D'hora, dejorn i Proust

Illiers, rebatejada Illiers-Combray per culpa d'un cert Marcel Proust.

El que aquí vinc a dir no és més que una regurgitació del que fa pocs dies va escriure en el seu bloc el Tècnic Lingüístic i el seu fet desencadenant és la publicació recent de “Combray” (Viena Editorial, 2009), traducció de Josep Maria Pinto de la primera part de “Du côté de chez Swann”, primera part al seu torn de la monumental “A la recherche du temps perdu” de Marcel Proust.

La novetat editorial s’ha volgut vestir de primícia destinada a trasbalsar les lletres catalanes, almenys durant les breus hores nadalenques. De fet, la primícia és relativa. L’any 1931 Jaume Bofill i Ferro ja va publicar “Un amor de Swann”, segona part del primer volum de l’obra; Jaume Vidal Alcover traduí pels Llibres del Mall (1986) “Pel cantó de Swann” i el 1990 Columna publicà el cicle complet signat a quatre mans per Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany. Que ara Josep Maria Pinto inicii una nova traducció de l’obra proustiana em sembla, per descomptat, una notícia excel·lent, encara més quan la traducció de Vidal Alcover està descatalogada: no farà cap mal a la nostra llengua la proliferació de versions d’un clàssic indiscutit. Estic convençut que es poden fer desenes de bones traduccions d’un mateix text, que la traducció no és una ciència exacta i que cada interpretació personal hi pot afegir un nou matís.

Els blocs aviat s’han fet ressò de la notícia. Per exemple el Llibreter en destaca el seu aspecte poc intimidador i el considera una bona forma d’iniciar-se en la lectura de la magna obra proustiana. L’artista abans conegut com Subal Quinina, que es presenta com amic del traductor, també en parla bé sense causar danys col·laterals. Ricard Garcia al seu Castell de Cartes dóna la benvinguda a la traducció i en fa la lloança sense desmerèixer indirectament ningú d’altre.

En canvi Joan Calsapeu escriu al seu bloc Ucronies:

“la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.”

Quim Torra al “Singular digital” també dóna la notícia i comenta:

“Seria injust oblidar la primera traducció íntegra de Jaume Vidal i Alcover, però també és igualment cert que, per desgràcia, aquella versió no va satisfer les esperances que s’hi havien dipositat. Ara hi tornem, amb una traducció clara i neta, que flueix dolça…”

Bé, ja tenim dues opinions que consideren superior la traducció de Pinto a la de Vidal, la primera opinió des d’un punt de vista personal, la segona sembla que reflecteixi un parer més ampli. Tots dos coincideixen en verbs com “fluir” i “lliscar” amb el que queda implícit que llegir la traducció de Vidal devia ser com arrossegar-se per un pedregar.

A l’e-notícies llegeixo en titulars “Proust més accessible que mai” i començo a entendre per on van les coses. Expliquen que, fins ara, només podíem llegir el començament de l’obra proustiana en una versió “plena de mallorquinismes” i ho reblen amb un contundent “A partir d’ara es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Si, per fi podem llegir Proust en català, m'agradaria saber en quina llengua escrivia el menystingut Vidal Alcover.

L’Eva Piquer, des de l’AVUI, ho explica sense tallar-se un pèl:

“Durant molt temps Marcel Proust es va colgar dejorn. Ara ja se'n va a dormir d'hora, com tu i com jo (suposant que les respectives activitats nocturnes ens ho permetin). Deu ser per culpa d'un centralisme barceloní que porto incorporat de sèrie, però tinc més possibilitats de llegir A la recerca del temps perdut un cop n'ha desaparegut un obstacle afegit: el mallorquí de Vidal Alcover.”

Apart que més tard comet un error, perquè “Combray” no és el “primer dels set llibres” sinó la primera part del primer dels set llibres, l’Eva i el seu posat desinhibit m’emprenyen d’allò més. Què vol dir amb això de “com tu i com jo”? És que l’univers de la Piquer es redueix a quatre amics que, com a molt lluny, viuen a Sant Cugat? I que el mallorquí sigui un obstacle afegit mostra una manca de flexibilitat indigna d’una periodista cultural envers una variant de la nostra llengua.

Després hi haurà qui s’estranyi que hi hagi valencians i mallorquins que dubtin de la unitat de la llengua, però, què hi farem, si els barcelonins portem el centralisme “incorporat de sèrie”? Deixo aquí l’adreça del bloc de Josep Maria Pinto, que no té cap culpa de tot això, i li desitjo un èxit de vendes que asseguri la continuïtat de la seva tasca.