La dignitat d'un mutis

Ja sol passar que pensaves anar a veure una pel·lícula i acabes veient-ne una de diferent; per això ahir vam acabar empassant-nos “Gran Torino”, la darrera de Clint Eastwood. Fa quatres dies, de fet 3 mesos, que vam veure el seu film anterior i ja vaig dir llavors que Eastwood no m’entusiasma, però que garanteix un parell d’hores d’entreteniment del que ningú no se’n pot avergonyir.

Es tracta d’una cinta econòmicament menys ambiciosa que “The Changelling”, però moralment molt més arriscada. Eastwood interpreta un vidu amargat, racista i tan políticament incorrecte com ho permet el Middle West (fins i tot fuma!). Aquest ésser solitari, deixat de banda per la seva pròpia nissaga, que es creu autosuficient, però que (com qualsevol altre individu sota el Sol) també té cor i aprecia l’afecte genuí allà on el troba, veurà la seva vida trastornada per una família d’incomprensibles immigrants asiàtics que li han tocat com a veïns.

El frec amb aquesta dimensió desconeguda, canviarà (per bé) la vida del protagonista: és la mena de coses que cal esperar d’un guió ben escrit, tot i que juga amb cartes visiblement marcades. En aquest procés de conversió hi ha moments tendres i moments còmics, s’agraeix sempre la contenció amb el que estan explicats.

El problema, almenys per a mi, és que en el fons (i l’arrel del film) hi ha una història que podríem qualificar “de venjança”: uns éssers execrables cometen barbaritats de les quals són víctimes persones amb les que ens podem identificar. La reacció visceral que tots sentim davant d’això és la de desitjar una resposta punitiva i letal. Com que sóc persona pacífica, m’enutja que el cinema m’inciti a la violència reprimida.

Cal dir que Eastwood se’n surt força bé. Segons ha declarat, és el seu darrer paper davant de la càmera i, per tant, reprèn la seva màscara de “Dirty Harry” per donar-nos un sorprenent missatge de saviesa final que demostra que tots podem aprendre, fins i tot els casos més desesperats.

Desitjo que Eastwood continuï filmant pel·lícules molts més anys, fins a convertir-se en el Manoel d’Oliveira oficial a l'altra banda de l'Atlàntic, però com a actor crec que amb aquest film ha aconseguit una magistral i definitiva sortida d’escena.