dimarts, 24 de març de 2009

De famílies felices

‘All happy families are more or less dissimilar; all
unhappy ones are more or less alike’ (Vladimir Nabokov, Ada)

Un primer pas per poder aspirar a un cert grau de felicitat és assumir que la “normalitat” és molt menys freqüent del que alguns ens volen fer creure. Quina més quina menys, totes les famílies (per parlar de la institució on l’església dels bisbes projecta la seva idea del que ha de ser i del que no) són anomalies que s’escapen a la definició i entendre-ho així és la via per adquirir una coneixença privilegiada del nostre lloc en el món.

Tots aquest pensaments, que voregen perillosament l’autoajuda, em venien al cap tot llegint “MARIA i jo” de Miguel i Maria Gallardo, un llibret que, com ja feia Màrius Serra a “Quiet”, ens apropa al dia a dia del fet de conviure amb un nen especial. Aquí el problema, l’autisme, és més freqüent que en el cas de Serra i s’aborda amb menys profunditat però amb igual quantitat d’afecte.

“MARIA i jo”, amb l’ajuda de breus textos i de dibuixos, ens explica unes vacances del pare i la filla a Gran Canaria en un resort ple d’alemanys. Dins de les seves pàgines no trobarem res de molt extraordinari, només les repeticions programades que es porten a terme en aquesta mena d’establiments i que tanta seguretat deuen oferir a la nena (em pregunto si els alemanys amb la seva inamovible previsibilitat no seran la companyia ideal pels autistes).

El llibret és una delícia en el detall i les il·lustracions demostren que Miguel Gallardo (i que Makoki em perdoni) és un tio d’allò més fi i civilitzat. En acabar la lectura m’he preguntat si no tenim tots un vessant autista més o menys reprimit que ens prové de la infantesa i que caldria que rescatéssim el dia que ens trobem algú com la Maria.


Miguel Gallardo i el Paco Roca de "Arrugas" ironitzen de les crítiques rebudes.

2 comentaris:

  1. Toc toc, se pué pasar?
    Sóc una autèntica fura, mal m'està el dir-ho! Em pillo la imatge de l'emotional.
    MUac!

    ResponElimina