Res agrada tant al periodisme cultural com un bon escàndol; i és que haver de parlar (i escriure!) de cultura a seques ha de ser molt avorrit. En canvi no estic segur que Michel Houellebecq sigui tan amic de l’escàndol com ens el volen presentar, i crec que la desafortunada presentació del seu llibre «Submissió» (Anagrama, 2015), coincident en el temps amb l’atemptat a Charlie Hebdo, potser va afavorir-ne les vendes, però ben a desgrat del seu autor. Tot i que és ben coneguda la poca simpatia que li desvetlla l’islam, Houellebecq és massa intel·ligent per lliurar-se a la provocació pura com a únic objectiu, o sigui que seria convenient llegir-lo sense tenir present les estocades del periodisme buscabregues.
«Submissió» (que és el que significa la paraula àrab «islam» en la nostra llengua) té com a protagonista i narrador un professor universitari de literatura de nom François, el típic antiheroi d’Houellebecq, hedonista, cínic i desarrelat; en tot cas, molt més observador que actor. François és especialista en Joris-Karl Huysmans, un escriptor del XIX que va començar la seva carrera com a decadentista per acabar convertint-se al catolicisme els últims anys de la seva vida. La presència de Huysmans no és innocent i, en certa manera, prefigura el desenllaç de la novel·la, encara que pot resultar abstrús per a un lector no francès. Com ho són les referències a alguns polítics, quan s’entra a la fase de política-ficció del llibre.
Perquè, per si no ho heu llegit ja als diaris, la novel·la parteix de la premissa distòpica d’un futur proper en el qual un musulmà moderat accedeix a la presidència de la República Francesa (tot pactant amb els socialistes «in extremis»), encara que només sigui per tal de barrar el pas a un triomf del xenòfob Front Nacional. Houellebecq retrata aquest procés amb una total absència de matís: el dia de les eleccions el protagonista circula per una autopista totalment deserta, l’endemà del triomf islàmic els centres comercials s’omplen de noies en pantaló i mocador al cap, en dos dies els que no s’han convertit a l’islam són expulsats de la universitat… Més que retratar un futur creïble, a l’escriptor l’interessa donar pals a la resiliència a tot cost dels actuals partits polítics, mentre que apunta que potser l’avenir pertany a aquells que mantenen un credo.
No seria un llibre d’Houellebecq si no hi apareguessin alguns moments de sexe explícit, de gastronomia explícita i de costumisme consumista. Aquí també es reflecteix una mica d’ambient acadèmic, tot i que el novel·lista confessa que escriu el que li han explicat, ja que no ha treballa mai a la universitat. El cínic desenllaç m’ha fet pensar en aquella frase de Chesterton, la qual afirma que qui no creu en res acaba creient en qualsevol cosa. Inesperadament la conversió a l’islam acaba sent presentada com una solució ideal, tant per a mascles com per a femelles.
«Submissió» conté algunes idees provocatives i es llegeix amb prestesa, tanmateix peca d’una mica superficial i, més que investigar les implicacions de la seva trama en el marc geopolític actual, pren el punt de vista de l’egoista típic de principis del segle XXI amb els seus irrisoris problemes del Primer Món.
«Submissió» (que és el que significa la paraula àrab «islam» en la nostra llengua) té com a protagonista i narrador un professor universitari de literatura de nom François, el típic antiheroi d’Houellebecq, hedonista, cínic i desarrelat; en tot cas, molt més observador que actor. François és especialista en Joris-Karl Huysmans, un escriptor del XIX que va començar la seva carrera com a decadentista per acabar convertint-se al catolicisme els últims anys de la seva vida. La presència de Huysmans no és innocent i, en certa manera, prefigura el desenllaç de la novel·la, encara que pot resultar abstrús per a un lector no francès. Com ho són les referències a alguns polítics, quan s’entra a la fase de política-ficció del llibre.
Perquè, per si no ho heu llegit ja als diaris, la novel·la parteix de la premissa distòpica d’un futur proper en el qual un musulmà moderat accedeix a la presidència de la República Francesa (tot pactant amb els socialistes «in extremis»), encara que només sigui per tal de barrar el pas a un triomf del xenòfob Front Nacional. Houellebecq retrata aquest procés amb una total absència de matís: el dia de les eleccions el protagonista circula per una autopista totalment deserta, l’endemà del triomf islàmic els centres comercials s’omplen de noies en pantaló i mocador al cap, en dos dies els que no s’han convertit a l’islam són expulsats de la universitat… Més que retratar un futur creïble, a l’escriptor l’interessa donar pals a la resiliència a tot cost dels actuals partits polítics, mentre que apunta que potser l’avenir pertany a aquells que mantenen un credo.
No seria un llibre d’Houellebecq si no hi apareguessin alguns moments de sexe explícit, de gastronomia explícita i de costumisme consumista. Aquí també es reflecteix una mica d’ambient acadèmic, tot i que el novel·lista confessa que escriu el que li han explicat, ja que no ha treballa mai a la universitat. El cínic desenllaç m’ha fet pensar en aquella frase de Chesterton, la qual afirma que qui no creu en res acaba creient en qualsevol cosa. Inesperadament la conversió a l’islam acaba sent presentada com una solució ideal, tant per a mascles com per a femelles.
«Submissió» conté algunes idees provocatives i es llegeix amb prestesa, tanmateix peca d’una mica superficial i, més que investigar les implicacions de la seva trama en el marc geopolític actual, pren el punt de vista de l’egoista típic de principis del segle XXI amb els seus irrisoris problemes del Primer Món.
Però és que Houellebecq és tan avorrit...
ResponEliminaNo m'ho sembla, Eva.
Elimina