Imatges d'Alícia: Peter Newell (2)

Avui no tocava, però m'ha agradat tant, que no m'hi he pogut resistir.

Qui somia qui?

No sóc especialista en literatura onírica, però sospito que el recurs d’explicar històries fantàstiques i inversemblants, i justificar-les en l’últim moment per la seva qualitat de somni, deu tenir una llarga tradició. Tant se n’ha abusat de despertar el protagonista al darrer paràgraf (oh, tot era un somni!, s’exclama ell o ella) que la solució ja fa una mica de pudor.

Carroll, lamento dir-ho, se’n serví no una sinó dues vegades a les aventures d’Alícia. La ment tan racional del reverend Dodgson necessitava donar una explicació a aquell seguit d’absurditats que li brollaven de la ploma i no va trobar millor lloc per enquibir-les que l’univers dels somnis. Tots dos llibres d’Alícia acaben, doncs, amb el despertar de la nena i la seva reincorporació a la normalitat victoriana. Tanmateix, a la peripècia de l’Espill s’introdueix un matís molt interessant. Alícia, Tweedledum i Tweedledee contemplen el Rei Vermell dels escacs adormit al bosc.

—Està somiant —digué Tweedledee—: I sobre què penses que somia?
Alícia digué: —Ningú no pot endevinar aquestes coses!
—I tant, et somia a tu! —Tweedledee exclamà, tot picant de mans triomfalment—. I si deixés de somiar-te, on suposes que series?
—On sóc ara, per descomptat —digué Alícia.
—Tu no! —replicà Tweedledee amb menyspreu—. No series enlloc. Només ets una mena de cosa en el seu somni!
—Si aquell Rei d’allà es despertés —afegí Tweedledum —, t’apagaries, bang!, com una espelma!
—No ho faria! —exclamà Alícia indignada—. A més, si jo sóc només una mena de cosa en el seu somni, què sou vosaltres?, m’agradaria saber-ho!
—El mateix —digué Tweedledum.
—El mateix, el mateix! —exclamà Tweedledee.
Va cridar tan fort que Alícia no va poder evitar de dir:
—Xxxxt! Em fa por que el desperteu, si feu tant de soroll.
—Bé, no serveix de res que tu parlis de despertar-lo —digué Tweedledum—, quan només ets una de les coses del seu somni. Saps molt bé que no ets real.
—Sóc real! —digué Alícia, i començà a plorar.
—No et tornaràs més real amb plors —observà Tweedledee—, no hi ha cap motiu per plorar.
—Si jo no fos real —digué Alícia, mig rient entre les llàgrimes, tot li semblava tan ridícul—, no seria capaç de plorar.
—Espero que no suposis que les teves llàgrimes són reals —la interrompé Tweedledum en un to de gran menyspreu.

El desconcert d’Alícia és molt comprensible: a ningú no li agrada que posin en dubte la seva pròpia existència. Unes pàgines més endavant, després que el Lleó i l’Unicorn desapareguin màgicament, la nena contempla la safata buida que ha quedat als seus peus i retorna la qüestió.

—Després de tot, per tant, no estava somiant —va dir-se—, a menys, a menys que tots formem part del mateix somni. Només espero que sigui el meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona!

Ja en el desenllaç Alícia, acabada de despertar, parla amb la seva gateta Kitty. Així conclou el llibre:

—Ara, Kitty, considerem qui va ser el que ho va somiar tot. És una qüestió molt seriosa, estimada, i no hauries de continuar llepant-te l’urpa així, com si Dinah no t’hagués rentat aquest matí! Mira, Kitty, hem d’haver estat jo o el Rei Vermell. Ell formava part del meu somni, per descomptat, però llavors jo formava part del seu també! Era el Rei Vermell, Kitty? Eres la seva esposa, estimada, per tant ho hauries de saber… Oh, Kitty, ajuda’m a aclarir-ho! Estic segura que la teva urpa pot esperar!

Però la descarada gateta es limità a començar amb l’altra urpa, i va fer veure que no havia sentit la pregunta.

Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser?

La qüestió que planteja Carroll és ben intrigant. Alícia somia en un Rei, un Rei que somia en Alícia, en una Alícia que somia en un Rei… Noteu com es va obrint un joc de miralls, d’aquells de les sastreries? Però Alícia es troba també davant d’aquest Rei, i comparteix amb ell un mateix nivell de realitat. Si el Rei desperta, què passarà amb Alícia? Desapareixerà? I, si desapareix, què s’esdevindrà amb el Rei? Desapareixerà al seu torn? Alícia, com faríem tots en la seva situació, insisteix en que és real, però al final del llibre sabrem que aquesta Alícia que es creia real era una Alícia allotjada en el somni de la veritable Alícia. Llavors Carroll fa un magnífic joc de mans, o un zoom out, i planta la darrera frase del llibre: Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser? L’autor s’adreça directament al lector, tot emprant una convenció molt típica de l’època; però en aquest cas, la pregunta deixada a l’aire queda, com si diguéssim, en el nostre camp. Llavors ens adonem que aquesta Alícia tan preocupada per la seva realitat no és més que un producte de la imaginació de l’escriptor del segle XIX Lewis Carroll. I qui diu imaginació, bé podria dir somni. Però aquesta Alícia “somiada” per Carroll té un correlat real en una nena anomenada Alice Liddell…

M’aturo aquí abans que un vertigen metaliterari no em xucli definitivament com un maelström. Amb aquestes preguntes sense resposta Carroll obria infinits móns de realitat dubtosa i reversible dels quals els escriptors en tragueren molt de profit. ¿Cal que mencioni aquells dos dodos argentins, tan diferents en les formes, però tan igualment obsessionats en els ponts que salten amb facilitat entre somnis i metasomnis? Totes aquelles biblioteques babilòniques, laberints escrits amb guix, xarxes de metro parisenques i jardins de sendes que es bifurquen per convergir ofereixen variacions sobre el trànsit entre diferents nivells de consciència. ¿Cal que digui que tant Jorge Luis Borges com Julio Cortázar foren alguns dels fills que Carroll no va mai tenir?

I què diré d’un nom no citat a l’atzar com és el d’Edgar Allan Poe? Quan Poe morí l’any 1849, Carroll no havia escrit encara les seves Alícies, però el seu “A Dream within a Dream” es refereix també a aquesta recurrència onírica, encara que en el seu cas, més que un enigma metafísic, el que proposa és l'èmfasi en una il·lusió:

Accepta aquest bes al front!
I, en abandonar-te ara,
Permet-me confessar-ho
No van errats els que creuen
Que els meus dies han estat un somni;
Tot i que l’esperança ha volat
En un dia o una nit,
En una visió, o en cap
És per això menys perduda?
Tot el que veiem o aparentem
És només un somni dins d’un somni.

Sóc dret enmig del rugit
D’una costa turmentada per les onades
I premo en la mà
Grans de sorra daurada
Què pocs! I com s’escorren
A través dels meus dits vers l’abisme
Mentre ploro, mentre ploro!
Oh, Déu! No els puc retenir
Amb un puny més ferm?
Oh, Déu! No en puc salvar ni un
De les despietades ones?
És que tot el que veiem o aparentem
És només un somni dins d’un somni?

Quod erat demostrandum, diria ara si hagués volgut demostrar alguna cosa.

Job a Minnesota

El Llibre de Job és un dels llibres més profunds i rics en interpretacions de tot l’Antic Testament. Parla d’un home pròsper, feliçment casat i beneït amb set fills i tres filles. Job és a més extremadament pietós, i no perd ocasió en cremar ofrenes a la glòria de Déu. Un dia Satanàs se’n va a veure a Jahvé i li comenta que la pietat de Job no té mèrit, ja que és deguda a la seva prosperitat. Jahvé dóna permís al diable perquè destrueixi les possessions d’aquest home just, sempre que no atenti a la seva pròpia vida.

Satanàs es posa a la feina amb ganes. Primer arruïna el bon home, després una ventada ensorra la casa del seu primogènit, on vivien tots els seus fills, de manera que es queda ipso facto sense descendència. Job, que és de bon conformar, enlloc de maleir el seu Déu, s’afaita el cap, s’estripa els vestits i diu allò tan famós: “Nu vaig sortir del ventre de la meva mare, i nu hi tornaré. El que Déu m’ha donat, Déu m’ho ha pres; beneit sigui el nom del Senyor”. El diable insisteix i fa que Job quedi cobert de llagues purulentes que s’ha de gratar amb un tros de teula. La dona i els amics li aconsellen que sigui raonable, que maleeixi Déu i que faci el favor de morir-se, però Job s’ho continua prenent tot amb filosofia. Després d’unes quantes discussions entre Job i la seva colla sobre els designis divins, la veu de Déu finalment fa acte de presència, agraeix els serveis prestats, restitueix a Job les seves riqueses duplicades, li retorna la salut, li dóna set fills i tres filles més guapos que els anteriors i li permet viure 140 anys més.

Com em passa amb moltes de les coses que s’expliquen a la Bíblia, no sé gaire què fer-ne amb aquesta faula; però no he pogut deixar de pensar en ella mentre mirava “A serious man”, la darrera pel·lícula que han ideat Joel i Ethan Coen, una mena de maliciosa nota al peu de pàgina al "Llibre de Job". Que jo recordi, mai abans aquests formidables germans de Minnesota havien tractat de forma tan explícita els seus origen jueus en una de les seves pel·lícules i aquí ho han fet amb voluntat monogràfica i amb una ambientació que beu molt de la seva pròpia biografia. La comunitat jueva que ens retraten és bastant diferent de la que ens presenta Woody Allen als seus films.

Ens trobem als afores de Minneapolis, en un barri de casetes voltades de gespa, estampa ideal de la prosperitat americana. Corren els finals dels 60, sonen Hendrix i Jefferson Airplane, a l’aire s’ensuma l’aroma de la marihuana. Larry Gopnik és un plàcid professor de física a una universitat provinciana, casat, amb dos fills adolescents i un germà dròpol instal·lat a casa. Una vida tranquil·la i aparentment feliç que des de l’inici del film comença a torçar-se.

Gopnik, com un Job dels nostres dies, comença a veure com la seva seguretat es posa a trontollar. No revelaré les diverses tragèdies que copegen aquest bon home, perquè és una de les gràcies que té la pel·lícula. Com a bon físic acostumat al principi de la incertitud, no ens sabria dir si el gat de Schrödinger és viu o mort, però buscarà la resposta a les seves penes en el si de la religió, sense maleir en cap moment el seu Déu. Comença així una sèrie de consultes a rabins (i advocats) de la comunitat que el deixaran encara més perplex, fins que arribi el moment en que aquest home seriós i conformat es plantejarà la possibilitat d’una rebel·lió, si no contra el seu Déu, almenys contra el destí.

Les calamitats alienes, almenys com les expliquen els Coen, poden ser realment còmiques i la visió de la seva comunitat d’origen és tan precisa com entranyable. Poblada d’actors desconeguts, d’efígies inoblidables, amb una fotografia de Roger Deakins que resulta metafísica de tan hiperrealista com és, i una forma de filmar tan imaginativa com adequada a la història (una de les característiques dels germans), “A serious man” és la pel·lícula més personal d’aquests directors i, si no és la millor, es troba al capdamunt de la seva filmografia.

Variacions sobre sis graus de distància o de proximitat

Una vegada més mamo de Riells Bulevard per dur les seves aigües especulatives i literàries al meu molí pragmàtic. Parlem d’aquesta coneguda teoria, segons la qual tots els éssers humans que habitem el planeta Terra estem connectats per una cadena de, com a molt, cinc coneixences comunes. La teoria té una base científica d’allò més feble, ja que només es podria demostrar totalment (i temporalment) si es fes un escrutini complet de totes les coneixences de tots els habitants del planeta. Encara així, tot i que els nou nats (gràcies a la via parental), no desequilibrarien la xarxa, una sola mort podria significar la desaparició d’una baula essencial de la cadena i els sis graus hipotètics se n’anirien en orris.

En tot experiment científic és necessari definir degudament els termes, per tant cal preguntar-se què vol dir conèixer algú. És suficient amb haver-lo vist només? Cal haver estat presentats? Cal recordar tres mesos més tard que el coneixes? Com es pot veure, ens movem en un terreny relliscós on qualsevol corol·lari seria aventurat. Jo, igual que li passa a en Lluís Bosch, no tinc gaire clar que siguin suficients cinc enllaços per connectar-me amb un ciutadà d’Ulan Bator; deixem-ho en que ens caldrien alguns més.

El públic comú, que no té tantes manies, va assabentar-se d’aquesta teoria gràcies a l’obra teatral de John Guare “Six degrees of separation” (1990), duta al cinema tres anys més tard. La vaig veure al Lincoln Center durant la meva primera estada a New York el 1991 i em va encantar tant que se la vaig traduir a la meva germana teatrera sense cobrar-li royalties. John Guare, per cert, és l’autor del guió d’aquella descomunal pel·lícula de Louis Malle que es deia “Atlantic City” (amb Burt Lancaster i Susan Sarandon).

En temps més moderns s’ha volgut aplicar aquesta teoria a internet, però no em molestaré a comentar-ho mentre la xarxa no sigui un fet universal, on tothom tingui la possibilitat d’estar connectat si li abelleix, cosa que dista molt de ser real.

Com a matemàtic, sempre penso en els contraexemples, que són els ariets que poden desmuntar qualsevol teorema. Llavors em pregunto si existiran tribus aïllades sense cap contacte (i quan dic cap, vull dir CAP) amb la civilització d’Ikea i de Zara.

Potser és cert que el planeta el tenim ja totalment pentinat i no queden tribus aïllades per descobrir, però a falta de res millor, de moment tenim els sentinelesos o sentinelencs (que vés a saber quin és el gentilici correcte). Curiosament, aquest grup humà no viu en un paratge allunyat, sinó a l’illa North Sentinel de l’arxipèlag de Nicobar i Andaman, al Golf de Bengala, una zona que fa segles que ha estat solcada per vaixells de tot tipus.

El problema d’aquesta gent és que, tot i ser coneguts des de fa segles, no es fan literalment amb ningú de fora de la seva tribu. Qualsevol intent d’apropament ha estat respost amb fletxes, llances i cops de roc. Els antropòlegs han intentat comprar-los amb regals disseminats a les seves platges, però tot i que els han acceptat (sembla ser que els agraden les galledes vermelles, però rebutgen les verdes), la seva hostilitat no ha disminuït un pèl. No fa gaire van assassinar dos pescadors que s’havien aventurat en les seves aigües. Quan un helicòpter va intentar rescatar els cadàvers, va ser rebut a cops de roc, de manera que els cossos dels pescadors encara s’estan podrint a l’illa. El govern indi, que és el que té responsabilitat política sobre l’arxipèlag, ha optat per deixar-los tranquils i que facin la seva vida.

Per tant, tot el que se sap sobre aquesta bona gent s’ha obtingut observant-los des de la distància. Es calcula que en l’actualitat són uns 250 (es va patir per la seva supervivència ran del famós tsunami, però van demostrar ser espavilats i el cens no se’n ressentí). Van despullats, però utilitzen ornaments fets de fulles i lianes. Són una societat caçadora i recol·lectora, que aparentment no coneix l’agricultura. Les seves armes principals són les javelines i les fletxes, i encara que desconeguin la metal·lúrgia, són capaços de treure profit de les peces metàl·liques que els arriben a les platges. Evidentment es desconeix el seu llenguatge.

Com veieu, encara que no sigui una tribu exactament aïllada, trobo molt difícil establir amb cap dels seus membres una relació de sis graus. Si en voleu saber més, podeu mirar aquí i aquí.

D'hora, dejorn i Proust

Illiers, rebatejada Illiers-Combray per culpa d'un cert Marcel Proust.

El que aquí vinc a dir no és més que una regurgitació del que fa pocs dies va escriure en el seu bloc el Tècnic Lingüístic i el seu fet desencadenant és la publicació recent de “Combray” (Viena Editorial, 2009), traducció de Josep Maria Pinto de la primera part de “Du côté de chez Swann”, primera part al seu torn de la monumental “A la recherche du temps perdu” de Marcel Proust.

La novetat editorial s’ha volgut vestir de primícia destinada a trasbalsar les lletres catalanes, almenys durant les breus hores nadalenques. De fet, la primícia és relativa. L’any 1931 Jaume Bofill i Ferro ja va publicar “Un amor de Swann”, segona part del primer volum de l’obra; Jaume Vidal Alcover traduí pels Llibres del Mall (1986) “Pel cantó de Swann” i el 1990 Columna publicà el cicle complet signat a quatre mans per Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany. Que ara Josep Maria Pinto inicii una nova traducció de l’obra proustiana em sembla, per descomptat, una notícia excel·lent, encara més quan la traducció de Vidal Alcover està descatalogada: no farà cap mal a la nostra llengua la proliferació de versions d’un clàssic indiscutit. Estic convençut que es poden fer desenes de bones traduccions d’un mateix text, que la traducció no és una ciència exacta i que cada interpretació personal hi pot afegir un nou matís.

Els blocs aviat s’han fet ressò de la notícia. Per exemple el Llibreter en destaca el seu aspecte poc intimidador i el considera una bona forma d’iniciar-se en la lectura de la magna obra proustiana. L’artista abans conegut com Subal Quinina, que es presenta com amic del traductor, també en parla bé sense causar danys col·laterals. Ricard Garcia al seu Castell de Cartes dóna la benvinguda a la traducció i en fa la lloança sense desmerèixer indirectament ningú d’altre.

En canvi Joan Calsapeu escriu al seu bloc Ucronies:

“la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.”

Quim Torra al “Singular digital” també dóna la notícia i comenta:

“Seria injust oblidar la primera traducció íntegra de Jaume Vidal i Alcover, però també és igualment cert que, per desgràcia, aquella versió no va satisfer les esperances que s’hi havien dipositat. Ara hi tornem, amb una traducció clara i neta, que flueix dolça…”

Bé, ja tenim dues opinions que consideren superior la traducció de Pinto a la de Vidal, la primera opinió des d’un punt de vista personal, la segona sembla que reflecteixi un parer més ampli. Tots dos coincideixen en verbs com “fluir” i “lliscar” amb el que queda implícit que llegir la traducció de Vidal devia ser com arrossegar-se per un pedregar.

A l’e-notícies llegeixo en titulars “Proust més accessible que mai” i començo a entendre per on van les coses. Expliquen que, fins ara, només podíem llegir el començament de l’obra proustiana en una versió “plena de mallorquinismes” i ho reblen amb un contundent “A partir d’ara es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Si, per fi podem llegir Proust en català, m'agradaria saber en quina llengua escrivia el menystingut Vidal Alcover.

L’Eva Piquer, des de l’AVUI, ho explica sense tallar-se un pèl:

“Durant molt temps Marcel Proust es va colgar dejorn. Ara ja se'n va a dormir d'hora, com tu i com jo (suposant que les respectives activitats nocturnes ens ho permetin). Deu ser per culpa d'un centralisme barceloní que porto incorporat de sèrie, però tinc més possibilitats de llegir A la recerca del temps perdut un cop n'ha desaparegut un obstacle afegit: el mallorquí de Vidal Alcover.”

Apart que més tard comet un error, perquè “Combray” no és el “primer dels set llibres” sinó la primera part del primer dels set llibres, l’Eva i el seu posat desinhibit m’emprenyen d’allò més. Què vol dir amb això de “com tu i com jo”? És que l’univers de la Piquer es redueix a quatre amics que, com a molt lluny, viuen a Sant Cugat? I que el mallorquí sigui un obstacle afegit mostra una manca de flexibilitat indigna d’una periodista cultural envers una variant de la nostra llengua.

Després hi haurà qui s’estranyi que hi hagi valencians i mallorquins que dubtin de la unitat de la llengua, però, què hi farem, si els barcelonins portem el centralisme “incorporat de sèrie”? Deixo aquí l’adreça del bloc de Josep Maria Pinto, que no té cap culpa de tot això, i li desitjo un èxit de vendes que asseguri la continuïtat de la seva tasca.

Imatges d’Alícia: Fanny Y. Cory

Aquesta sèrie iconogràfica, apart de fer-me conèixer les més diverses encarnacions d’Alícia, m’està permetent descobrir artistes dels que mai no havia sentit parlar, però que tenen força motius d’interès. És el cas de l’americana Fanny Y. Cory, nascuda a Illinois l’any 1877. Fanny tingué una dura infantesa, el seu pare era alcohòlic, la mare morí de tuberculosi quan ella tenia 10 anys i la seva germana gran emmalaltí del mateix. Així, des de ben jove, assumí les responsabilitats de la llar. Molt dotada pel dibuix i necessitada de suport econòmic, als 19 anys aconseguí els seus primers treballs com a il·lustradora en un món que era encara exclusivament masculí.

Durant els primers anys del segle XX va il·lustrar alguns llibres de Lyman Frank Baum (l’autor d’El màgic d’Oz) que són considerats un dels cims de la il·lustració de l’època. Però la mort de la seva germana la prostrà en un estat de melangia que l'empenyé a retornar a Montana, on havia passat la seva feliç adolescència. Allí es casà amb el propietari d’un rancho i, després d’un primer avortament, tingué tres fills.

Tot i dedicar-se completament a la seva família va continuar dibuixant esporàdicament i la seva obra “Mother Goose”, que reflecteix el seu interès pels infants, és tinguda per la seva obra mestra. En arribar el moment que els seus fills anessin a la universitat, la família s’adonà que els guanys produïts per la ramaderia serien insuficients. Fanny, que no havia publicat en anys, tornà a buscar feina, però els gustos havien canviat. El seu germà, que era caricaturista, li aconsellà que provés fortuna en el mercat de les tires còmiques (comic strips) que apareixien publicades a la premsa. Després d’alguns fracassos, concebí la molt popular sèrie “Sonnysayings”, en la qual un vailet de 5 anys comenta amb el seu limitat llenguatge el comportament dels adults. Sembla que sobretot les mares lectores estaven encantades amb el personatge, en el qual reconeixien els seus propis fills. Fanny va continuar dibuixant tires de Sonny durant 30 anys.

Com a rèplica a la popular Annie també va crear la sèrie “Little Miss Muffet” sobre les aventures d’una adolescent en un món d’adults i va continuar dibuixant-la fins el seu retir el 1956.

Fanny Y. Cory morí l’any 1972. És considerada com una de les primeres dones que conrearen l’art del còmic.

Malauradament de la seva versió d’Alícia de l’any 1902 només he pogut trobar aquestes dues interessants il·lustracions que, amb la seva concisió gràfica, revelen ja la futura dibuixant de tebeos. El deliciós somriure del gat de Cheshire em sembla gairebé un ideograma japonès.

A la recerca del límit

Foto Claire Tsointsoin
Per què un dia els teus cabells, les teves ungles, són perfectament normals i l’endemà els trobes massa llargs i penses que els has de tallar? On rau la diferència?