Vampiresses en el temps

Tot comença l’any 1915 quan el cineasta francès Louis Feuillade filma Les vampires en resposta a l’èxit del fulletó americà The Perils of Pauline. L’obra consta de deu episodis estrenats al llarg de vuit mesos i amb una durada total que supera les set hores. Enlloc de centrar-se en una protagonista candorosa i malastruga, com era habitual en el gènere, l’argument pren el punt de vista d’una banda de malfactors que es fan dir «els Vampirs» i que tenen com a musa una femme fatale de nom Irma Vep (anagrama de vampire) interpretada per la carismàtica actriu Musidora.

Les vampires fou un èxit considerable, el punt culminant de les carreres de Feuillade i Musidora, font d’inspiració pel grup dels surrealistes i un maldecap pel prefecte de la policia parisenca. No obstant, amb l’arribada del cinema sonor, va caure en l’oblit i no fou recuperat fins a finals dels anys cinquanta amb la reivindicació que li van fer els membres de la Nouvelle Vague. 

L’any 1996 el director Olivier Assayas ret el seu particular homenatge a «Les vampires» amb el seu film Irma Vep, en el qual el cineasta fictici René Vidal intenta filmar una nova versió del fulletó de Feuillade amb l’actriu xinesa Maggie Cheung en el paper d’Irma. La pel·lícula, que entra de ple en el gènere del «cinema dins del cinema», podria semblar una versió actual, agra i catastròfica de La nuit americaine de Truffaut (precisament el neuròtic i arrauxat René Vidal és interpretat per Jean-Pierre Léaud), però inclou també una reflexió sobre el paper del cinema francès en el panorama global.

Cheung, que s’interpreta a si mateixa, se’ns diu que ha estat contractada perquè Vidal la va veure actuar en una pel·lícula de kung-fu, i passa tota la durada del film amb aire distret i aquiescent, sense entendre gaire l’embolic en el que es troba ficada. De totes maneres amb el seu cos menut cobert amb una granota negra de làtex deixa una imatge inoblidable tant a la ficció com a la realitat: no debades Assayas va casar-se amb Cheung dos anys després d’haver acabat la pel·lícula. 

I encara que Les vampires de 1915 no anés del que entenem modernament per «vampirs», té Irma Vep un indubtable component de possessió diabòlica, quan l’actriu protagonista sembla quedar abduïda per la roba que vesteix davant de la càmera. La conclusió del film sembla una fugida d’estudi, com si Assayas no tingués esma per continuar; i malgrat tot Irma Vep és un títol apreciable en la seva curiositat. A més, una obra que conté dues versions del Bonnie & Clyde de Gainsbourg no pot ser mai dolenta.

L’any 2022 insisteix Assayas amb una nova Irma Vep, aquest cop (potser un signe dels temps) com a sèrie televisiva de HBO max. En línies generals els ingredients són els mateixos, però lògicament expandits i amb alguns personatges més. Tornem a tenir el director André Vidal entestat a filmar un «remake» de Les Vampires amb la col·laboració d’una actriu estrangera. Vincent Macaigne substitueix a Jean-Pierre Léaud i arriba a ser igual d’irritant i neuròtic, però amb diferents matisos. En quant a la protagonista, la sueca Alicia Vikander sota el nom de Mira Harberg, resulta bufona de cara però peca d’insípida. El seu vestit de vellut negre és el detall definitiu per fer-nos enyorar Maggie Cheung i el seu làtex bondage. Curiosament, a l’univers d’aquesta sèrie també existeix el film de 1996, el qual és mencionat explícitament i s’hi fa aparèixer l’actriu Vivian Wu, com a ex-dona de Vidal i transsumpte de Cheung (que m’imagino que no devia tenir ganes d’intervenir). Hi ha finalment l’actor Alex Descas que fa de productor, l’únic membre del repartiment que repeteix paper a les dues Irma Vep.

Entre els personatges afegits brilla amb llum pròpia Lars Eidinger (Babylon Berlin) com actor drogoaddicte i llunàtic que es converteix en el gran roba-escenes de la sèrie. Tom Sturridge (el Morpheus de The Sandman) fa d’ex-xicot de Mira i Kirsten Stewart —que ja havia treballat un parell de vegades amb Assayas— fa un cameo allargat i força sucós. La sèrie compta també amb recreacions modernes de les imatges de Feuillade, així com fragments de l’original, que els personatges miren des dels seus mòbils, ja que la totalitat de Les vampires és disponible a YouTube.

No falten els comentaris sobre la situació actual del cinema, des de la pel·lícula de super-herois que acaba de filmar Mira en contraposició a la pel·lícula «artística» de Vidal, fins a l’industrial perfumista que patrocina la sèrie a canvi d’un espot publicitari de la protagonista. En algun moment es fa una menció condescendent de la televisió, com si treballar-hi fos degradant, tot i que el format episòdic de les sèries és el mateix que emprava Feuillade en els seus serials. Potser Irma Vep no és perfecta —sovint és dispersa, caòtica, i no tanca les seves trames—, però si us interessen títols que evitin el camí fressat, aquest conté més d’una satisfacció. I també un polsim de màgia, que mai va malament.

Quatre gotes

Nicola Pugliese (1944 - 2012) fou un periodista nascut a Roma però que treballà sempre a Nàpols. Tret d’una col·lecció de contes, l’única creació literària que va publicar en vida va ser la novel·la Malacqua (1977), molt ben rebuda per la crítica, però que es va negar a reeditar. No va ser fins un any després de la seva mort que el llibre va tornar a ser accessible i és aquesta la versió que Acantilado ha recuperat enguany amb el títol d’Aguamala i excel·lent traducció de José Moreno.

He parlat de novel·la tot i que es fa difícil classificar aquest curiós text, crònica detallada de quatre dies (entre el 23 i el 26 d’octubre) d’intensa pluja que nega Nàpols sense aturador i que produeix un grapat de víctimes quan alguns edificis acaben esfondrats. El llibre no segueix una clara línia argumental, sinó que va saltant d’un personatge a un altre, cadascun enfrontat a la seva manera amb l’insòlit fenomen meteorològic. Un periodista d’investigació, un guàrdia municipal, una secretària de l’ajuntament, el propietari d’un cafè o una mare que se sent sola d’ençà que el seu fill s’ha casat van succeint-se en escenes de longitud i tons molt diversos. Tot queda unificat per alguns trets italianíssims com són el costumisme amb tocs picarescos, la mirada irònica sobre l’autoritat o l’amor per la retòrica.

Una delegación del Instituto Municipal de Servicios Sociales se trasladó a la escuela tan pronto como fue posible y procedió a individuar los núcleos familiares y contabilizar a los sintecho, pero también esta sencilla diligencia contable se malogró de forma lastimosa ya que los chiquillos huían por todas partes y no lograbas determinar si aquél de los ricitos negros ya había sido contado; además no podías pasar por alto a los muchachos que se habían ausentado temporalmente y, encima, algunas mujeres rehusaban dar información, hablen con mi marido, hablen con mi marido, yo no sé nada, así que fue necesario localizar a los esposos uno a uno y vencer luego las reticencias. Aclarado el embrollo, se concluyó que los núcleos familiares eran once y sumaban un total de ciento cinco personas. Para entender esta cifra se debe tener presente que muchas familias no constaban sólo de padre, madre e hijos, no: había también tías cochambrosas, desdentadas e irascibles, viejos babosos con la camisa sucia y el alma en vilo porque aquello era una señal del cielo, una señal de Dios…

Per acabar d’enriquir la mescla trobarem també a Aguamala indicis de fets inexplicables —veus fantasmagòriques, monedes musicals, nines amagades—, que fluctuen còmodament entre el realisme màgic i la possessió diabòlica. El conjunt, malgrat ser relativament breu, és ple de peripècia, de bellesa i de solitud: un retrat al·legòric de l’ànima de la ciutat amb més ànima de tota la península italiana. No us estranyi que es consideri una obra de culte. 

Restart

El dia del seu cinquantè aniversari Colin anuncia a Michael, amb qui ha conviscut els últims disset anys, que marxa de casa perquè necessita un temps de reflexió. Són coses que, amb nivell variable de sorpresa, passen a les millors famílies. Un cop assumit el sotrac tot l’entorn de Michael insisteix perquè trobi algú altre amb qui entretenir les hores: sembla que no és bo que l’ésser humà estigui sol, i molt especialment al llit. Aquesta és la (no gaire original) premissa de «Uncoupled/Desparejado» (a Netflix), comèdia metropolitana i gai de 8 capítols.

Potser el més interessant de l’odissea de Michael a la recerca d’un nou company són els canvis soferts en el mercat de les relacions personals —des de l’aparició de les «apps» especialitzades fins al sacseig que per a les pautes profilàctiques ha significat l’existència de medicaments que prevenen la infecció per VIH—, novetats que ha d’anar aprenent sobre la marxa, amb els efectes còmics que caldria esperar. Tanmateix la sèrie no convida gaire a l’empatia ja que està ambientada en un univers irreal propi de les ficcions més escapistes.

No endebades al darrera hi ha Darren Star, responsable de sèries com «Beverly Hills, 902010», «Melrose Place», «Emily in Paris» i sobretot «Sex and the City», amb la qual aquesta «Uncoupled» està clarament emparentada. L’escenari és Nova York en la seva faceta més fotogènica i els personatges pertanyen tots a les elits econòmiques o al seu entorn de servidors complaents. Michael, per exemple, és un agent immobiliari que sembla ocupar-se exclusivament de dúplexs amb vistes sobre Manhattan.

Per dificultar encara més la identificació els guionistes cauen en tots els tòpics sobre la forma de ser dels gais urbans: frívols, promiscus i viperins fins a extrems caricaturescos. I, ja posats, us diré que Neil Patrick Harris, més enllà de la careta bufona, m’ha semblat sempre un actor justet, detall definitiu per condemnar «Uncoupled» a la categoria d’entreteniment insubstancial per a dies de neurones mandroses. 

Filmoteca forçosa (81)

 

Benediction (Terence Davies, Regne Unit 2022 (Renoir))

Dislocada, fraccionada, però finalment emocionant biografia del poeta pacifista Siegfried Sassoon i molt especialment de la seva sexualitat frustrada. Potser no el millor Davies, però de visió totalment aconsellable. (8)

Le sorelle Macaluso (Emma Dante, Itàlia 2020 (Movistar+))

La vida de cinc germanes sicilianes des de la infantesa fins a la mort. Millor en els tocs poètics que en el melodrama exasperat. (6)

The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, USA 2021 (Movistar+))

Esquiva adaptació d’una novel·la d’Elena Ferrante sobre mares imperfectes. Tanmateix Olivia Colman, perfecta com sempre, i Gyllenhaal fa un treball força prometedor. (8)

Sing 2 (Garth Jennings, USA 2021 (Movistar+))

Segona part d'aquell musical tipus «juke-box» amb animalons cantaires. Hi ha més personatges, més cançons i més efectes escenogràfics, però el desenvolupament totalment mecànic m’ha deixat tirant a fred. (6)

The Mist/La boira (Frank Darabont, USA 2007 (HBO max))

Exercici d’horror i tensió poblat per uns personatges massa estereotipats. Funciona millor quan les cuques letals no es deixen veure. (6)

She Will (Charlotte Colbert, Regne Unit 2021 (Filmin))

Film d’horror en clau feminista amb més atmosfera que ensurts. L’excés de «temes candents» —abusos infantils, violació, mastectomia, crema de bruixes…— acaba empatxant. (5)

Filmoteca forçosa (80)

Last Night in Soho (Edgar Wright, Regne Unit 2020 (Movistar+))

Formalment és una meravella, com ho és la recreació dels «swinging sixties» (Diana Rigg, Rita Tushingham i Terence Stamp ajuden), però la història esdevé gradualment ridícula i sense cap sentit psicològic. (6)

Tre piani/Tres pisos (Nanni Moretti, Itàlia 2020 (Movistar+))

Melodrama coral o tres melodrames en un sobre els disgustos que donen els pares als fills. Bon plantejament, pitjor remat. (6) 

Possession (Andrzej Zulawsky, Alemanya 1981 (Filmin))

Una crisi matrimonial es resol de la forma més tòxica possible. Obra mestra de l’horror histèric amb una Isabelle Adjani totalment desencadenada. No per a tothom. (7)

Ready Player One (Steven Spielberg, USA 2018 (HBO max)

Distopia futurista on l’única realitat que val la pena és la virtual. Una aventura juvenil en excés, però plena de referents dels anys 80 que només entendran els seus avis. Quin és el destinatari de la pel·lícula? (6)

Hit the Road (Panah Panahi, Iran 2021 (Filmin))

Mentre ens arriben notícies d’un nou empresonament del seu pare Jafar, és bo conèixer el debut a la direcció del seu fill Panah. Una «road movie» poètica, tendra i còmica rodada amb mà de mestre. (8)

Sneakers (Phil Alden Robinson, USA 1992 (Filmin))

Distret thriller criptogràfic amb un treball en equip a la manera de «Missió Impossible». Repartiment de luxe —Robert Redford, Ben Kingsley, Sidney Poitier, River Phoenix— que potser no calia. (7)

Filmoteca forçosa (79)

RRR (S. S. Rajamouli, Índia 2022 (Netflix))

Melodramàtica, maniquea i candorosa fins a extrems que costen de creure, però també espectacular fins al deliri. L’epopeia d’un parell de lluitadors contra l’imperi britànic, convertida en la millor pel·lícula de super-herois de la temporada. Tremenda. (9)

Dirty Pretty Things/Negocis Ocults (Stephen Frears, Regne Unit 2003 (HBO max))

Retrat d’un Occident multiètnic i ple de treballadors immigrants explotats. Una mica irreal, però ben lligada. I amb Sergi López fent de dolentíssim. (7)

Mission Impossible: Ghost Protocole (Brad Bird, USA 2011 (Amazon))

Primer cop que la franquícia recupera el treball en equip de la sèrie televisiva original, que era el seu gran tret distintiu. Apart d’això, un entreteniment de primera categoria i sense cap efecte secundari. (8)

Operation Mincemeat (John Madden, Regne Unit 2020 (HBO max))
Reconstrucció d’una de les operacions més rocambolesques de la Segona Guerra Mundial. El cinema britànic de prestigi en una de les seves facetes més encarcarades i tedioses. Hi surt Pep Tosar. (5)

Thief/Lladre (Michael Mann, USA 1981 (Filmin))

Brillant debut de Mann en el llargmetratge. Un thriller nocturn, lacònic i amb tones d’estil. James Caan fa el paper de la seva vida. (8)

Grosse Freiheit/Gran llibertat (Sebastian Meise, Alemanya 2021 (Filmin))

Aspre drama carcerari que ens recorda que els actes homosexuals van ser punibles a tota Europa fins fa quatre dies. Llàstima d’un final que sembla ser una defensa de la repressió. (7) 

Bocamolla

Habituats com estem a conèixer la història dels Estats Units millor que la nostra, la paraula "Watergate" no ens és desconeguda i fins i tot sabem relacionar-la amb la caiguda del president Richard Nixon a mig mandat. Si els detalls concrets de cas se'ns escapaven, aquí tenim la sèrie "Gaslit" del canal Starz per refrescar-nos-els. En aquest cas la història posa el focus en Martha Mitchell, esposa del Fiscal General i dama coneguda per no tenir pèls a la llengua. Malgrat la seva militància en les files republicanes, la seva incontinència verbal i la seva afició per ser el centre d'atenció la dugué a revelar dades confidencials que precipitaren la destitució del president.

El to del relat és exagerat i fins i tot grotesc; i com que amb les desventures del matrimoni Mitchell no hi havia prou per omplir vuit capítols de gairebé una hora, ha calgut incorporar altres personatges de la trama, de vegades com una vinyeta expandida —el cas del vigilant de seguretat Frank Wills—, d'altres com una subtrama propera al deliri —la del cap dels espies G. Gordon Liddy—. Tenen una mica més de consistència el fiscal John Dean (encarnat en el guapo Dan Stevens) i la seva esposa (l'estimulant Betty Gilpin).

Però "Gaslit" és sobretot el xou del matrimoni Mitchell. Sean Penn, està irreconeixible en la seva caracterització de John N. Mitchell (vegeu si no la foto de dalt) i et fas creus de com han aconseguit la miraculosa transformació. Mentrestant Julia Roberts, sense tenir una gran semblança amb la Martha real, devora la pantalla en cadascuna de les seves intervencions. Per això és una estrella. La sèrie potser no és gaire bona, però per veure el treball de l'actriu ja justifica la pena.