dilluns, 26 de setembre de 2011

Vides encreuades


Kirmen Uribe, escriptor en eusquera que fins al moment s’havia dedicat a la poesia i a la literatura juvenil, publicà la seva esperada primera novel·la el 2008. “Bilbao-New York-Bilbao” (traduïda a 62, Seix Barral i la gallega Xerais) obtingué els premis nacionals de la crítica i de narrativa (no em pregunteu de quines nacions, perquè segurament ens faríem un embolic).

“Bilbao-New York-Bilbao” és una novel·la molt pròpia d’ara mateix, on les informacions s’encreuen i es connecten per les vies més impensades. De fet, no diria que es tracta exactament d’una novel·la, llevat d’un cert embelliment de la peripècia personal de l’autor; però la terminologia dels gèneres és limitada i tampoc no cal inventar noves paraules a cada instant. Uribe intenta explicar la història de tres generacions de la seva família, almenys la que ha pogut documentar a través de testimonis orals i escrits. Una família de pescadors d’Ondàrroa, la seva petita crònica al llarg del segle XX, tot fregant de tant en tant la Història, escrita amb majúscules.

L’arbitrària excusa que lliga el llibre és un viatge aeri de Bilbao a Frankfurt i d’allí a Nova York. Així el text es desplega a tres nivells: els incidents del vol, el relat de vivències personals d’Uribe i la seva família i dades més documentals sobre personatges històrics i geografies relacionades d’alguna forma amb tot l’anterior. Així, són convidats al relat el pintor Aurelio Arteta, l’arquitecte Ricardo Bastida i el polític socialista Indalecio Prieto, igual que es cita l’illot de Rockall, l’illa abandonada de Saint Kilda, els cormorans i el mític Stornoway a les illes Hèbrides Occidentals d’Escòcia. Aquesta barreja de macro i micro-història m’ha fet pensar a la que feia servir el difunt W. G. Sebald en els seus passejos literaris per Europa.

Malauradament desconec l’eusquera i m’he de refiar de les traduccions, però intueixo que ha de ser una llengua menys de matisos que de conceptes sòlids i terrenals. Uribe, que és primer de tot poeta, aconsegueix moments de màgia en contraposar les distintes realitats amb les que juga. Manega bé les anècdotes entranyables i les fa brillar contra el neutre teló de fons d’un e-mail o un article de la Wikipedia. És un procediment agraït i que em remet al món dels blocs. Però darrerament pertot arreu trobo aquestes influències, fins i tot als assaigs de Michel de Montaigne, el veritable inventor de les nostres fràgils escriptures online.

“Bilbao-New York-Bilbao”, molt aconsellable per veure món i també per estar al cas del que s’escriu ara mateix en una llengua propera que, de vegades, sembla que ens quedi molt lluny.

10 comentaris:

  1. Gràcies per l'apunt! Canvio al meu apunt futurista "basc" per "eusquera" i "mandariscuence" per "mandarisquera", De vegades tenim uns lapsus escrivint que "paquè". Diria que la immensa majoria de blogs tenen més immediatesa i menys eternitat que Montaigne, no?

    ResponElimina
  2. Òscar, no sóc cap autoritat, i possiblement "basc" valgui per "eusquera". I, per descomptat, Montaigne és un referent, però hem de començar a entreveure-li la sola de les sabates.

    ResponElimina
  3. Segur que val basc, però sóna millor i més basc "eusquera".

    ResponElimina
  4. Les paradoxes eusqueres deuen ser molt paradoxals, oye.

    ResponElimina
  5. Perdó, però a mi em va semblar la típica novel·la escrita per un poeta, és a dir, una novel·la fluixíssima i un poema entrabancat. S'han de saber separar els gèneres, que no és cosa fàcil. Maria Àngels Anglada ho feia molt bé, però la majoria de poetes punxen, pel meu gust.

    ResponElimina
  6. Salvador, a mi l'excusa em va semblar feble, en cap cas una novel·la, però el resultat força interessant. (Estem perdonats).

    ResponElimina
  7. Tal i com la presentes tinc ganes de llegir-la. El títol per sí sol ja és força temptador. Veurep si el puc enquibir a la pila. De fet ja no en vé d'un.

    ResponElimina
  8. Glòria, el títol és enganyós, però es llegeix ràpid, o sigui que no ho hauràs de lamentar gaire si et decep.

    ResponElimina
  9. No soy una experta y además es la primera vez que comento aquí, pero como vasca con v de educación castellana, creo que Uribe escribe como habla, y eso, algo muy habitual en mi país, y deduzco que es por la construcción de la lengua original que afecta incluso a los que no la hablan como es mi caso, y eso es lo que da a la novela esa aparente flojedad que es su mayor encanto.
    Sólo hay que dejarse llevar por la música.

    Ah, que vengo por los pelotaris. ¡Aúpa Txomin!

    ResponElimina
  10. Benvinguda, Pombolita, no sé si jo li diria "flojedad", és un estil auster, sec, però molt eficient. Els pelotaris els he posat pel pintor Aurelio Arteta, que apareix al llibre.

    ResponElimina