diumenge, 8 de maig de 2016

Drets per adquirir

«Freeheld» (2007) va ser primer un guardonat migmetratge documental dirigit per Cynthia Wade, el qual narrava la batalla que va emprendre l’oficial de policia Laurel Hester —malalta de càncer terminal— perquè la seva parella Stacie Andree percebés, com a cònjuge d’una funcionària, la pensió de viudetat reglamentària. El cas, que va assolir ressonància nacional, marcà un dels precedents que acabarien culminant en l’aprovació del matrimoni igualitari a tots els Estats Units el 2015.

No hi ha dubte que aquests fets tenien rellevància històrica i s’havien d’explicar i, pel que sembla, es va fer immillorablement amb aquest documental on participaren les pròpies protagonistes. Calia fer ara una versió de «Freeheld» en clau de ficció, encara que fos amb ingredients de provada solvència? Aquest «Freeheld» (2015) (i no em pregunteu què vol dir el títol, que aquí han subtitulat com «Un amor incondicional») compta amb un director relativament desconegut, Peter Sollett, però el seu guionista és el crucial Ron Nyswaner. Nyswaner, apart de ser el guionista de films tan interessants com «Smithereens» (de Susan Seidelman), «Mrs. Soffel» (de Gillian Armstrong, amb Diane Keaton i Mel Gibson) o «The Painted Veil» (de John Curran), va signar el guió de la influent «Philadelphia» de Jonathan Demme. La parella protagonista és de primera divisió, així com ho són els principals actors secundaris. Afegiu-hi la banda sonora de Hans Zimmer i Johnny Marr, per arrodonir la professionalitat de l’equip i esperar uns resultats excel·lents.

Lamentablement és que no. Sense ser una pel·lícula dolenta, a «Freeheld» li falta inspiració i profunditat. Es pot dir que, qui conegui la seva sinopsi, no descobrirà gaire cosa més veient-la: un típic docudrama de sobretaula, que recorre sense sorpreses el camí que va d’A a B, amanit d’alguns tòpics recursos de melodrama. Julianne Moore, que fa de Laurel, és una deessa i està per descomptat estupenda; però l’hem vista en millors films i també en millors interpretacions. Ellen Page, que fa de Stacie, és una actriu més irregular, tot i que aquí constitueix un encert de càsting. A més cal agrair a la Page, que també coprodueix el film, la seva incansable implicació des de dins en la defensa dels drets LGTB. El sempre inquietant Michael Shannon, fa aquí el paper menys inquietant de la seva carrera, com a col·lega de la policia protagonista, i està realment molt bé. Mentrestant, Steve Carrell, sobreactua a cor que vols com a activista gai i jueu; però és la presència més benvinguda, per inesperada, de tota la funció. Els seguidors de «The Good Wife» s’alegraran de retrobar Josh Charles/Will Gardner en el paper d’un polític local de bàsica decència.

No negaré que durant la projecció he deixat caure alguna llagrimeta. Amb bones actrius i un pessic de càncer, no costa aconseguir-ho. Però aquest relat mereixia un vol una mica menys gallinaci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada