Job a Minnesota

El Llibre de Job és un dels llibres més profunds i rics en interpretacions de tot l’Antic Testament. Parla d’un home pròsper, feliçment casat i beneït amb set fills i tres filles. Job és a més extremadament pietós, i no perd ocasió en cremar ofrenes a la glòria de Déu. Un dia Satanàs se’n va a veure a Jahvé i li comenta que la pietat de Job no té mèrit, ja que és deguda a la seva prosperitat. Jahvé dóna permís al diable perquè destrueixi les possessions d’aquest home just, sempre que no atenti a la seva pròpia vida.

Satanàs es posa a la feina amb ganes. Primer arruïna el bon home, després una ventada ensorra la casa del seu primogènit, on vivien tots els seus fills, de manera que es queda ipso facto sense descendència. Job, que és de bon conformar, enlloc de maleir el seu Déu, s’afaita el cap, s’estripa els vestits i diu allò tan famós: “Nu vaig sortir del ventre de la meva mare, i nu hi tornaré. El que Déu m’ha donat, Déu m’ho ha pres; beneit sigui el nom del Senyor”. El diable insisteix i fa que Job quedi cobert de llagues purulentes que s’ha de gratar amb un tros de teula. La dona i els amics li aconsellen que sigui raonable, que maleeixi Déu i que faci el favor de morir-se, però Job s’ho continua prenent tot amb filosofia. Després d’unes quantes discussions entre Job i la seva colla sobre els designis divins, la veu de Déu finalment fa acte de presència, agraeix els serveis prestats, restitueix a Job les seves riqueses duplicades, li retorna la salut, li dóna set fills i tres filles més guapos que els anteriors i li permet viure 140 anys més.

Com em passa amb moltes de les coses que s’expliquen a la Bíblia, no sé gaire què fer-ne amb aquesta faula; però no he pogut deixar de pensar en ella mentre mirava “A serious man”, la darrera pel·lícula que han ideat Joel i Ethan Coen, una mena de maliciosa nota al peu de pàgina al "Llibre de Job". Que jo recordi, mai abans aquests formidables germans de Minnesota havien tractat de forma tan explícita els seus origen jueus en una de les seves pel·lícules i aquí ho han fet amb voluntat monogràfica i amb una ambientació que beu molt de la seva pròpia biografia. La comunitat jueva que ens retraten és bastant diferent de la que ens presenta Woody Allen als seus films.

Ens trobem als afores de Minneapolis, en un barri de casetes voltades de gespa, estampa ideal de la prosperitat americana. Corren els finals dels 60, sonen Hendrix i Jefferson Airplane, a l’aire s’ensuma l’aroma de la marihuana. Larry Gopnik és un plàcid professor de física a una universitat provinciana, casat, amb dos fills adolescents i un germà dròpol instal·lat a casa. Una vida tranquil·la i aparentment feliç que des de l’inici del film comença a torçar-se.

Gopnik, com un Job dels nostres dies, comença a veure com la seva seguretat es posa a trontollar. No revelaré les diverses tragèdies que copegen aquest bon home, perquè és una de les gràcies que té la pel·lícula. Com a bon físic acostumat al principi de la incertitud, no ens sabria dir si el gat de Schrödinger és viu o mort, però buscarà la resposta a les seves penes en el si de la religió, sense maleir en cap moment el seu Déu. Comença així una sèrie de consultes a rabins (i advocats) de la comunitat que el deixaran encara més perplex, fins que arribi el moment en que aquest home seriós i conformat es plantejarà la possibilitat d’una rebel·lió, si no contra el seu Déu, almenys contra el destí.

Les calamitats alienes, almenys com les expliquen els Coen, poden ser realment còmiques i la visió de la seva comunitat d’origen és tan precisa com entranyable. Poblada d’actors desconeguts, d’efígies inoblidables, amb una fotografia de Roger Deakins que resulta metafísica de tan hiperrealista com és, i una forma de filmar tan imaginativa com adequada a la història (una de les característiques dels germans), “A serious man” és la pel·lícula més personal d’aquests directors i, si no és la millor, es troba al capdamunt de la seva filmografia.