diumenge, 11 de setembre de 2011

Cicatriu del passat

“The Debt” (“El deute”) és la versió americana de la pel·lícula israeliana “Ha-Hov” dirigida el 2007 per Assaf Bernstein. John Madden, que després de guanyar un munt d’Oscar amb la lleugera “Shakespeare in love” no havia fet gaire més de bo, firma aquí un film absorbent i angoixant que, sense ser rodó, manté l’interès. Més que el director, el veritable atractiu de “The Debt” rau en el seu repartiment, especialment en el seu trio de veterans i aquí sí que la pel·lícula no compleix les seves expectatives.

L’inici de la cinta és una mica confús i barreja diferents temps i espais sense gaires explicacions. Finalment se situa a Berlín Est l’any 1965 i narra com un trio d’agents del Mossad (dos homes i una dona) es disposa a capturar un criminal de guerra nazi, el doctor Vogel, per conduir-lo a Israel on serà jutjat. El rocambolesc pla remet a les maniobres similars de “Missió impossible” (la sèrie televisiva) i constitueix la part més absorbent de la pel·lícula. L’ambientació és sòrdida i les coses no surten ben bé tal com estava previst, com correspon al gènere d’espies. No m’ho esperava, però els tres joves actors Marton Csokas, Sam Worthington i l’ascendent Jessica Chastain, estan molt bé, especialment aquesta última. En quant al doctor Vogel —indubtablement inspirat en el notori doctor Mengele—, Jesper Christensen l’interpreta amb una malícia psicològica que l’apropa al Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Un parell d’escenes amb Chastain a la seva consulta ginecològica són potser el més pertorbador del film.

La segona part de “The Debt” té lloc a Tel-Aviv el 1997. Aparentment el trio d’agents secrets culminà amb èxit la missió i foren considerats des de llavors com herois nacionals. Però de mica en mica es va percebent que potser els fets del passat no s’ajusten exactament a la versió oficial i caldrà emprendre una acció final per apaivagar la consciència. Així el film deriva en el seu últim tram cap al terreny del thriller quasi geriàtric, amb una conclusió bastant improbable.

Tom Wilkinson i Ciarán Hinds, que representen els dos agents en la maduresa, són actors solidíssims, però no guarden cap similitud amb les seves contrapartides juvenils i tenen intervencions tan breus que no tenen oportunitat de lluir-se. Helen Mirren tampoc s’assembla a Jessica Chastain, però a ella se li pot perdonar tot, fins i tot la dèria que té darrerament per esdevenir una heroïna d’acció de la tercera edat. Les seves mirades d’incomoditat a l’inici del film són impagables. Malgrat tot, no és aquest un dels seus treballs més distingits, potser perquè ella és l’encarregada de protagonitzar els moments menys versemblants.

“The Debt” frega qüestions importants sobre el pes de la impostura, sobre la volatilitat de la història oficial o sobre la natura del mal; però no s’hi deté, igual que no ho fa amb el triangle sentimental que s’estableix entre els tres agents, deixant que l’espectador imagini les àmplies el·lipsis. Per això la pel·lícula funciona millor contemplada superficialment com un eficaç i clàssic thriller d’espies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada