Els altres límits

Atesa la datació dels diversos escrits que constitueixen “La pell de la frontera” (Quaderns Crema, 2014), Francesc Serés ha estat treballant en aquest llibre durant més d’una dècada, el que s’hauria d’interpretar com una mesura de l’ambició del seu projecte. Articulat al 50% com una crònica periodística i una de personal, “La pell de la frontera” documenta els canvis que ha sofert el nostre país durant l’últim quart de segle, canvis catalitzats per l’arribada massiva d’immigrants de totes les procedències extracomunitàries.

Serés, que és fill de Saidí al Baix Cinca, ha sigut testimoni de primera mà de les successives onades migratòries destinades a fer les feines de les que els autòctons ja no estaven disposats a ocupar-se, feines relacionades amb la recollida de la fruita a les terres de la Franja i del veí Segrià. L’escriptor recorda perfectament com van arribar primer els marroquins, després els algerians, subsaharians, romanesos, ucraïnesos… Cada origen divers marcant una anyada de la història recent. es tracta dels relats de gent real, amb un nom i una cara, i una vivència personal que forma part del seu poble d’adopció (encara que també puguin desaparèixer d’un dia a l’altre sense deixar cap rastre).

Les vides dels immigrants, almenys les d’aquests immigrants que malviuen a la franja fronterera entre Catalunya i Aragó, ofereixen pocs exemples d’integració i d’èxit, però sí molta misèria digna, molta resiliència i, en el cas de la gent que els acull, una decència molt superior a la burocràcia de les seves institucions.

Més enllà de la crònica més previsible, que seria la de la precarietat sagnant dels treballadors a la campanya de la fruita, “La pell de la frontera” s’aventura per altres territoris afins. Un d’ells seria el “Here Be Dragons” dels Monegres, somni estroncat de paradisos ludòpates i terreny d’esbarjo per a un jovent desarrelat. Una altra faceta investigada és la dels cultius transgènics, sotmesos a “copyright”, que han uniformitzat les collites i han eliminat de les nostres taules els fruits més saborosos i menys vistents. I encara que Serés en l’actualitat només visiti de tant en tant el seu poble natal, el seu treball com a docent l’ha familiaritzat amb una altra mena de problemes de la migració a les aules escolars, problemes que també queden reflectits en un dels capítols del llibre.

Francesc Serés és un narrador vigorós i sorprenent de qui és sempre difícil preveure quin serà el proper pas. Aquí obté un conjunt de reportatges de proximitat que, llevades algunes redundàncies, són plens d’interès per a tothom que vulgui el pols del país. Escriure sobre la nostra relació amb els forasters, és també escriure sobre nosaltres; però a les virtuts periodístiques de “La pell de frontera” s’hi ha d’afegir un tremp literari que arrodoneix el resultat.

És oberta. En Majeed és a dins, assegut, amb una manta a sobre. S’aixeca i em saluda. A en Majeed el recordo a començament dels noranta, quan treballava per un pagès que vivia prop de casa dels meus pares. El recordo assegut a la visera del remolc o a dins de la furgoneta, descarregant al mateix magatzem que nosaltres. Ni tan sols em demana què hi faig, per aquí, sembla que tingui por que li pregunti el mateix. Em dóna la mà i m’invita a seure. Sempre va demostrar educació i reserva, deixava passar, ajudava i es guanyava algun (algun, no el) respecte, que ja és alguna cosa. No acaba de situar-me, no em reconeix. Els darrers anys jo he vingut menys per aquí i dubta si sóc jo o el meu germà. No és l'únic, fa poc una veïna, mentre em veia passar pel carrer amb la bossa de viatge, comentava a una altra, pensant que no les entenia: «Fixa’t, vénen per quedar-se». Jo era jo, en aquell moment, pero jo ja no hi era. Seria més idiota del que sóc si pensés que jo no sóc en Majeed: un altre dia caminant per l’horta, vaig passar per la vora d’una parella del poble que estaven collint, jo sabia qui eren, però ells ja no sabien qui era jo. L’home va preguntar a la dona qui era que passava. Ella li va contestar que un moro.