dimecres, 15 de juliol de 2015

Els lletjos també ploren


Fa prop de tres anys ja vaig mig detallar la peculiar carrera de Santiago Lorenzo en ocasió de la lectura de la seva novel·la “Los huerfanitos”; o sigui que no us la refrescaré ara que li he llegit “Las ganas” (Blackie Books, gener de 2015). Lorenzo és un escriptor estrany, almenys pels temps que corren, ja que no cultiva literatura de gènere, ni va d’exquisit, ni de modern; i, encara que en el seu món existeixi el PowerPoint, la immigració caribenya, i les fleques de franquícia, el seu llenguatge té un regust passat de moda que l’emparenta amb cronistes de l’Espanya grisa (que ni arriba a negra), com Rafael Azcona o Luis García Berlanga.

La peripècia de “Las ganas” és tan simple, que fa caure d’esquena. Benito Bernal és un enginyer químic ben entrat a la trentena. Benito és lleig i té bon cor; però fa tres anys que no suca i comença a adquirir un involuntari aspecte de sàtir pervers, especialment quan pren el rodalies entre Chamartín i Atocha. Un ben intencionat company de feina el posa en contacte virtual amb una tal Maria, química a punt de llicenciatura. L’intercanvi d’emails funciona prou bé i el predomini del sentit de l’humor fa augurar que les mancances físiques no seran un obstacle quan es produeixi l’encontre analògic. Malgrat tot la història entre Benito i Maria es topa amb un problema inesperat, que no especificaré; però que sembla reproduir el vell esquema de “boy meets girl/boy loses girl”. En honor de Lorenzo diré que evita les fàcils solucions de Hollywood, o sigui que no espereu una conclusió feliç des del punt de vista amorós.

En una trama paral·lela, l’infortuni amorós de Benito es veu acompanyat de l’èxit potencial que té la invenció de l’anomenat “mocordo”, substància miraculosa capaç de rejovenir qualsevol fusta deteriorada. Aconseguirà vendre la patent a una multinacional que té la seu a Bristol? Sortira finalment Benito de la seva misèria econòmica? Com potser ja podeu imaginar el llibre està explicat de forma tan còmica com imaginativa, tot i que els seus personatges no perden mai la humanitat i acaben esdevenint entranyables. Com entranyable és el seu festeig, on els símbols químics tenen un paper inesperat:
Para decir «claro» escribían cloro (Cl); argón (Ar); y oxígeno (O). «Cobalto?» apocopaba la secuencia cobalto (Co); molibdeno (Mo); einstenio (Es); tantalio (Ta); y azufre (S): «¿Cómo estás?». Era una de esas tonteriíllas con las que una índole reconoce a la afín y con las que se dibuja casilla a casilla el juego de la oca privado que sólo se saca en casa y con los de casa.
Potser l’única pega que li he trobat a “Las ganas” és que el conflicte que impedeix la relació amorosa es prolonga durant massa pàgines fins assolir una mena de resolució. Per fortuna Lorenzo s’apanya per trobar contínuament formes de sorprendre el lector i capgirar el tòpic més masegat:
Que si todas las sentencias que empezaban por la locución «La vida es como...» eran majaderías para retardados psíquicos. «La vida es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar» era su preferida en el ránking de estupideces. Por lo barato de la ocurrencia y porque en las cajas viene siempre la foto de los bombones que hay dentro.
I permeteu-me deixar-vos amb aquesta deliciosa diatriba contra l’aborregament del públic en general:
Desde siempre, Benito sacaba a pastar a sus inquinas por las mismas cañadas. Suscribió cada coma. Mano a mano, odiaron a dúo a los gorrinillos que se emocionan con las folklóricas, que lloran en el fútbol y en los telemaratones. Que votan a líderes con salero o con cojones, valores predilectos de los lisiados de la vida que parecen necesitar que sus candidatos les roben. Que corren a meterse en colas para no sentirse al aire y que encuentran gracioso llenarse los bolsillos de caramelos y jabones cuando son gratis. Que forman la piara encapullecida que seguía entonces a las Spice Girls, a Britney Spears y a los New Kids on the Block, y hoy a los mondongos con los que se renueva constantemente la nómina de costrones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada