dimarts, 6 de setembre de 2022

Quatre gotes

Nicola Pugliese (1944 - 2012) fou un periodista nascut a Roma però que treballà sempre a Nàpols. Tret d’una col·lecció de contes, l’única creació literària que va publicar en vida va ser la novel·la Malacqua (1977), molt ben rebuda per la crítica, però que es va negar a reeditar. No va ser fins un any després de la seva mort que el llibre va tornar a ser accessible i és aquesta la versió que Acantilado ha recuperat enguany amb el títol d’Aguamala i excel·lent traducció de José Moreno.

He parlat de novel·la tot i que es fa difícil classificar aquest curiós text, crònica detallada de quatre dies (entre el 23 i el 26 d’octubre) d’intensa pluja que nega Nàpols sense aturador i que produeix un grapat de víctimes quan alguns edificis acaben esfondrats. El llibre no segueix una clara línia argumental, sinó que va saltant d’un personatge a un altre, cadascun enfrontat a la seva manera amb l’insòlit fenomen meteorològic. Un periodista d’investigació, un guàrdia municipal, una secretària de l’ajuntament, el propietari d’un cafè o una mare que se sent sola d’ençà que el seu fill s’ha casat van succeint-se en escenes de longitud i tons molt diversos. Tot queda unificat per alguns trets italianíssims com són el costumisme amb tocs picarescos, la mirada irònica sobre l’autoritat o l’amor per la retòrica.


Una delegación del Instituto Municipal de Servicios Sociales se trasladó a la escuela tan pronto como fue posible y procedió a individuar los núcleos familiares y contabilizar a los sintecho, pero también esta sencilla diligencia contable se malogró de forma lastimosa ya que los chiquillos huían por todas partes y no lograbas determinar si aquél de los ricitos negros ya había sido contado; además no podías pasar por alto a los muchachos que se habían ausentado temporalmente y, encima, algunas mujeres rehusaban dar información, hablen con mi marido, hablen con mi marido, yo no sé nada, así que fue necesario localizar a los esposos uno a uno y vencer luego las reticencias. Aclarado el embrollo, se concluyó que los núcleos familiares eran once y sumaban un total de ciento cinco personas. Para entender esta cifra se debe tener presente que muchas familias no constaban sólo de padre, madre e hijos, no: había también tías cochambrosas, desdentadas e irascibles, viejos babosos con la camisa sucia y el alma en vilo porque aquello era una señal del cielo, una señal de Dios…


Per acabar d’enriquir la mescla trobarem també a Aguamala indicis de fets inexplicables —veus fantasmagòriques, monedes musicals, nines amagades—, que fluctuen còmodament entre el realisme màgic i la possessió diabòlica. El conjunt, malgrat ser relativament breu, és ple de peripècia, de bellesa i de solitud: un retrat al·legòric de l’ànima de la ciutat amb més ànima de tota la península italiana. No us estranyi que es consideri una obra de culte. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada