dilluns, 19 de setembre del 2011

Ascensió


Intentar escriure algunes frases amb sentit sobre “The Tree of Life” em sembla una empresa imposant, sobretot perquè és evident que Terrence Malick hi ha posat en el film tota la seva ànima i tota la seva ambició, que en el seu cas han de ser immenses. Mentre no ens demostri el contrari en futures produccions, aquest Arbre de la Vida és també l’Obra de la seva Vida i, per tant, no es pot parlar a la lleugera del somni culminant d’un creador.

La pel·lícula comença amb una cita del Llibre de Job —aquell text bíblic recurrent sobre la inescrutabilitat d’un déu que tot ho pot—, i a continuació veiem una mena de taca nebulosa groc-taronja, potser un fragment d’aurora boreal, però més probablement el símbol d’un origen. L’ambigua imatge es repetirà en dos moments importants del film, de manera que no quedaria forçat llegir-la com un instant de fecundació, primer a nivell universal de Big Bang, després al nivell més proper de la vida humana. Perquè “The Tree of Life” té l’audàcia de jugar tant en el camp de la macrohistòria com en el de la història més petita i personal. El seu pròleg l’ocupen escenes entretallades de la vida d’una família de Texas. En pocs minuts sabem que el fill mitjà ha mort encara jove i que el fill gran, Jack, el rememora molts anys més tard des del seu aïllament d’arquitecte a un Austin ple de finestres diàfanes, que exposen a la vegada que protegeixen.

I aquest és tot l’”argument” que trobarem, exposat en menys d’un quart d’hora, al principi d’una pel·lícula que dura 140 minuts. Perquè abans que el drama evident esdevingui una cerimònia d’udols i murmuris, el guió dóna un cop de timó i ens mostra en una llarga seqüència l’origen de l’Univers. Sí, és una juxtaposició d’entrada xocant, però les imatges que segueixen —formes abstractes que s’expandeixen, que fluctuen, que entren en erupció, que palpiten— són d’una bellesa que corprèn, tot il·lustrant el naixement de les galàxies, la formació dels planetes o l’aparició de la vida a la Terra. Vida que enllaça amb el naixement del primer fill d’una jove parella.

Pràcticament la resta de la pel·lícula, i encara en queda molta, s’entreté a relatar de forma impressionista les vivències estiuenques d’un nen d’uns deu anys en companyia dels seus dos germans i els seus pares. Són retalls breus que, més que explicar una història, mostren els diversos sentiments de l’infant, la seva curiositat, la seva ira, el penediment, l’enveja, l’afecte fraternal, l’inici de rebel·lió enfront del pare, el refugi que representa la mare. El seguit d’imatges és bellíssim i està filmat amb imaginatives coreografies gràcies a un ús molt fluid de la “steadycam”. De fet, tot el film és d’una estètica exquisida, tant que acaba cansant per empatx.

Aquesta recerca contínua de l’enquadrament perfecte acaba afectant el contingut del que en podríem dir “història”. Per exemple, el paper de la mare, que pràcticament no obre la boca (té algunes sentències en off), sembla limitar-se en gran part de les escenes a exercir de figura decorativa sobre la gespa, suposo que com a símbol de la feminitat connectada a la Terra, veritable pal de paller del nucli familiar.

I de QUÈ va la pel·lícula?, us podeu preguntar amb comprensible impaciència. I ara jo podria enfilar un cúmul de vaguetats poètiques i quedar-me tan ample: és el problema que tenen els artistes visionaris, que poden servir per justificar tota mena de discursos. “The Tree of Life” mostra un univers on tot és connectat, des del cuc fins a la galàxia, un univers on els humans tenen dues opcions, replegar-se en el seu interior o lliurar-se a la natura. Un univers amb un ésser suprem que el gestiona i que, segons sembla indicar Malick, viu al cel (si no, no sé interpretar els plans zenitals del cel, ni els moviments de càmera branques amunt, ni el “paradís” al que accedeix Jack, gràcies a un viatge en ascensor). I, per si quedava algun dubte, el rèquiem de Berlioz accentua fins a l’extenuació la resolució escatològica del film.

“The Tree of Life” és una pel·lícula que defensa amb tanta convicció i tanta humilitat —al cap i a la fi, es tracta d’un càntic espiritual a un déu indesxifrable— les seves idees, que, com a mínim, em mereix un respecte. La transcendència i jo no mantenim gaire bones relacions i, malgrat tot, m’ha agradat veure aquest Malick que, contra el que he llegit a FB, és quelcom més que una col·lecció de salva-pantalles. Hi haurà qui la trobi insofrible (per descomptat, no estem acostumats a aquestes rareses), però jo, un cop vista, crec que no m’hauria agradat perdre-me-la.

17 comentaris:

  1. Ostres, té pinta de new age dilatada!

    En fi, si tu ho recomanes l'aniré a veure però la llargària de la pel·lícula (poques passen la ser més llargues del que tocaria), l'amenaça dels powerpoints... no em convida a visionar-la!

    ResponElimina
  2. Dilatadíssima! Galde, m'agrada que em facis aquesta pregunta. La recomano a tothom que defensi la seva postura a estar equivocat.

    ResponElimina
  3. A mi el que més em va agradar és que al final, quan va acabar la pel.lícula, la gent de la sala va riure.Jo crec que tothom la va entendre.
    I després hi havien tres beates que deien que era maca de veure i de tot.
    Si ho arribo a saber no l'hagués anat a veure, per descomptat.

    ResponElimina
  4. Fina, això del riure no ho entenc gaire. Potser histèria col·lectiva? Les reaccions a aquesta pel·lícula solen ser intenses.

    ResponElimina
  5. Crec que la gent no va marxar massivament a mitja pel.lícula esperant que fes un gir interessant.No el va fer i el públic que no va marxar -alguns ho van fer- va coincidir en que va ser una presa de pèl.A Girona , el públic també va abandonar la sala.Vols dir que és perquè no estem acostumats a aquestes rareses?.
    Jo feia anys que no tenia tantes ganes de marxar d'una sala de cinema, i com jo, uns quants.

    ResponElimina
  6. No sé si es que yo ando muy desconectado del cine, pero nunca había oído hablar de esta película hasta ahora. Es decir: sabía de su existencia, he visto los carteles... pero ni había escuchado publicidad de ella, ni leído críticas, ni conocía a nadie que la hubiera visto. Qué raro, ¿verdad?

    Ahora sin embargo sé que TENGO QUE VERLA.

    Gracias!

    ResponElimina
  7. Llegit el teu article em fas venir ganes de gaudir de la fotografia -el cine és abans que qualsevol altra cosa moviment visual- però...i si me'n canso? Aquest Malick tan "maudit" i tan mitificat, precisament, per tenir poca filmografia- em fa mala espina. No hi puc fer més.

    ResponElimina
  8. Sufur, obtuvo la Palma de Oro en Cannes y aquí se ha estrenado este fin de semana; pero con tu vida de globe-trotter no me sorprende que se te escapen los estrenos.

    ResponElimina
  9. Glòria, si et fa mala espina, millor no atansar-s'hi, que entre l'amor o l'odi ja sé quin costat escolliries en aquest cas.

    ResponElimina
  10. No hi ha Déu que em faci estar enganxat quatre hores seguides a una butaca! I a sobre veient una pel·li que no se sap ben bé de què va...? Però segur que dura 4 hores? A un diari he lllegit que poc més de dues... Trobo que cap pel·lícula hauria de durar més d'una hora i dos quarts, si duren més ja comencem malament...

    ResponElimina
  11. Ostres, Òscar, tens tota la raó, volia dir 140 minuts. Ara mateix ho corregeixo.

    De totes maneres, hi ha pel·lícules que duren 4 hores o més. "Shoah" el documental de Claude Lanzmann sobre l'Holocaust, dura 613 minuts.

    ResponElimina
  12. Quin Holocaust de pel·lícula deu ser... Fins a 140 minuts encara podria arribar fent un gran esforç, veurem...

    ResponElimina
  13. M'agrada el títol: "Ascensió"...Dues hores i deu potsé sigui massa, potsé poc, no ho sé. A mi em va agradar, vaig sentir emocions, especialment els ultims tres quarts d'hora i al principi...
    La música que van possar té una potencia, un sentiment...I la pel.licula es recorda a cops quan passen dies: No sabria dir si es una obra mestra, aixins... ó "una experimentació visual" nova, extranya, curiosa, pero en té un algo...vaig quedar una miqueta commogut...Em va agradar, més certes peces o parts, sí, no totalment, pero sí, el resultat es veure una cosa nova, personal de Malick, com diues...
    Gracies!

    ResponElimina
  14. Ripley, considera't afortunat, perquè la pel·lícula també ha provocat la fuga d'uns quants espectadors. Millor prendre-se-la bé i deixar que els sentits gaudeixin.

    ResponElimina
  15. A mi em va semblar una pura meravella. No entenc tants d'escarafalls, si al cap i a la fi altres directors com David Lynch o Abbas Kiarostami han provat últimament camins semblants, i ben legítims; per bé que mai s'estrenin en grans sales, i després la gent es queda espantada del que fan els cineastes. Per a mi, d'altra banda, tot plegat és com un monòleg interior del personatge de Sean Penn. Si veiem el Big Bang, si veiem la platja, és perquè ell així imagina que va ser o serà. Vull dir que la desarticulació narrativa em sembla més obedient al que són unes imatges pensades o recordades, que no pas explicades.
    Però dec ser una beateta, ves...

    ResponElimina
  16. Amateur, a mi, més que als que cites, em va fer pensar en un altre experimentalista transcendent com fou Tarkovsky. Potser el que ha despistat a molts és la presència de Brad Pitt i Sean Penn.

    ResponElimina
  17. Bé, no pretenia fer una comparació, sinó una mena de contextualització (clar que hi ha un moment, que admeto que no vaig entendre, que sembla com si la mare volés, que recorda certes imatges de Tarkovsky; a banda de la cura en la il·luminació, etcètera) d'allò que el públic hagués pogut veure durant els últims anys i no ha vist; potser això explica tanta perplexitat. Vull dir: saltar de "Dublinesos" a "Finnegan's Wake" potser és més senzill si vas recorrent els passos intermedis pel retrat de l'artista i Ulysses.
    I tanmateix, "The Straight Story" té alguna cosa de malickià...

    ResponElimina