’una lot potent vaig descendir, amb més entusiasme que reflexió, sense tenir gaire present que hi havia la molt real possibilitat de trobar-me amb les despulles de dues veritables Antígones contemporànies. El que vaig descobrir però fou menys macabre, però també més inusitat: davant meu hi havia una vagoneta de les que s’utilitzen habitualment a les mines. La vagoneta estava instal·lada amb tota comoditat sobre un parell de rails i s’encarava al badall negre d’un inici de túnel. Tot el que podia fer era seguir les vies i veure cap a on em portaven.

El trajecte va ser interessant però curt. Compto que només vaig haver de caminar dos cents metres en direcció oriental (encara que aquestes coses facin de mal calcular, quan et desplaces sota terra), abans que la ruta quedés interrompuda per una esllavissada. El munt de terra i pedres impedien qualsevol circulació, i per tant també la continuació del relat.

Dit amb poques paraules, la prospecció del soterrani de casa m’havia conduït a un cul de sac, tant físic com metafòric. A més el rellotge ja estava marcant les quatre de la tarda i calia que emprengués el viatge de retorn a Barcelona, si no volia arribar més enllà de les sis i posar en estat d’alarma els sensors de l’Helena. Amb l’estómac buit (i de disposició venjativa) vaig enfilar l’autopista, la directa a fons (només refrenada per les cabines metal·litzades del peatge), i vaig aconseguir entrar al domicili conjugal a un molt raonable quart de set.

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada