dissabte, 14 març de 2009

Mallorquí però universal


Una cosa porta a l’altra i, quan vaig llegir a “Lo piano vermell” sobre l’existència de Fortunio Bonanova, vaig pensar que era un nom massa bo per ser real. No m’equivocava, perquè el seu veritable nom era Josep Lluís Moll, tot i que sí va néixer al barri de la Bonanova de Ciutat de Mallorca l’any 1895.

De professió telegrafista, va estudiar música a Madrid i París. Debutà com a baríton el 1921 al teatre Principal de Palma cantant un fragment de Tannhäuser. Aquest mateix any va firmar amb Jorge Luis Borges i alguns intel·lectuals mallorquins el ‘Manifiesto del Ultra’ que, sota aquest nom tan alarmant només amaga un manifest poètic. També el 1921 interpreta la seva primera pel·lícula, fent de protagonista al “Don Juan Tenorio” dels germans Baños, que està considerat com tot un clàssic. El 1924 dirigeix la seva única pel·lícula, també un “Don Juan”.

En aquesta època creua l’Atlàntic i comença a treballar a Hollywood. També canta a Nova York, òpera i sobretot sarsuela: La Canción del Olvido, Los Gavilanes... Amb l’arribada del cinema sonor participa en la filmació de les versions en castellà d’alguns èxits de Hollywood, costum molt estesa a l’època.

Al cinema va interpretar tota mena de papers secundaris i protagonistes, bàsicament de “latino para todo”, de vegades a pel·lícules tan cèlebres com “Five graves to Cairo” (1943) i “Double indemnity” (1944) de Billy Wilder, “For whom the bell tolls” (1943) de Sam Wood o “An affair to remember” (1957) de Leo McCarey. També va intervenir en algunes sèries de l’inici de la televisió, com ara l’emblemàtica “I love Lucy”.

Poques vegades va treballar en aquest costat de l’Atlàntic, encara que cal destacar “The running man” (1963) de Carol Reed, filmada parcialment a Espanya i on també intervingueren Fernando Rey i Juanjo Menéndez. El 1964 aparegué a “La muerte silbaba un blues” de Jesús Franco, títol que promet ser sucós encara que només sigui pel seu repartiment: Xan das Bolas, Agustín González, Manolo Alexandre (as Julius Smith) o Conrado San Martín (com a ‘agente 069’).

Però el paper pel que serà eternament recordat és el del desesperat signor Matiste, mestre de cant de la segona esposa de Charles Foster Kane a “Citizen Kane” (1941) d’Orson Welles.

Morí el 1969 i està enterrat al Holy Cross Cemetery de Culver City, Los Angeles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada