Variacions sobre sis graus de distància o de proximitat

Una vegada més mamo de Riells Bulevard per dur les seves aigües especulatives i literàries al meu molí pragmàtic. Parlem d’aquesta coneguda teoria, segons la qual tots els éssers humans que habitem el planeta Terra estem connectats per una cadena de, com a molt, cinc coneixences comunes. La teoria té una base científica d’allò més feble, ja que només es podria demostrar totalment (i temporalment) si es fes un escrutini complet de totes les coneixences de tots els habitants del planeta. Encara així, tot i que els nou nats (gràcies a la via parental), no desequilibrarien la xarxa, una sola mort podria significar la desaparició d’una baula essencial de la cadena i els sis graus hipotètics se n’anirien en orris.

En tot experiment científic és necessari definir degudament els termes, per tant cal preguntar-se què vol dir conèixer algú. És suficient amb haver-lo vist només? Cal haver estat presentats? Cal recordar tres mesos més tard que el coneixes? Com es pot veure, ens movem en un terreny relliscós on qualsevol corol·lari seria aventurat. Jo, igual que li passa a en Lluís Bosch, no tinc gaire clar que siguin suficients cinc enllaços per connectar-me amb un ciutadà d’Ulan Bator; deixem-ho en que ens caldrien alguns més.

El públic comú, que no té tantes manies, va assabentar-se d’aquesta teoria gràcies a l’obra teatral de John Guare “Six degrees of separation” (1990), duta al cinema tres anys més tard. La vaig veure al Lincoln Center durant la meva primera estada a New York el 1991 i em va encantar tant que se la vaig traduir a la meva germana teatrera sense cobrar-li royalties. John Guare, per cert, és l’autor del guió d’aquella descomunal pel·lícula de Louis Malle que es deia “Atlantic City” (amb Burt Lancaster i Susan Sarandon).

En temps més moderns s’ha volgut aplicar aquesta teoria a internet, però no em molestaré a comentar-ho mentre la xarxa no sigui un fet universal, on tothom tingui la possibilitat d’estar connectat si li abelleix, cosa que dista molt de ser real.

Com a matemàtic, sempre penso en els contraexemples, que són els ariets que poden desmuntar qualsevol teorema. Llavors em pregunto si existiran tribus aïllades sense cap contacte (i quan dic cap, vull dir CAP) amb la civilització d’Ikea i de Zara.

Potser és cert que el planeta el tenim ja totalment pentinat i no queden tribus aïllades per descobrir, però a falta de res millor, de moment tenim els sentinelesos o sentinelencs (que vés a saber quin és el gentilici correcte). Curiosament, aquest grup humà no viu en un paratge allunyat, sinó a l’illa North Sentinel de l’arxipèlag de Nicobar i Andaman, al Golf de Bengala, una zona que fa segles que ha estat solcada per vaixells de tot tipus.

El problema d’aquesta gent és que, tot i ser coneguts des de fa segles, no es fan literalment amb ningú de fora de la seva tribu. Qualsevol intent d’apropament ha estat respost amb fletxes, llances i cops de roc. Els antropòlegs han intentat comprar-los amb regals disseminats a les seves platges, però tot i que els han acceptat (sembla ser que els agraden les galledes vermelles, però rebutgen les verdes), la seva hostilitat no ha disminuït un pèl. No fa gaire van assassinar dos pescadors que s’havien aventurat en les seves aigües. Quan un helicòpter va intentar rescatar els cadàvers, va ser rebut a cops de roc, de manera que els cossos dels pescadors encara s’estan podrint a l’illa. El govern indi, que és el que té responsabilitat política sobre l’arxipèlag, ha optat per deixar-los tranquils i que facin la seva vida.

Per tant, tot el que se sap sobre aquesta bona gent s’ha obtingut observant-los des de la distància. Es calcula que en l’actualitat són uns 250 (es va patir per la seva supervivència ran del famós tsunami, però van demostrar ser espavilats i el cens no se’n ressentí). Van despullats, però utilitzen ornaments fets de fulles i lianes. Són una societat caçadora i recol·lectora, que aparentment no coneix l’agricultura. Les seves armes principals són les javelines i les fletxes, i encara que desconeguin la metal·lúrgia, són capaços de treure profit de les peces metàl·liques que els arriben a les platges. Evidentment es desconeix el seu llenguatge.

Com veieu, encara que no sigui una tribu exactament aïllada, trobo molt difícil establir amb cap dels seus membres una relació de sis graus. Si en voleu saber més, podeu mirar aquí i aquí.