Una estranya sensibilitat numèrica

Entre deformat i mig frustrat pels meus estudis universitaris, sóc àvid lector de llibres de divulgació matemàtica, llibres que a la llarga indefectiblement repeteixen temari, ja que les qüestions atractives d’aquesta matèria i entenedores per a un públic profà potser no són tantes i han estat degudament explotades. Qui s’acosti a “La poesía de los números” de Daniel Tammet (Blackie Books, 2015) esperant una nova aproximació planera i amena a les ciències matemàtiques potser se sentirà decebut, ja que hi trobarà ben poca didàctica i sí en canvi una mirada molt personal a aquest món. No podria ser d’altra manera, perquè en Tammet és tot un personatge.

Nascut com a Daniel Paul Corney a l’Est de Londres l’any 1979, va canviar-se el cognom a Tammet (‘roure’ en estonià) perquè trobava que el seu nom de família no s’adeia amb la forma que es veia a si mateix. Tammet és un autista altament funcional, diagnosticat a més amb la síndrome de savant, el que li permet fer coses tan bèsties com recitar de memòria els 22.514 primers dígits del número pi. Diu que parla deu idiomes entre ells l’islandès, que va aprendre en una setmana per fer una entrevista a la televisió. En Daniel està dotat de sinestèsia de manera que pot percebre determinats conceptes a través de sensacions que no els hi són pròpies. Segons la seva confessió té per a tots els nombres enters positius menors a 10.000 una imatge, color i textura únics. Per exemple el 289 és particularment lleig, mentre que el 333 destaca per la seva bellesa.

Amb aquests antecedents no és d’estranyar que “La poesía de los números” (‘Thinking in Numbers’) sigui un recorregut per les matemàtiques que no s’assembla a cap altre. Construït a partir de 25 assaigs independents, s’inicien cadascun d’ells amb alguna anècdota personal que acaba relacionant-se amb els números i els conceptes matemàtics d’una forma més o menys directa. El primer capítol, per exemple, comença parlant de la seva nombrosa família —són nou germans—, el que el porta a definir altres conjunts formats també per nou elements. Quan ja té nou conjunts de nou elements definits, s’adona que aquest podria constituir un conjunt més de la mateixa cardinalitat. A continuació fa una estranya observació en relació al número 9.

Del mismo modo que sucede con los colores, los números más habituales son los que dan carácter, forma y dimensiones a nuestro mundo. De los más frecuentes, cero y uno, podemos decir que son como el blanco y el negro, mientras que los colores primarios (rojo, azul y verde) serían el equivalente al dos, el tres y el cuatro. El nueve, entonces vendría a ser como el azul cobalto o el añil: en un cuadro no aportaría tanto forma como sombreados.

Després d’aquest estirabot, es posa a comptar els diferents conjunts que es podrien constituir a partir d’ell i els seus germans (512) i d’aquí passa a l'extraordinària llista d’animals que segons Jorge Luis Borges apareixia a l’enciclopèdia xinesa “El emporio celestial de conocimientos benévolos”. Els particulars criteris de classificació borgiana enllacen mutatis mutandis amb la jerarquia d’infinits establerta per Georg Cantor. Hi ha aquí, ja es veu, molt de lliure associació i de discurs transversal amb el camp de les arts i les lletres com a terreny abonat. Així, un conte dels germans Grimm introdueix en l’infant Daniel Tammet la noció d’infinit, mentre que “La princesa i el pèsol’ d’Andersen constitueix una bona lliçó sobre els infinitesimals. Més enllà Omar Khayyam inventa un calendari, Shakespeare descobreix el zero (o l’existència d’una absència) i Plató estableix com ha de ser la ciutat ideal, és a dir la ciutat platònica.

Tot plegat pot semblar arbitrari i fins i tot capriciós, encara que no cada dia tenim l’oportunitat de contemplar des de dins el funcionament d’una ment privilegiada, una ment capaç de narrar en primera persona la seva molt particular gesta, recitant els primeríssims dígits del número pi.

Mi público solo es la segunda o tercera generación capaz de escuchar el número pi más allá de las primeras decenas o centenares de decimales. Durante milenios existió solo como un puñado de dígitos. Arquímedes solo conocía los tres primeros dígitos correctos; Newton, casi veinte siglos más tarde, apenas llegaba a dieciséis. Hubo que esperar a 1949 para que científicos computacionales diesen con el milésimo decimal de pi: un nueve.