dimecres, 13 de gener del 2010

Qui somia qui?


No sóc especialista en literatura onírica, però sospito que el recurs d’explicar històries fantàstiques i inversemblants, i justificar-les en l’últim moment per la seva qualitat de somni, deu tenir una llarga tradició. Tant se n’ha abusat de despertar el protagonista al darrer paràgraf (oh, tot era un somni!, s’exclama ell o ella) que la solució ja fa una mica de pudor.

Carroll, lamento dir-ho, se’n serví no una sinó dues vegades a les aventures d’Alícia. La ment tan racional del reverend Dodgson necessitava donar una explicació a aquell seguit d’absurditats que li brollaven de la ploma i no va trobar millor lloc per enquibir-les que l’univers dels somnis.
Tots dos llibres d’Alícia acaben, doncs, amb el despertar de la nena i la seva reincorporació a la normalitat victoriana. Tanmateix, a la peripècia de l’Espill s’introdueix un matís molt interessant. Alícia, Tweedledum i Tweedledee contemplen el Rei Vermell dels escacs adormit al bosc.

—Està somiant —digué Tweedledee—: I sobre què penses que somia?
Alícia digué: —Ningú no pot endevinar aquestes coses!
—I tant, et somia a
tu! —Tweedledee exclamà, tot picant de mans triomfalment—. I si deixés de somiar-te, on suposes que series?
—On sóc ara, per descomptat —digué Alícia.
—Tu no! —replicà Tweedledee amb menyspreu—. No series enlloc. Només ets una mena de cosa en el seu somni!
—Si aquell Rei d’allà es despertés —afegí Tweedledum —, t’apagaries, bang!, com una espelma!

—No ho faria! —exclamà Alícia indignada—. A més, si
jo sóc només una mena de cosa en el seu somni, què sou vosaltres?, m’agradaria saber-ho!
—El mateix —digué Tweedledum.
—El mateix, el mateix! —exclamà Tweedledee.
Va cridar tan fort que Alícia no va poder evitar de dir:

—Xxxxt! Em fa por que el desperteu, si feu tant de soroll.

—Bé, no serveix de res que
tu parlis de despertar-lo —digué Tweedledum—, quan només ets una de les coses del seu somni. Saps molt bé que no ets real.
Sóc real! —digué Alícia, i començà a plorar.
—No et tornaràs més real amb plors —observà Tweedledee—, no hi ha cap motiu per plorar.
—Si jo no fos real —digué Alícia, mig rient entre les llàgrimes, tot li semblava tan ridícul—, no seria capaç de plorar.

—Espero que no suposis que les teves llàgrimes són
reals —la interrompé Tweedledum en un to de gran menyspreu.

El desconcert d’Alícia és molt comprensible: a ningú no li agrada que posin en dubte la seva pròpia existència. Unes pàgines més endavant, després que el Lleó i l’Unicorn desapareguin màgicament, la nena contempla la safata buida que ha quedat als seus peus i retorna la qüestió.


—Després de tot, per tant, no estava somiant —va dir-se—, a menys, a menys que tots formem part del mateix somni. Només espero que sigui el
meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona!

Ja en el desenllaç Alícia, acabada de despertar, parla amb la seva gateta Kitty. Així conclou el llibre:

—Ara, Kitty, considerem qui va ser el que ho va somiar tot. És una qüestió molt seriosa, estimada, i
no hauries de continuar llepant-te l’urpa així, com si Dinah no t’hagués rentat aquest matí! Mira, Kitty, hem d’haver estat jo o el Rei Vermell. Ell formava part del meu somni, per descomptat, però llavors jo formava part del seu també! Era el Rei Vermell, Kitty? Eres la seva esposa, estimada, per tant ho hauries de saber… Oh, Kitty, ajuda’m a aclarir-ho! Estic segura que la teva urpa pot esperar!

Però la descarada gateta es limità a començar amb l’altra urpa, i va fer veure que no havia sentit la pregunta.

Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser?

La qüestió que planteja Carroll és ben intrigant. Alícia somia en un Rei, un Rei que somia en Alícia, en una Alícia que somia en un Rei… Noteu com es va obrint un joc de miralls, d’aquells de les sastreries? Però Alícia es troba també davant d’aquest Rei, i comparteix amb ell un mateix nivell de realitat. Si el Rei desperta, què passarà amb Alícia? Desapareixerà? I, si desapareix, què s’esdevindrà amb el Rei? Desapareixerà al seu torn? Alícia, com faríem tots en la seva situació, insisteix en que és real, però al final del llibre sabrem que aquesta Alícia que es creia real era una Alícia allotjada en el somni de la veritable Alícia. Llavors Carroll fa un magnífic joc de mans, o un zoom out, i planta la darrera frase del llibre: Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser? L’autor s’adreça directament al lector, tot emprant una convenció molt típica de l’època; però en aquest cas, la pregunta deixada a l’aire queda, com si diguéssim, en el nostre camp. Llavors ens adonem que aquesta Alícia tan preocupada per la seva realitat no és més que un producte de la imaginació de l’escriptor del segle XIX Lewis Carroll. I qui diu imaginació, bé podria dir somni. Però aquesta Alícia “somiada” per Carroll té un correlat real en una nena anomenada Alice Liddell…

M’aturo aquí abans que un vertigen metaliterari no em xucli definitivament com un maelström. Amb aquestes preguntes sense resposta Carroll obria infinits móns de realitat dubtosa i reversible dels quals els escriptors en tragueren molt de profit. ¿Cal que mencioni aquells dos dodos argentins, tan diferents en les formes, però tan igualment obsessionats en els ponts que salten amb facilitat entre somnis i metasomnis? Totes aquelles biblioteques babilòniques, laberints escrits amb guix, xarxes de metro parisenques i jardins de sendes que es bifurquen per convergir ofereixen variacions sobre el trànsit entre diferents nivells de consciència. ¿Cal que digui que tant Jorge Luis Borges com Julio Cortázar foren alguns dels fills que Carroll no va mai tenir?


I què diré d’un nom no citat a l’atzar com és el d’Edgar Allan Poe? Quan Poe morí l’any 1849, Carroll no havia escrit encara les seves Alícies, però el seu “A Dream within a Dream” es refereix també a aquesta recurrència onírica, encara que en el seu cas, més que un enigma metafísic, el que proposa és l'èmfasi en una il·lusió:

Accepta aquest bes al front!

I, en abandonar-te ara,
Permet-me confessar-ho

No van errats els que creuen

Que els meus dies han estat un somni;
Tot i que l’esperança ha volat
En un dia o una nit,
En una visió, o en cap
És per això menys perduda?

Tot el que veiem o aparentem

És només un somni dins d’un somni.

Sóc dret enmig del rugit

D’una costa turmentada per les onades
I premo en la mà
Grans de sorra daurada

Què pocs! I com s’escorren

A través dels meus dits vers l’abisme
Mentre ploro, mentre ploro!
Oh, Déu! No els puc retenir

Amb un puny més ferm?

Oh, Déu! No en puc salvar ni un

De les despietades ones?

És que tot el que veiem o aparentem

És només un somni dins d’un somni?

Quod erat demostrandum, diria ara si hagués volgut demostrar alguna cosa.

29 comentaris:

  1. És tard, i encara volto. Se m'ha acudit passar per aquí abans d'anar a dormir i ara sé que em costarà. Hauré de mastegar arrel de valeriana.
    Agafo tots els monstres (el matemàtic de la nena, el cieguito, el del corb, el que no sabia dir les erres, el sord) hi afegeixo el d'Avon (no el que llama a tu puerta, no, el d'Stratford-upon), em senyo, dic les meves oracions:
    Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides. I Amén.
    Boranit, Allau.

    ResponElimina
  2. Uf! Un tema d'aquests que se sol allargar, posats a imaginar... Ara no, que m'acabo de llevar i he de sortir pitant, però més tard tornaré per aquí, hi ha moltes variants del tema, versions i experiments.

    ResponElimina
  3. Primer m'han vingut al cap els abruptes despertats del Little Nemo (tan carrollià ell).
    Després, així avançava pel text, he pensat que l'espill era la rella quàntica (o l'escaquer); que Schrödinger en realitat tenia una gateta, la Kitty; i, és clar, els corriols bifurcant-se de Borges
    ( http://www.lehman.cuny.edu/ciberletras/v1n1/crit_06.htm ), i els he seguit tots alhora...
    Ara, al Poe sí que no me l'esperava.
    I quin senyor apunt!

    ResponElimina
  4. Bon dia, Matilde, espero no haver escrit un post per a no dormir.

    ResponElimina
  5. T'espero més tard, Lluís, perquè vagis tirant del fil.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Girbén, espero que no et perdis en un d'aquests corriols...

    ResponElimina
  7. Torno a ser jo. A mi me da un pallà. Estic remenant uns llibres d'en Pessoa -coses meves- i trobo:
    Quan dormo molts somnis, vinc al carrer, amb els ulls oberts, encara amb el seu rastre i seguretat. I em sobto del meu automatisme amb el qual els altres em desconeixen. Perquè travesso la vida quotidiana sense deixar la mà de la dida astral, i els meus passos al carrer van concordes i consonants amb obscurs designis de la imaginació de dormir. I al carrer vaig cert; no trontollo; contesto bé; existeixo.
    Llibre del desfici

    Ja callo, que sóc una pelma. Però és que

    ResponElimina
  8. M'agraden molt Shakespeare i Pessoa, però reconec que també em tira molt la cultura pop. He recordat un novel·la sobre el tema, una mena de ciència-ficció especulativa. El Philip K. Dick a "L'home en el castell" elabora una trama densa sobre el dubte de qui somia qui, una cosa força paranoica. Hi ha una peli molt recomanable, "Stay" (aquí es va dir "Tránsito"), que va passar ràpida i desapercebuda però que va camí de ser "de culte". Tracta el tema donant-li un gir: a partir de la idea que en l'instant previ a morir reelaborem la memòria, explica això mateix però molt capciosament. Així, el protagonista no és l'home que està morint, sinó un dels personatges de la memòria d'un altre. Una autèntica virgueria del joc amb el punt de vista i les espectatives de l'espectador.

    ResponElimina
  9. Això que diu el Lluís de la reelaboració de la memòria... És que ho tinc al davant!!
    "Si el temps ha d'acabar, se'l pot descriure, instant a instant -pensa Palomar-, i cada instant, en descriure'l, es dilata tant que ja no s'en veu la fi." Decideix que es dedicarà a descriure cada instant de la seva vida, i fins que no els hagi descrit tots ja no pensarà més en ser mort. En aquell moment mort.
    Darrer paràgraf de Palomar d'Italo Calvino.

    ResponElimina
  10. Matilde, Lluís, Girbén, m'alegra veure-us tan estimulats, seguiu, seguiu...

    ResponElimina
  11. Girbén: aquest comentari teu duu directe a Borges. Mira "Funes el memorioso", un conte brillant que diu això mateix.

    ResponElimina
  12. mí-te'l ell que bé que s'ho passa!!! ;P (i jo llegint i aprenent, o atabalant-me amb tanta erudició :D)

    ResponElimina
  13. Sí, Lluís, però com que ja havia tocat el cec... (i de Funes surt a l'article que he enllaçat).
    I, coi, després he vist que avui també has escrit Calvino!

    ResponElimina
  14. Clídice, el sector farmacèutic ja ha notat l'augment en la venda d'aspirines i analgèsics.

    ResponElimina
  15. Bauçà (i s'ha de tenir un parell d'ovaris, creu-me, que aquest fot unes sotregades que et deixa apañà):

    Somnis, Els. El primer que hom ha de dir és que els somnis estan en relació amb la 'vida', i fins i tot 'quotidiana'. Això fa que permetin ser reconeguts com a seus pel somniant. No hi ha intervenció de tercers. [...] Allò que 'la vida és un somni' és una beneitura: és exactament tot el contrari: els somnis són la vida vertadera, allò que té una entitat sòlida i coherent i, sobretot, fiable, absolutament incapaç de mentir, ni que sigui maldestrament. Avui només els rucs i grossers, que es torquen la merda amb els dits nus, poden barbotejar aquesta bestiesa ridícula.
    Els somnis són la llibertat pura i per tant la creativitat pura.


    'Realitat', La. Existeix. Si més no d'una manera suficient que permet d'escriure novel·les naturalistes.

    El canvi.

    Corro a prendre'm un ibuprofé.

    ResponElimina
  16. MU, a hores d'ara Carroll i Bauçà deuen ser a l'ultratomba discutint si hi ha o no "intervenció de tercers".

    ResponElimina
  17. Segur. Feia dies que no se la passaven tan bé com avui, els pobres.

    ResponElimina
  18. Ara sí que plego, MU! Que regint el menjador de casa hi tinc una pintura -que no vaig poder vendre- titulada "Estats connivents", fruit de la meva lectura del Bauçà. I aquests estats són la realitat i el somni...
    Ai coi amb aquest "Qui recorda què?" de l'Allau.

    ResponElimina
  19. És quan dormo que hi veig clar, foll d'una dolça metzina...

    ResponElimina
  20. També, anònim, també. Donem la benvinguda al senyor Foix de Sarrià.

    ResponElimina
  21. Et deixo el punt de vista de Palol a "El Jardí dels Set Crepuscles" :

    "Un somni dins d’un somni és la vigília, i els somnis no funcionen per pisos, com deia Borges seguint els àrabs i els xinesos, sinó en la forma com en aritmètica actuen els signes menys o en el llenguatge les negacions; dues negacions afirmen, per tant tornar-te a adormir i somniar dins un somni és l’equivalent de despertar-te”

    ResponElimina
  22. Jaume, jo no hi estic d'acord, i no és perquè vingui de Palol... M'estimo més seguir els àrabs, els xinesos. I Borges.

    ResponElimina
  23. Coi, em pensava que la visió aritmètica del somnis et captivaria :-) De fet , el paral·lelisme amb la doble negació és només una excusa per construir un dels relats que més em van agradar del Jardí.

    ResponElimina
  24. En Palol es vol passar de llest, però això de la doble negació que s’anul·la només funciona entre termes del mateix nivell.

    “Jo no he dit que no te’n vagis” no equival a “He dit que te’n vagis”.

    O en matemàtiques: -2 elevat a -3 no és el mateix que 2 elevat a 3.

    ResponElimina
  25. Allau,
    Estid més que admirada del teu doctorat en aliciologia. Poca cosa hi puc afegir perquè aquest és un llibre -oh sacrilegi- que mai no m'ha causat atracció. La causa, com en tantes altres coses, és absolutament irracional.
    Rep les meves salutacions.

    ResponElimina
  26. Tranquil·la, Glòria, que els gustos són lliures i, qui sap si així a petites dosis...

    ResponElimina
  27. ostres, ara al final m'he marejat una mica amb tants miralls i tants somnis i tantes vigílies. Aquest tema no té final :) Ja no sé si ho has dit o no però també hi ha el recurs d'aprofitar els somnis per fer parlar un mort. Perdona que aquí em falla la memòria però diria que em van explicar el cas d'un escrit que en algun moment es va plantejar que fos considerat impiu, i aleshores, algú per salvar el llibre del catàleg de llibres prohibits per l'església va escriure que en somnis s'havia comunicat amb l'autor i que aquest li havia anat explicant una interpretació alternativa de la seva pròpia obra que feia 'salvar' el llibre. Aiiii qui era?

    ResponElimina
  28. No em sona aquesta història, Marta, però la trobo força interessant.

    ResponElimina