Qui somia qui?

No sóc especialista en literatura onírica, però sospito que el recurs d’explicar històries fantàstiques i inversemblants, i justificar-les en l’últim moment per la seva qualitat de somni, deu tenir una llarga tradició. Tant se n’ha abusat de despertar el protagonista al darrer paràgraf (oh, tot era un somni!, s’exclama ell o ella) que la solució ja fa una mica de pudor.

Carroll, lamento dir-ho, se’n serví no una sinó dues vegades a les aventures d’Alícia. La ment tan racional del reverend Dodgson necessitava donar una explicació a aquell seguit d’absurditats que li brollaven de la ploma i no va trobar millor lloc per enquibir-les que l’univers dels somnis. Tots dos llibres d’Alícia acaben, doncs, amb el despertar de la nena i la seva reincorporació a la normalitat victoriana. Tanmateix, a la peripècia de l’Espill s’introdueix un matís molt interessant. Alícia, Tweedledum i Tweedledee contemplen el Rei Vermell dels escacs adormit al bosc.

—Està somiant —digué Tweedledee—: I sobre què penses que somia?
Alícia digué: —Ningú no pot endevinar aquestes coses!
—I tant, et somia a tu! —Tweedledee exclamà, tot picant de mans triomfalment—. I si deixés de somiar-te, on suposes que series?
—On sóc ara, per descomptat —digué Alícia.
—Tu no! —replicà Tweedledee amb menyspreu—. No series enlloc. Només ets una mena de cosa en el seu somni!
—Si aquell Rei d’allà es despertés —afegí Tweedledum —, t’apagaries, bang!, com una espelma!
—No ho faria! —exclamà Alícia indignada—. A més, si jo sóc només una mena de cosa en el seu somni, què sou vosaltres?, m’agradaria saber-ho!
—El mateix —digué Tweedledum.
—El mateix, el mateix! —exclamà Tweedledee.
Va cridar tan fort que Alícia no va poder evitar de dir:
—Xxxxt! Em fa por que el desperteu, si feu tant de soroll.
—Bé, no serveix de res que tu parlis de despertar-lo —digué Tweedledum—, quan només ets una de les coses del seu somni. Saps molt bé que no ets real.
—Sóc real! —digué Alícia, i començà a plorar.
—No et tornaràs més real amb plors —observà Tweedledee—, no hi ha cap motiu per plorar.
—Si jo no fos real —digué Alícia, mig rient entre les llàgrimes, tot li semblava tan ridícul—, no seria capaç de plorar.
—Espero que no suposis que les teves llàgrimes són reals —la interrompé Tweedledum en un to de gran menyspreu.

El desconcert d’Alícia és molt comprensible: a ningú no li agrada que posin en dubte la seva pròpia existència. Unes pàgines més endavant, després que el Lleó i l’Unicorn desapareguin màgicament, la nena contempla la safata buida que ha quedat als seus peus i retorna la qüestió.

—Després de tot, per tant, no estava somiant —va dir-se—, a menys, a menys que tots formem part del mateix somni. Només espero que sigui el meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona!

Ja en el desenllaç Alícia, acabada de despertar, parla amb la seva gateta Kitty. Així conclou el llibre:

—Ara, Kitty, considerem qui va ser el que ho va somiar tot. És una qüestió molt seriosa, estimada, i no hauries de continuar llepant-te l’urpa així, com si Dinah no t’hagués rentat aquest matí! Mira, Kitty, hem d’haver estat jo o el Rei Vermell. Ell formava part del meu somni, per descomptat, però llavors jo formava part del seu també! Era el Rei Vermell, Kitty? Eres la seva esposa, estimada, per tant ho hauries de saber… Oh, Kitty, ajuda’m a aclarir-ho! Estic segura que la teva urpa pot esperar!

Però la descarada gateta es limità a començar amb l’altra urpa, i va fer veure que no havia sentit la pregunta.

Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser?

La qüestió que planteja Carroll és ben intrigant. Alícia somia en un Rei, un Rei que somia en Alícia, en una Alícia que somia en un Rei… Noteu com es va obrint un joc de miralls, d’aquells de les sastreries? Però Alícia es troba també davant d’aquest Rei, i comparteix amb ell un mateix nivell de realitat. Si el Rei desperta, què passarà amb Alícia? Desapareixerà? I, si desapareix, què s’esdevindrà amb el Rei? Desapareixerà al seu torn? Alícia, com faríem tots en la seva situació, insisteix en que és real, però al final del llibre sabrem que aquesta Alícia que es creia real era una Alícia allotjada en el somni de la veritable Alícia. Llavors Carroll fa un magnífic joc de mans, o un zoom out, i planta la darrera frase del llibre: Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser? L’autor s’adreça directament al lector, tot emprant una convenció molt típica de l’època; però en aquest cas, la pregunta deixada a l’aire queda, com si diguéssim, en el nostre camp. Llavors ens adonem que aquesta Alícia tan preocupada per la seva realitat no és més que un producte de la imaginació de l’escriptor del segle XIX Lewis Carroll. I qui diu imaginació, bé podria dir somni. Però aquesta Alícia “somiada” per Carroll té un correlat real en una nena anomenada Alice Liddell…

M’aturo aquí abans que un vertigen metaliterari no em xucli definitivament com un maelström. Amb aquestes preguntes sense resposta Carroll obria infinits móns de realitat dubtosa i reversible dels quals els escriptors en tragueren molt de profit. ¿Cal que mencioni aquells dos dodos argentins, tan diferents en les formes, però tan igualment obsessionats en els ponts que salten amb facilitat entre somnis i metasomnis? Totes aquelles biblioteques babilòniques, laberints escrits amb guix, xarxes de metro parisenques i jardins de sendes que es bifurquen per convergir ofereixen variacions sobre el trànsit entre diferents nivells de consciència. ¿Cal que digui que tant Jorge Luis Borges com Julio Cortázar foren alguns dels fills que Carroll no va mai tenir?

I què diré d’un nom no citat a l’atzar com és el d’Edgar Allan Poe? Quan Poe morí l’any 1849, Carroll no havia escrit encara les seves Alícies, però el seu “A Dream within a Dream” es refereix també a aquesta recurrència onírica, encara que en el seu cas, més que un enigma metafísic, el que proposa és l'èmfasi en una il·lusió:

Accepta aquest bes al front!
I, en abandonar-te ara,
Permet-me confessar-ho
No van errats els que creuen
Que els meus dies han estat un somni;
Tot i que l’esperança ha volat
En un dia o una nit,
En una visió, o en cap
És per això menys perduda?
Tot el que veiem o aparentem
És només un somni dins d’un somni.

Sóc dret enmig del rugit
D’una costa turmentada per les onades
I premo en la mà
Grans de sorra daurada
Què pocs! I com s’escorren
A través dels meus dits vers l’abisme
Mentre ploro, mentre ploro!
Oh, Déu! No els puc retenir
Amb un puny més ferm?
Oh, Déu! No en puc salvar ni un
De les despietades ones?
És que tot el que veiem o aparentem
És només un somni dins d’un somni?

Quod erat demostrandum, diria ara si hagués volgut demostrar alguna cosa.