dijous, 8 de setembre de 2022

Vampiresses en el temps


Tot comença l’any 1915 quan el cineasta francès Louis Feuillade filma Les vampires en resposta a l’èxit del fulletó americà The Perils of Pauline. L’obra consta de deu episodis estrenats al llarg de vuit mesos i amb una durada total que supera les set hores. Enlloc de centrar-se en una protagonista candorosa i malastruga, com era habitual en el gènere, l’argument pren el punt de vista d’una banda de malfactors que es fan dir «els Vampirs» i que tenen com a musa una femme fatale de nom Irma Vep (anagrama de vampire) interpretada per la carismàtica actriu Musidora.


Les vampires fou un èxit considerable, el punt culminant de les carreres de Feuillade i Musidora, font d’inspiració pel grup dels surrealistes i un maldecap pel prefecte de la policia parisenca. No obstant, amb l’arribada del cinema sonor, va caure en l’oblit i no fou recuperat fins a finals dels anys cinquanta amb la reivindicació que li van fer els membres de la Nouvelle Vague. 



L’any 1996 el director Olivier Assayas ret el seu particular homenatge a «Les vampires» amb el seu film Irma Vep, en el qual el cineasta fictici René Vidal intenta filmar una nova versió del fulletó de Feuillade amb l’actriu xinesa Maggie Cheung en el paper d’Irma. La pel·lícula, que entra de ple en el gènere del «cinema dins del cinema», podria semblar una versió actual, agra i catastròfica de La nuit americaine de Truffaut (precisament el neuròtic i arrauxat René Vidal és interpretat per Jean-Pierre Léaud), però inclou també una reflexió sobre el paper del cinema francès en el panorama global.


Cheung, que s’interpreta a si mateixa, se’ns diu que ha estat contractada perquè Vidal la va veure actuar en una pel·lícula de kung-fu, i passa tota la durada del film amb aire distret i aquiescent, sense entendre gaire l’embolic en el que es troba ficada. De totes maneres amb el seu cos menut cobert amb una granota negra de làtex deixa una imatge inoblidable tant a la ficció com a la realitat: no debades Assayas va casar-se amb Cheung dos anys després d’haver acabat la pel·lícula. 


I encara que Les vampires de 1915 no anés del que entenem modernament per «vampirs», té Irma Vep un indubtable component de possessió diabòlica, quan l’actriu protagonista sembla quedar abduïda per la roba que vesteix davant de la càmera. La conclusió del film sembla una fugida d’estudi, com si Assayas no tingués esma per continuar; i malgrat tot Irma Vep és un títol apreciable en la seva curiositat. A més, una obra que conté dues versions del Bonnie & Clyde de Gainsbourg no pot ser mai dolenta.



L’any 2022 insisteix Assayas amb una nova Irma Vep, aquest cop (potser un signe dels temps) com a sèrie televisiva de HBO max. En línies generals els ingredients són els mateixos, però lògicament expandits i amb alguns personatges més. Tornem a tenir el director André Vidal entestat a filmar un «remake» de Les Vampires amb la col·laboració d’una actriu estrangera. Vincent Macaigne substitueix a Jean-Pierre Léaud i arriba a ser igual d’irritant i neuròtic, però amb diferents matisos. En quant a la protagonista, la sueca Alicia Vikander sota el nom de Mira Harberg, resulta bufona de cara però peca d’insípida. El seu vestit de vellut negre és el detall definitiu per fer-nos enyorar Maggie Cheung i el seu làtex bondage. Curiosament, a l’univers d’aquesta sèrie també existeix el film de 1996, el qual és mencionat explícitament i s’hi fa aparèixer l’actriu Vivian Wu, com a ex-dona de Vidal i transsumpte de Cheung (que m’imagino que no devia tenir ganes d’intervenir). Hi ha finalment l’actor Alex Descas que fa de productor, l’únic membre del repartiment que repeteix paper a les dues Irma Vep.


Entre els personatges afegits brilla amb llum pròpia Lars Eidinger (Babylon Berlin) com actor drogoaddicte i llunàtic que es converteix en el gran roba-escenes de la sèrie. Tom Sturridge (el Morpheus de The Sandman) fa d’ex-xicot de Mira i Kirsten Stewart —que ja havia treballat un parell de vegades amb Assayas— fa un cameo allargat i força sucós. La sèrie compta també amb recreacions modernes de les imatges de Feuillade, així com fragments de l’original, que els personatges miren des dels seus mòbils, ja que la totalitat de Les vampires és disponible a YouTube.


No falten els comentaris sobre la situació actual del cinema, des de la pel·lícula de super-herois que acaba de filmar Mira en contraposició a la pel·lícula «artística» de Vidal, fins a l’industrial perfumista que patrocina la sèrie a canvi d’un espot publicitari de la protagonista. En algun moment es fa una menció condescendent de la televisió, com si treballar-hi fos degradant, tot i que el format episòdic de les sèries és el mateix que emprava Feuillade en els seus serials. Potser Irma Vep no és perfecta —sovint és dispersa, caòtica, i no tanca les seves trames—, però si us interessen títols que evitin el camí fressat, aquest conté més d’una satisfacció. I també un polsim de màgia, que mai va malament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada