dimecres, 7 de setembre de 2011

El Codi Charles Dickens i el doctor Fumantxú

Sabia que m’acabaria penedint, però la situació era desesperada: em trobava a Kaunas (Lituània) i havia exhaurit les meves lectures de vacances, no tenia gaires opcions i aquell llibre es deia precisament “The last Dickens”. El venien de saldo i a la coberta una mena de medalló vermell firmat per Dan Brown certificava “Un autor immensament dotat” i semblava confirmar la meva errada decisió. Crec que d’aquests eslògans que adornen les cobertes de tantes produccions editorials, en anglès els denominen “blurbs”, i que hi ha tot un negoci muntat sobre l’elogi mutu del tipus “avui per mi, demà per tu”.

No em duia a enganys amb el que em trobaria: Mathew Pearl és un especialista del “thriller” amb coartada literària, qui després de “El Club Dante” i “L’ombra de Poe”, ha assaltat impunement la figura de l’Inimitable amb aquest “L’últim Dickens”, editat en el seu moment dolç tant per Columna com per Alfaguara. Estava disposat a empassar-me aquest producte de consum, abaixant una mica el meu llistó de qualitat literària, curiós per conèixer el que la gent llegeix als autobusos. Vaig intentar ser comprensiu, generós i fins i tot oblidadís; però el llibre francament no s’ho mereix.

Com que no l’aconsellaria a cap dels meus amics, permeteu-me que sigui una mica explícit amb el seu contingut. Qui tingui intencions de llegir-lo, pot saltar directament al meu apunt de demà.

La novel·la comença amb un capítol ambientat a Bengala el juny de 1870. Dos oficials britànics investiguen el robatori d’un comboi d’opi, droga el comerç de la qual és controlada per les forces colonials. Detenen un dels “dacoit” responsables de l’assaltament, el qual es trenca el coll en saltar per la finestra del tren que el condueix a presó. Un dels oficials comenta: “Què dirà Dickens?”. Fi de capítol i canvi d’escenari.

Tot això pot sonar molt intrigant i exòtic, però com que no m’agrada fer-vos patir, us avanço que aquests capítols bengalís van intercalant-se al llarg del llibre només per demostrar que Pearl s’ha llegit la Wikipedia i que sap per tant que el fill gran de Dickens va treballar a les forces d’ocupació del subcontinent índic. Tot plegat no té res a veure amb la trama principal i sembla una forma deshonesta d’inflar el llibre, a menys que revelar que és molt dur ser el fill d’un geni es consideri informació privilegiada.

El següent capítol té lloc als molls del port de Boston. Hi ha diverses escaramusses i un atropellament fatal, que tenen a veure amb un patracol de documents que prometen ser molt valuosos. Destaca dins d’aquesta “melée” un personatge altíssim, de pell morena i torbant, certament parsi, amb un bastó que porta al puny uns ullals letals. Quan aquest personatge, tres pàgines més enllà, li talla el coll a un advocat àvid de beneficis no merescuts, tenim clar que el parsi llarguerut és de la pell del diable i que ens ha de fer una mica de por.

Finalment trobem una mica de terra ferma argumental. Resulta que Charles Dickens acaba de morir i ha deixat sense concloure la seva novel·la “El misteri d’Edwin Drood”, quan estava en plena publicació. James Osgood, el seu editor americà (i de Boston, i l’únic d’aquell continent que es molesta en pagar-li drets d’autor al novel·lista), pateix per la recepció dels darrers lliuraments i tem que caiguin en mans de la pirateria literària. Sí, al segle XIX ja hi havia pirates que atemptaven contra la propietat intel·lectual i aquesta és potser la part que més m’ha interessat de “L’últim Dickens”. Uns delinqüents, anomenats “bookaneers”, es dedicaven a apropiar-se de textos originals i vendre’ls al millor postor abans que arribessin a mans dels seus editors legals. En aquest llibre de Pearl l’editorial Harper’s de Nova York és presentada com model de falta d’escrúpols, fet que no sé com haurà estat entomat pels seus descendents.

Sigui com sigui, Osgood (que és l’Heroi de la novel·la: solter i atractiu, malgrat els seus 35 anys, i tanmateix personatge rigorosament històric) decideix prendre el primer vaixell i plantar-se a Londres per investigar si queden indicis del possible final de “El misteri d’Edwin Drood” i marcar de passada un gol editorial en publicar una versió “amb apèndixs”. El fet que editors, família i altres damnificats residents a les Illes Britàniques no s’hagin preocupat en buscar els motius ulteriors de Dickens envers “Drood” no ens ha d’estranyar: Pearl és americà i per complaure el seu mercat ha de mostrar que tota la iniciativa decent ve d’aquell costat de l’Atlàntic.

En aquest tipus de novel·les (em refereixo a “The last Dickens”, no pas a “Drood”) sempre hi ha una nota final on es cita l’ingent treball de documentació en el qual s’ha submergit l’autor. A segons quin lector això li pot fer pensar que l’experiència de llegir la novel·la el farà més savi, però val més no enganyar-se: la veritat històrica serà la primera víctima, quan la trama ho requereixi. Hi ha un personatge per exemple, Rebecca Sand, la secretària d’Osgood, que ens és presentada com la vera imatge del protofeminisme. Per respectar les convencions de l’època, qualsevol conversa entre ells dos es manté amb la porta de despatx oberta. Però quan el “jefe” creua el bassal Atlàntic, ella se n’hi va d’acompanyant sense que ningú alci una cella. Com que Rebecca és l’Esquer Romàntic d’aquest fulletó, perdonarem l'enèsima inversemblança.

Abans que Rebecca i Osgood arribin a Londres, el relat retrocedeix en el temps i ara som a la darrera gira americana de Dickens. Apart d’informar-nos que el fenomen de les fans ja existia abans que haguéssim nascut i d’introduir una pila de personatges nous pels quals no desvetllarem cap interès, la informació oferta instrueix, però no entusiasma. I, el que és pitjor, té una relació molt llunyanament tangencial amb aquest coi de novel·la.

A Anglaterra Osgood investiga i Rebecca pateix. Els vehicles de la trama són vergonyosament ridículs i truculents. Hi ha un personatge boig i hipnotitzat, el diabòlic parsi del turbant, un fumador d’opi i altres exotismes similars. Potser el gènere s’ho mereix, però no t’ho empasses si hi penses més de tres segons. Les anades i vingudes en el temps i la profusió de personatges (perquè a les figures històriques cal afegir éssers pintorescos i/o amenaçadors, que són la sal dels fulletons) omplen el lector d’explicable confusió. A més, Pearl demostra una especial ineptitud per les escenes d’acció, que mai no s’acaben d’entendre de tan malament com usa el control del temps (un personatge rep una punyalada i mor dessagnat en una sola frase).

Superats alguns clixés més, arriba la gran escena final en la qual es descobreix qui era el dolent més dolent de tots (de qui ja sospitàvem des de feia 200 pàgines). Enmig d’una seqüència que hauria de ser pura trepidació, el malvat deté l’acció i explica els seus motius durant tres planes (un altre dels grans tòpics del gènere). Els esmentats motius, així com les cabòries sobre la possible existència de la conclusió de “Drood” són tan forçats, tan artificiosos, que et venen ganes de perseguir Pearl i lapidar-lo amb l’obra completa del Mestre.

Els amants de Dickens hem lamentat sempre la inconclusió d’“El misteri d’Edwin Drood”. Disposem només de la meitat exacta de la novel·la i, tal com l’hem heretada, no s’hi veu gaire misteri, ja que sembla clar que John Jasper ha assassinat per gelosia el seu nebot Edwin. Malgrat tot, Dickens assegurava que estava escrivint un experiment nou i excitant i sempre més ens preguntarem què de bo s’hi amagava en els sis lliuraments que falten. Mai però he trobat tan lacerant aquesta absència com després de llegir aquest bunyol amb pretensions que profana en el seu títol un nom sagrat.

16 comentaris:

  1. No tinc gaire temps de lectures i si me les descartes i serveixes així s'agraeix. Malgrat tot, fa temps que em vaig donar de baixa de "novel·les històriques" per molt que me les puguin recomanar.

    ResponElimina
  2. Galde, Alfaguara també m'ha donat de baixa de la seva nòmina. Ara faig dissenys per H&M.

    ResponElimina
  3. Entre llibres a màquina, llibres de mediàtics, literatura low level i llibres d'autoajuda, a vegades et posaries al mig d'una d'aquestes megallibreries i cridaries: però és que hi ha algun llibre aquí? Com en Galde, procuro no llegir novel·les històriques, tanmateix passo a formar part de la nòmina dels lectors agraïts per la crònica, i l'estalvi :)

    ResponElimina
  4. Gràcies, Allau, per estalviar-nos una feina. Mira que haver caigut en aquesta temptació!!! Si Dickens ho sabés...

    ResponElimina
  5. Tampoc es probable que hagués errat amb aquesta, tot i que fa quinze dies que vaig acabar la teva recomanada “Grandes Esperanzas” (grandíssima sorpresa, especialment la primera part) i el nom Dickens ja m’atraurà per els segles dels segles.

    ResponElimina
  6. Cagontot! I jo que en llegir això del Dickens contra Fumanchú em pensava que seria la manera d'entrar-li! [per cert: la setmana passada em vaig comprar el recull de contes de fantasmes que li ha publicat Impedimenta; a veure si amb aquest m'hi llenço i puc acabar de llegir un llibre de Dickens]

    ResponElimina
  7. Clídice, jo tampoc sóc de novel•les històrics, però no em podia resistir a un títol com aquest.

    ResponElimina
  8. De res, Tirant! Dickens no ho sabrà, però em sembla que no apreciava gaire els homenatges pòstums.

    ResponElimina
  9. José Luis, com ja he dit, va ser un error conscient. M’alegra que t’agradessin les Esperances.

    ResponElimina
  10. Leb, el títol de l’apunt (a l’estil de “Cowboys vs. Aliens”) és dels que t’havien d’atraure. Desgraciadament és un llibre encara per escriure. No conec el recull de contes de fantasmes, però sona molt bé.

    ResponElimina
  11. Jo també m'he vist alguna vegada contra les cordes (algun viatge aeri amb pèrdua de connexió i sense més entreteniments que la pseudobiblioteca de l'hotel de torn, visites imprevistes a parents de la família política en pobles on no es pot sortir al carrer fins a altes hores de la tarda i episodis d'aquest estil) que m'han arrossegat a lectures de fortuna. I m'he endut sempre decepcions.
    Vull dir que abans de tastar el best seller jo tenia l'esperança que essent novel·les de trama forta i una mica amanida amb temes cridaners, sense grans complicacions de construcció i potser amb un llenguatge planer, per arribar així a un gran públic, fossin també obres amb ofici i eficàcia narrativa, accessibles però solvents, divertiments potser indulgents però amb cert encís.

    I no. Sembla que indefectiblement el Best Seller dels nostres temps és una cosa molt barroera i primària, farcida de clixés argumentals i amb mínima exigència. Al final, quan m’ha tocat, m’ho he acabat per prendre amb la teva mateixa filosofia de "curiós per conèixer el que la gent llegeix als autobusos”. I entendre’n el motiu, de pas. Però la veritat és que en això no he tingut sort. No me’n faig el càrrec. Prou entenc que no s’enduguin a Thomas Pynchon o Lobo Antunes per passar una estona distreta al metro, amb novel·les lleugeres i amenes, divertides i on hi passin coses. Però d’aquestes últimes n’hi ha moltes que són perfectament llegibles per a qualsevol persona alfabetitzada i que alhora són obres literàries d’una gràcia, estil, interès i capacitat de seducció molt i molt superior a qualsevol d’aquests llibrots que planten a les prestatgeries dels quiosc d’aeroport. I que no se’m digui que no poso exemples. Un que tinc ben fresc: la magnífica Stone Junction de Jim Dodge.

    Ja, ja sé que tot és una qüestió de marketing, de les tècniques de posicionament de llibres en llocs clau i de xantatges mercantils de diversa índole: molta gent acaba llegint allò que té a l’abast que és allò que li posen davant. El que no m’explico és l’interès que ha tingut la pròpia industria en privilegiar com a lectura popular aquesta mena de patracols, quan podrien haver obtingut semblants resultats amb molta més finesa. I ja poden cantar missa: només caldria que haguessin posat la seva maquinària al servei de causes més presentables. En fi, que desvetllant ara la grosseria de certs departaments editorials (o d'altres indústries culturals)contemporanis no descobreixo la sopa d'all, però no puc deixar de fer-me'n creus.

    Per cert -i ja m’he allargat més que massa- això de les ressenyes a les faixes dels llibres no sé com rutlla. Però sí que conec el tema de les frases destacades en els cartells i anuncis cinematogràfics. Resulta que quan els crítics surten de segons quines sessions de premsa, se’ls dona una fulla perquè ofereixin una ràpida impressió sobre allò que han vist (a vegades per entregar immediatament o a vegades via correu electrònic). El mitjancer del negociat és sempre un individu trempat i falaguer de la companyia, que sovint t’ha fet favors professionals (o us n’heu fet mútuament) i qui acostuma a convidar-te a esmorzar a hotels de primera o et dona marxandatge de les pel•lícules pels nebots. I si aquestes subtils formes d’inspirar la teva millor voluntat per facilitar la seva feina amb una frase no massa comprometedora que pugui extreure’s per la promoció no li serveixen, sempre hi ha el filtre d’escollir alguna d'algun altre més agraït que sí ho faci.
    Jo he de confessar que després que alguns -penso que lloables- esforços per donar un cop de mà (“Entren en la sala dispuestos a lo peor. Como si les hubiese capturado la Gestapo, por poner el caso.” o “Mentre la fiscalia no actuï d’ofici, no hi haurà aturador per a la distribució d’artefactes d’aquesta mena.” ) no hagin tingut cap ressò en els materials promocionals, he vist que ja em deixen escapolir sense que ens haguem de posar uns als altres en cap compromís.

    ResponElimina
  12. Desafortunada elecció, Allau. Tinc entès que la guia de telèfons de Vílnius és una lectura mes engrescadora que aquest Pearl.

    ResponElimina
  13. Alexandre, jo també tenia la ingènua esperança que els best-sellers poguessin oferir dosis d’entreteniment digne, però sembla ser que en són minoria. Suposo que és més barat minimitzar el control editorial i mirar de calcar èxits precedents: el públic pel qual van destinats no sembla fer escarafalls a l’acumulació de tòpics, inversemblances, atonies de ritme i errors de construcció.

    Pel que fa a les frases de lloança, que al món anglosaxó s’imprimeixen directament a la coberta, he llegit a algun lloc que és pràctica habitual intercanviar-se-les entre autors d’un mateix agent o d’un mateix grup editor.

    ResponElimina
  14. Santi, com a mínim segur que és més curta.

    ResponElimina
  15. Ostres, Allau, com pots acabar-te aquests tostons? jo em poso de mala llet i el llanço a la pira.

    ResponElimina
  16. Ja tens raó, Kalamar, potser és la inevitable curiositat de saber com acaba.

    ResponElimina