dilluns, 11 de gener de 2010

D'hora, dejorn i Proust


Illiers, rebatejada Illiers-Combray per culpa d'un cert Marcel Proust.
El que aquí vinc a dir no és més que una regurgitació del que fa pocs dies va escriure en el seu bloc el Tècnic Lingüístic i el seu fet desencadenant és la publicació recent de “Combray” (Viena Editorial, 2009), traducció de Josep Maria Pinto de la primera part de “Du côté de chez Swann”, primera part al seu torn de la monumental “A la recherche du temps perdu” de Marcel Proust.

La novetat editorial s’ha volgut vestir de primícia destinada a trasbalsar les lletres catalanes, almenys durant les breus hores nadalenques.
De fet, la primícia és relativa. L’any 1931 Jaume Bofill i Ferro ja va publicar “Un amor de Swann”, segona part del primer volum de l’obra; Jaume Vidal Alcover traduí pels Llibres del Mall (1986) “Pel cantó de Swann” i el 1990 Columna publicà el cicle complet signat a quatre mans per Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany. Que ara Josep Maria Pinto inicii una nova traducció de l’obra proustiana em sembla, per descomptat, una notícia excel·lent, encara més quan la traducció de Vidal Alcover està descatalogada: no farà cap mal a la nostra llengua la proliferació de versions d’un clàssic indiscutit. Estic convençut que es poden fer desenes de bones traduccions d’un mateix text, que la traducció no és una ciència exacta i que cada interpretació personal hi pot afegir un nou matís.

Els blocs aviat s’han fet ressò de la notícia. Per exemple el Llibreter en destaca el seu aspecte poc intimidador i el considera una bona forma d’iniciar-se en la lectura de la magna obra proustiana. L’artista abans conegut com Subal Quinina, que es presenta com amic del traductor, també en parla bé sense causar danys col·laterals. Ricard Garcia al seu Castell de Cartes dóna la benvinguda a la traducció i en fa la lloança sense desmerèixer indirectament ningú d’altre.

En canvi Joan Calsapeu escriu al seu bloc
Ucronies:

la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.


Quim Torra al “Singular digital” també dóna la notícia i comenta:

Seria injust oblidar la primera traducció íntegra de Jaume Vidal i Alcover, però també és igualment cert que, per desgràcia, aquella versió no va satisfer les esperances que s’hi havien dipositat. Ara hi tornem, amb una traducció clara i neta, que flueix dolça…

Bé, ja tenim dues opinions que consideren superior la traducció de Pinto a la de Vidal, la primera opinió des d’un punt de vista personal, la segona sembla que reflecteixi un parer més ampli. Tots dos coincideixen en verbs com “fluir” i “lliscar” amb el que queda implícit que llegir la traducció de Vidal devia ser com arrossegar-se per un pedregar.


A
l’e-notícies llegeixo en titulars “Proust més accessible que mai” i començo a entendre per on van les coses. Expliquen que, fins ara, només podíem llegir el començament de l’obra proustiana en una versió “plena de mallorquinismes” i ho reblen amb un contundent “A partir d’ara es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Si, per fi podem llegir Proust en català, m'agradaria saber en quina llengua escrivia el menystingut Vidal Alcover.

L’
Eva Piquer, des de l’AVUI, ho explica sense tallar-se un pèl:

“Durant molt temps Marcel Proust es va colgar dejorn. Ara ja se'n va a dormir d'hora, com tu i com jo (suposant que les respectives activitats nocturnes ens ho permetin). Deu ser per culpa d'un centralisme barceloní que porto incorporat de sèrie, però tinc més possibilitats de llegir A la recerca del temps perdut un cop n'ha desaparegut un obstacle afegit: el mallorquí de Vidal Alcover.”


Apart que més tard comet un error, perquè “Combray” no és el “primer dels set llibres” sinó la primera part del primer dels set llibres, l’Eva i el seu posat desinhibit m’emprenyen d’allò més. Què vol dir amb això de “com tu i com jo”? És que l’univers de la Piquer es redueix a quatre amics que, com a molt lluny, viuen a Sant Cugat? I que el mallorquí sigui un obstacle afegit mostra una manca de flexibilitat indigna d’una periodista cultural envers una variant de la nostra llengua.


Després hi haurà qui s’estranyi que hi hagi valencians i mallorquins que dubtin de la unitat de la llengua, però, què hi farem, si els barcelonins portem el centralisme “incorporat de sèrie”?
Deixo aquí l’adreça del bloc de Josep Maria Pinto, que no té cap culpa de tot això, i li desitjo un èxit de vendes que asseguri la continuïtat de la seva tasca.

30 comentaris:

  1. Al meu pobre Proust, que se acostaba temprano y en castellano, l'acotxava el Pedro Salinas, per tant, punt

    Sobre això del centralisme incorporat de sèrie, vull dir que el millor obstacle afegit que m'he trobat darrerament es diu comtessa d'Angeville. No sé en quin carai de llengua escriu ella, ni en quina variant la llegeixo jo. Però d'obstacle res: un goig.

    ResponElimina
  2. Matilde, passo molt de l'estil de Proust, la comtessa enamora a qui li doni la gana. A vostè i a mi ens té encantats.

    ResponElimina
  3. Fa anys molta gent hauria opinat que no llegir en l'idioma original -un idioma tan proper i que durant anys vam estudiar des de petits, fins i tot els qui no estudiàvem- era una gran vulgaritat i un greuge cultural. Sobre això dels mallorquinismes, com hem vingut a parar aquí? Fa anys es deia que el que calia per enriquir la llengua era aplegar totes les formes dialectals i fer-les vives més que no pas anar 'inventant' segons quins neologismes. Vaja, no recordo amb precisió la versió Alcover, però sí que recordo que em va semblar molt bona. Voleu dir que se l'han llegit???

    ResponElimina
  4. ...per cert, el meu pare, que era de Girona, es 'colgava' també.

    ResponElimina
  5. De vegades he llegit alguna columneta de la Piquer i normalment és això, poca-solta. Dóna justament la impressió d'adreçar-se als seus quatre amics, com qui parla a la barra d'un bar de moda entre Gràcia i Sant Gervasi. Queda clar que la cultura no és el seu tema: la podrien posar a fer cròniques de moda, que hi encaixaria molt més.

    ResponElimina
  6. Diversitat, multiculturalitat..., esdevé faramalla quan omple les boques però no passa les portes de les editorials o dels estudis de TV.
    Les tribus, lluny, mai dins de casa; tot i que a Barcelona encara hi ha qui "pana", "gresna" o "xamulla", però és clar, són gitanos.

    ResponElimina
  7. “No farà cap mal a la nostra llengua la proliferació de versions d’un clàssic indiscutit. Estic convençut que es poden fer desenes de bones traduccions d’un mateix text, que la traducció no és una ciència exacta i que cada interpretació personal hi pot afegir un nou matís.”

    No cal dir que m’hauria agradat que el principal argument de promoció de la nova traducció fos aquest.

    Salutacions

    ResponElimina
  8. Júlia, jo al batxillerat com a llengua estrangera vaig aprendre el francès (igual que tu, suposo). I "La recherche" vaig acabar llegint-la en la seva llengua original.

    En l'actualitat em fa l'efecte que a la gent aquestes coses de la llengua no els importa gens, fins i tot la pròpia llengua. Així es poden escriure barbaritats com les que comento.

    ResponElimina
  9. Lluís, jo no la segueixo, només em sonava perquè el Salvador Macip va parlar del seu bloc sobre les seves experiències com a mare.

    ResponElimina
  10. Salutacions, Josep Maria, i endavant amb la bona feina!

    ResponElimina
  11. Estic escandalitzat amb això de Mallorca! És increïble com cada vegada tendim més a utilitzar un llenguatge més empobrit i quan veiem que en altres zones de llengua catalana utilitzen paraules més escaients pensem que parlen (i escriuen) malament...

    ResponElimina
  12. I encara pitjor, Galderich; de vegades els fem sentir vergonya i tot, i s'acaben excusant per no parlar el nostre "impecable" barceloní.

    ResponElimina
  13. No me n'amago que vaig esperar la traducció d'en Josep Maria Pinto en candeletes, només per poder tenir l'obra "en propietat" i en català. No conec la traducció de Vidal i Alcover i l'obra l'he llegit en original en francès. La veritat és que llegint aquesta traducció, la d'en Pinto, és talment com si llegís l'original, coses que passen al cervell de les persones amb les llengües i que, per a mi, és la mida perfecta d'una traducció. Dit això, només afegiré que gràcies a aquestes "crítiques" a la versió d'en Vidal i Alcover, ara em moro per llegir-ne la seva traducció ... al català, no cal dir.

    Que les traduccions moltes vegades poden resultar feixugues per una qüestió obvia del pas dels anys, no té res a veure amb l'accent. I si, n'hi ha alguns que es pensen que el central és l'únic català, com n'hi ha molts que es pensen que Catalunya és de la Tordera en amunt. Però, en el fons, no són tan mala gent. Característics, pintorescos, com en Manelich, i tampoc cal fer-s'hi mala sang.

    ResponElimina
  14. Ja veus, Clídice, que sobre la qualitat d'ambdues traduccions no hi entro. De la de Pinto només he sentit coses bones. El problema de la de Vidal i Alcover és que està exhaurida, o sigui que com no vagis a la biblioteca...

    Jo portava el centralisme lingüístic de sèrie, però ja m'he fet tunejar.

    ResponElimina
  15. Vaig llegir Proust en castellà. I ara mateix em cau tan lluny el bon home que em caldria una traducció feta en “angevillès” per posar-m’hi de nou. Estic d’acord amb el que diu na Matilde. De tota manera, no descarto injectar-me el “Combray” d’en Pinto directament a la vena i veure què passa…

    ResponElimina
  16. Jaume, diuen que aquesta traducció entra tan fina com una xeringa...

    ResponElimina
  17. Un dels avantatges de quan no hi havia tantes universitats és que comparties aula i llengua amb gent de tot arreu. Ara a l'aula tots són del mateix barri (més algun Erasmus de propina) i passa el que passa.
    Hi ha dies que em poso IB3 tan sols pel gust de sentir com xerren (tot i que encara no hi he trobat cap programa potable!).

    ResponElimina
  18. No hi havia pensat, Santi, però tens raó. Ara, amb tanta globalització ens hem tornat més localistes que mai.

    ResponElimina
  19. Amb la Divina Comèdia va passar una cosa semblant.

    El comentari del traductor ho ha resumit perfectament: quantes més versions, millor. La diversitat és un valor natural per excel·lència.

    ResponElimina
  20. Semblant, però a l'inrevés, oi Puig?, en aquell cas la traducció "bona" era l'antiga, la de Sagarra i amb això ja es va considerar que ningú més tenia dret a intentar-ho.

    ResponElimina
  21. un detallet: la traducciò 'antiga' de la comèdia al català és la d'Andreu Febrer, que la va traduir a principis del sXV i que és considerada la més antiga traducció de l'obra de Dante.
    A mi la de Sagarra també m'agrada, però crec que la decisió de Mira de no respectar la rima va ser molt encertada, és una obra esplèndida.

    I sobre Proust, personalment no m'agrada la traducció de Salinas al castellà i, durant molts anys, la millor traducció al castellà era feta per un argentí i plena d'argentinismes, supose que hauria estat un gran obstacle per a la xica del Avui...

    ResponElimina
  22. La Divina Comèdia de Joan F. Mira, plena de castellonerismes? Jo vaig plorar d'emoció llegint-la. Ei, Virgili parla com jo!

    Alguna vegada, estant a Barcelona, he parlat amb algú que estava parlant en català i al sentir-me el meu dialecte valencià s'han passat al castellà. Et quedes pensant si no tindran raó els blaveros que diuen que parlem idiomes diferents.

    ResponElimina
  23. La Maria té raó. I l'Andreu Febrer és vigatà, del carrer St. Miquel dels Sants, 1. Aquesta ciutat és tan petita, que ens coneixem tots.

    ResponElimina
  24. Maria, quan deia antiga ho deia en relació a la de Mira. Suposo que la de Febrer, a hores d'ara fa de mal llegir. Jo confessso que la Comèdia no l'he llegida ni del dret ni de l'inrevés.

    Jo no gosava dir-ho, però la traducció de Salinas mai no em va fer gaire el pes. Vaig llegir els dos primers volums i després vaig saltar al francès.

    ResponElimina
  25. Titus, hi ha gent ben ignorant que, encara que no sapiguen parlar ni la sobre pròpia llengua es dediquen a corregir tots els que no parlen el seu dialecte.

    A mi em fascina llegir blocs escrits per andorrans, alcoians, sollerics, tortosins, lleidatans, castellonencs o empordanesos per delectar-me en la riquesa de les diferències.

    ResponElimina
  26. Matilde, la ciutat és petita però no us falta de res, fins i tot un matusalén traductor (o és un zombie?)

    ResponElimina
  27. Ai, Allau, que no m'explico gota bé.
    Quan deia "per tant, punt" volia dir: no puc dir ben res de les traduccions al català perquè jo vaig llegir Proust en castellà, traduït per en Salinas. I no: la traducció d'en Salinas és tan bona que no penso permetre que ningú me la qüestioni. Imagina't. Huashuas, hauria d'haver fet Dret!!

    Zombie ocasional.

    ResponElimina
  28. Titus, i a la inversa. Jo he xerrat amb valencians que xerraven valencià i en sentir el meu central pratenc s'han passat al castellà. Misteris de la humanitat.

    ResponElimina
  29. Puigmalet i Titus, res no em faria tan feliç com que continuessiu parlant entre vosaltres sense abandonar la vostra llengua comuna. Digueu-me tonto.

    ResponElimina