dijous, 29 de setembre de 2011

Temps dolents pels escèptics


La paraula “escèptic” forma part del meu vocabulari des de fa dècades en el sentit més col·loquial, que suposo que és el que emprem la majoria, el d’algú que no s’acaba de creure alguna cosa. Des que sóc usuari d’internet i blocaire actiu m’he anat topant sovint amb una accepció d’”escèptic” més precisa que, em temo, és més pròpia dels països anglo-saxons que dels llatins. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, si busques “escèptic”, et remet a “escepticisme”:
1 m. [FS] Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.
2 m. [LC] Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions de religió.
De moment em quedo més aviat amb la segona definició, encara que tampoc precisa exactament el que vull dir. Veiem el que diu la Real Academia Española:
1. m. Desconfianza o duda de la verdad o eficacia de algo.
2. m. Doctrina de ciertos filósofos antiguos y modernos, que consiste en afirmar que la verdad no existe, o que, si existe, el hombre es incapaz de conocerla.
El castellà inverteix l’ordre de les accepcions i, com que em resisteixo a creure que no existeix cap veritat (encara que només sigui una veritat petita, per anar fent amb les sabatilles posades), opto per la primera, que és més intuïtiva. Però encara no és això el que volia dir. Caldrà acudir al Merrian-Webster per trobar una definició més acollidora: “mètode del judici suspès, el dubte sistemàtic, o la crítica que és característica dels escèptics”.
 
Existeix un escepticisme específicament religiós, però com que els creients, davant d’un atzucac racionalista, sempre poden escapar pel camí del miracle i l’omnipotència divina, miraré d’evitar-lo per incompatibilitat de caràcters. El que m’interessa és l’escepticisme científic (o empíric) que qüestiona algunes creences, presentades com a veritats absolutes pels seus adeptes, tot i que no hi hagi cap base racional que les sostingui. Aquestes creences en llibertat vigilada poden abastar tant la mentida flagrant dels astròlegs, els tiradors de tarot i els numeròlegs, com les doctrines aparentment respectables de la grafologia o l’homeopatia, passant per marcianades com la boleta que neteja sense necessitat de sabó. I les polseres de goma fosforito, és clar.

No cal ser profeta per predir un futur immediat problemàtic (algú ha xiuxiuejat la paraula “crisi”?), camp abonat perquè els portaveus de l’apocalipsi ens presentin les darreres tendències de la propera temporada en matèria de pseudociències i formes d’amagar el cap sota terra o sota l’ala. Com que el pensament religiós, no ens enganyem, cada dia cotitza més a la baixa (encara que no seria impensable un cert repunt a la desesperada), hem d’anar amb compte sobre les maneres de substituir el seu buit.

No sóc cap especialista en aquest camp i, a més, per rebatre una superstició cal estar molt ben informat (citant fonts fiables i tota la pesca) sobre els seus ets i uts. Malgrat tot, és molt possible que durant els propers dies o mesos em posi el casquet escèptic al cap. Espero no ofendre ningú. Amb plantar la llavor d’un dubte em sentiré satisfet.

14 comentaris:

  1. La gràcia de l'escepticisme és adobar-lo amb una certa ironia i murrieria...

    ResponElimina
  2. Galde, la ironia i la murrieria són bons condiments, però si el tall no és bo...

    ResponElimina
  3. L'escepticisme i el dubte generen inseguretats, per això tenen sempre més èxit els dogmes, que poden ser religiosos, mèdics, històrics, patriòtics, científics. En el fons creure el que sigui sempre és qüestió de fe malgrat que estigui 'comprovat científicament i davant de notari'.

    ResponElimina
  4. Tens raó, Francesc, Epicur com a complement vitamínic.

    ResponElimina
  5. Sí, Júlia, com és impossible saber-ho tot, fins i tot els que ens considerem racionalistes ens recolzem en una mena de fe, una fe tanmateix ben fonamentada.

    ResponElimina
  6. Es molt curiosa la enorme diferencia entre les dues accepcions, entre dubtar de tot o de una cosa determinada. Res a veure (crec)

    ResponElimina
  7. I encara més radical, José Luis, considerar que és impossible conèixer la veritat. Això sí que és no tenir cap dubte.

    ResponElimina
  8. Allau, doncs aplaudeixo la teua proposta: l'escepticisme que defenses, si ho he entès bé, no és més que una reivindicació de la raó i de la via científica com a eina per al coneixement. I això a hores d'ara és el mínim exigible :)

    ResponElimina
  9. Ja m'està bé, agradant-me com m'agraden més les preguntes que no pas les respostes. Això si, escèptics, però no desmenjats eh! :)

    ResponElimina
  10. Aquest escepticisme de mètode científic, a que es refereix en Leb, és el més segur i el més reputat; un s'hi pot adherir sense córrer cap risc. Però, potser per esperit de contradicció, a mi m'agrada flirtejar :) amb l'altre, amb l'escepticisme filosòfic de la segona accepció del DRAE. En qualsevol cas és un tema apassionant i que dona per molt.

    ResponElimina
  11. No, no, Clídice, "desmenjat" és el sentit popular de l'escepticisme. El meu el vull amb trempera.

    ResponElimina
  12. Ai, Brian, però si no existeix cap mena de veritat, què coi fotem aquí?

    ResponElimina