divendres, 10 de juliol de 2015

El perill groc

Ha passat sovint en el cinema d’animació recent (en el cinema d’animació recent més rutinari i oblidable, diria jo) que uns personatges de clara vocació secundària, quan no terciària, han seduït a la totalitat de la platea amb una contundència que els seus protagonistes han quedat lluny d’assolir. Estic parlant del proto-esquirol Scrat a la mediocre saga “Ice Age”, dels pingüins de la impossible sèrie “Madagascar” i també dels “minions” que serviren al (no tan) malvat Gru en les seves dues compareixences públiques. Es tracta d’hilarants notes a peu de pàgina, les quals puntuen la trama amb retalls de comèdia (molt més física que cerebral), reminiscències dels curts muts de Mack Sennett, o dels “cartoons” de la Warner dels 50.

Tal com funciona la indústria de l’entreteniment, no havia de passar gaire temps perquè a un mercenari executiu de Hollywood se li acudís la (poc brillant) idea d’explotar l’encant d’aquests personatges residuals, fins a convertir-los en protagonistes d’un llargmetratge convencional fins al badall. Tant la idea com l’execució havien d’estar destinades al fracàs, com ho estarien igualment noranta minuts non-stop de les peripècies explosives de Tom i Jerry o del Coiot i el Correcamins. I tanmateix aquest “Minions” que s’acaba d’estrenar i que ha encapçalat la taquilla de la darrera setmana és molt més decent del que es podria esperar.

Previsiblement el que es podria considerar la trama del film és lleugera com el paper de fumar i resulta quasi una nosa. Se suposa que els “minions”, adorables com són, no tenen altre objectiu a la vida que posar-se a les ordres d’un ésser malvat. Després de dècades d’exili, Kevin, Stuart i Bob, tres aguerrits membres de la tribu groga, acudeixen a un congrés de malvats a Orlando (Florida) i es posen al servei de la criminal Scarlet Overkill, la qual els involucrarà en el robatori de la corona britànica. Tot això és força rutinari i es resol en una batalla que destrossa el centre de la ciutat, com si ens trobéssim en una pel·lícula de super-herois. Els personatges llueixen les veus de llumeneres com Jon Hamm, Michael Keaton, Allison Janney o Geoffrey Rush; i la Jennifer Saunders d’Absolutely Fabulous fa de reina d’Anglaterra; però la veritat és que els seus papers no tenen gaire roba a tallar. Ni tan sols Sandra Bullock, que fa de Scarlet, té cap carisma i resulta difícil d’entendre que sigui la super-criminal que ens volen presentar.

Però, esclar, això no té cap importància, perquè l’únic que mereix la nostra total atenció són els “minions” i els seus tripijocs benintencionats, d’una comicitat tan beneita i irresistible com la que provoquen els nens de dos anys. Comicitat augmentada per l’hilarant uatxi-uatxi en el que s’expressen, barreja de paraules en espanyol, anglès, coreà, francès i rus, sempre amb la veu de Pierre Coffin, el director del film.

Si bé l’embolcall pot semblar pueril i només indicat per nens de molt curta edat, l’adult que això escriu s’ho ha passat molt rebé amb alguns subtextos més subtils. Contribueix a la meva valoració positiva l’ambientació pop al bell mig dels “swinging sixties” londinencs, l’humor innocent i surreal que s’emparenta amb els prodigiosos estudis Aardman i la llaminera banda sonora. Segurament no afectarà els espectadors infantils, ni els seus pares, però els avis xalarem amb l’aparició de temes emblemàtics de The Rolling Stones, The Kinks, The Turtles, The Who, The Doors, Jimmy Hendrix o Donovan (Mellow Yellow, per descomptat).

Apart d’unes virgueries adreçades a la versió 3D que ja ningú mira, el pitjor defecte del film és que la seva millor seqüència es troba en el pròleg: una desopilant història de l’evolució de l’espècie “minion” des de la sopa primigènia fins els nostres dies. Encara així, el somriure liró no em va abandonar des que vaig sentir la sintonia tunejada d’Universal Studios al minut zero i només s’extingí després de la interpretació post-crèdits del “Revolution” de The Beatles. Ideal per a desacomplexats que vulguin sortir de l’armari.

8 comentaris:

  1. Quantes voltes dónes per dir que és una pel·lícula sense cap transcendència, però que t'ho vas passar molt bé mirant-la. Algun dia la miraré, suposo que tranquil·lament a casa, em resulten molt simpàtic aquests... aquests... el que siguin els minions...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has entès molt bé, que la disfrutis.

      Elimina
  2. Ho confesso: jo també en soc fan i m'ho vaig passar molt bé. Sense trascendències pero subscric que la seqüencia de l'evolució minion és divertidíssima. I la banda sonora fa la mar de companyia. Vaja, un desestressant de primera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Laura, entre tu i jo, estic temptat de tornar-la a veure.

      Elimina
  3. Anirem amb la família a gaudir d'un espectacle insubstancial. Però pel que veig aquesta és la seva qualitat per a passar-ho bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Insubstancial no ho és, només beneitó.

      Elimina
  4. L'has venut relativament bé, però no em crida. Les coses mones i adorables no fan per mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu t'ho perds, per no ser mono ni adorable.

      Elimina