diumenge, 1 de maig de 2016

A la llista negra

Malgrat que la Unió Soviètica fou aliada dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, aviat una onada d’anticomunisme propiciada per l’anomenada Guerra Freda intoxicà el país. El Comitè d’Activitats Anti-Americanes emprengué la seva particular caça de bruixes a finals dels anys 40, amb especial obsessió pels professionals del cinema, als quals se’ls suposava una gran capacitat per manipular les masses. Les primeres víctimes sentenciades foren una desena de guionistes, coneguts popularment com «els 10 de Hollywood», culpables de pertànyer al Partit Comunista. El film «Trumbo» narra aquest drama de paranoia obscurantista i agressió a la llibertat d’expressió a partir de l’experiència del guionista Dalton Trumbo, el membre més conspicu del grup de condemnats.

Sens dubte és una història que mereixia ser explicada, perquè el desig de silenciar els que no pensen com nosaltres és tan viu en l’actualitat com a mitjans del segle XX (sembla ser que als Estats Units algú s’ha molestat perquè la pel·lícula mostra sota una llum positiva un afiliat al Partit Comunista); però es podia esperar una translació a la pantalla amb una mica més de geni. El director Jay Roach, famós fins ara per les bajanades protagonitzades per l’Austin Powers, no semblava l’elecció més prometedora, i efectivament no ho és. En quant al guió de John McNamara peca de falta de focus, més una successió d’anècdotes que un discurs ben travat, i com que el subjecte del film és un guionista el defecte esdevé més flagrant.

Com passa amb tots els «biopics» clàssics, el contingut d’una vida real es simplifica amb l’objectiu de teledirigir la comprensió de l’espectador. Així, Dalton Trumbo és presentat com a model d’integritat amb conviccions de pedra picada i una solidaritat admirable, mentre que els seus enemics són la viva imatge del mal. Hi ha moments de vergonya aliena, com quan l’epònim li explica a la seva filla el que és el comunisme en un escenari que sembla un anunci de margarina. Hi ha moments forçadament superflus, com els de les seves discussions amb el col·lega Arlen Hird (un monstre de Frankenstein de personatge inventat, creat a partir d’un còctel de figures històriques, però molt ben defensat pel comediant Louis C. K.). Els moments més distrets tenen a veure amb celebritats cinematogràfiques com John Wayne, Edward G. Robinson, Otto Preminger o Kirk Douglas. En canvi, els retalls de vida familiar no podrien ser més convencionals i provocadors de badalls. Els papers de l’abnegada esposa (Diane Lane) i de la filla rebel (Elle Fanning) són d’una ingratitud que clama al cel.

Bryan Cranston, que fins el moment no havia sabut capitalitzar encara el seu triomf a «Breaking Bad» en el món del cinema, s’ha rescabalat aquí fins un cert punt. Almenys ha rebut algun premi i enguany compartí nominació als Oscar. Sense excel·lir, és del més interessant que conté la pel·lícula. Cranston dóna bé el costat agressiu, obsessiu i una mica àcid del personatge. Helen Mirren, en el paper de Hedda Hopper, s’erigeix en la bruixa de la funció (segurament en contra de tota veracitat històrica), sobreactua fins a nivells caricaturescos, però la Mirren és la Mirren i no hi ha collons per discutir-la. A similar nivell, John Goodman (com a productor de vídeo-brossa) devora el guió de forma fantàsticament gargantuesca, però potser pertany a un film diferent.

«Trumbo» dura 124 minuts excessius. Tot espectador que la contempli ara decidirà tallar-la per un moment diferent. Però queda clar que en la seva encarnació actual, arriba a fer-se llarga. Avorridota i menys rellevant del que pretenia.

6 comentaris:

  1. No deixes de tenir raó, però el resultat final per mi no és dolent. Potser una mica superficial, però menys maniquea que altres que no ho semblen tant. El fet és que tot i conèixer força bé l'historia, no em vaig avorrir gens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que tens: jo el tram final no veia manera que acabés.

      Elimina
  2. Jo tampoc em vaig avorrir però és una pel·lícula impersonal de natura telefílmica. A Bryan Cranston el veig sempre Walter White on va estar suprem. Però, vaja, la pel·lícula es pot veure malgrat els clixés -l'anunci de margarina, he he...- i la mateixa Mirren. Kirk Douglas queda força reeixit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Douglas és passador; però aquests actors que han de fer de dobles d'estrelles tan conegudes com John Wayne o Edward G. Robinson sempre m'acaben posant nerviós.

      Elimina
  3. He estat mirant la cartellera i aquesta es la que em semblava amb millor pinta de totes per tal d’aprofitar la setmana vinent la festa del cine, ja veig que hauré de seguir buscant.

    ResponElimina