divendres, 16 d’octubre de 2015

Prendre el volant

Durant anys el cineasta iranià Jafar Panahi va fer el cinema que creia que havia de fer, per considerable disgust de les autoritats del seu país, entestades a encotillar tota la creació artística que s’hi realitza. La tensa situació desembocà l’any 2010 en una condemna a Panahi, el qual durant 20 anys té prohibida la realització de pel·lícules, així com viatjar fora del país (a menys que sigui per peregrinar a La Meca). Aquesta terrible interdicció, que tant diu sobre l’Iran dels fonamentalistes, no sembla haver descoratjat el nostre home que, tot fent de la necessitat virtut, després de la condemna s’ha apanyat per fer de moment tres films d’ínfim pressupost i excel·lents rèdits artístics (un d’ells realitzat durant un període d’arrest domiciliari, que es va dir precisament «This is not a film»).

«Taxi» (també conegut com a «Taxi Tehran») està datat el 2015 i és per tant el seu esforç més recent i una perla de pel·lícula absolutament deliciosa. En ella Panahi, que té la presència física d’un afable gegant bonhomiós, es posa al volant d’un taxi i durant poc més de 80 minuts ens passeja pels carrers de Teheran en companyia dels seus clients. Encara que no s’expliciti, s’insinua que el director s’ha vist obligat a adoptar aquesta activitat (per la qual no demostra cap aptitud), com a conseqüència de la seva condemna i molts dels seus passatgers el reconeixen i s’adrecen a ell pel seu cognom.

No cal que ens enganyem, malgrat la càmera fixada darrera del volant i una acció continuada sense cap interrupció temporal, no ens trobem davant d’un documental sense intenció, sinó dins d’un molt calculat guió, que ens mostrarà la vida al Teheran d’ara mateix i que, com qui no vol la cosa, clavarà una bufetada al regim dels aiatol·làs. Pel vehicle del senyor Panahi —a l’Iran els taxis es comparteixen, com a la majoria dels països del món no civilitzat— desfilen tota mena de passatgers: un criminal prepotent, una mestra moralista, un parell de supersticioses amb peixera, un nan que trafica amb devedés de sèries americanes i una adorable advocada que mira de defensar els drets humans que també els iranians haurien de conservar. La presència més brillant és la de la neboda del director, una nena de deu anys, que desmunta amb quatre frases aquell racó on rau l’estupidesa dels dogmàtics.

«Taxi» ha costat quatre duros i té la factura d’un vídeo familiar dolent. No per això l’abandonarem: hi ha tanta bellesa en l’observació del que ens fa humans (i Panahi en sap un niu d’això) que he promès allotjar a casa qualsevol dels seus protagonistes. Emocionant i autèntica, es diria que Teheran som tots nosaltres. Visca!

2 comentaris:

  1. Aquesta la veurem. Reconec que ser poc cinèfila fa que no hagi vist cap pel·lícula d'aquest afamat director.
    Fa uns 20 anys vam ser a Teheran i no va ser un viatge fàcil. Només et diré que vam acabar semi refugiats 1r a l'embaixada francesa i després a l'espanyola (que tanca els caps de setmana...).
    Dels taxis de Teheran en guardo un record especial. Els taxistes de seguida ens preguntaven que què se'ns hi havia perdut en un país com aquest i quan veien que "no érem de la corda" mostraven moltes ganes que s'acabés el règim ferri sota el qual encara viuen. Llavors, veient el farts que n'estaven les capes mitjanes urbanes, feia la sensació que passaria alguna cosa que faria que allò no s'aguantés gaire temps més.
    Ens vam equivocar. Han passat vint anys i tot continua si fa no fa igual. Encara diria més, a la gent progressista que encara hi viu -emigrar els és molt complicat- els deu exasperar veure que els USA fan la gara-gara al règim dels del turban vist com n'és de complicada la situació als països veÏns...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un país que m'intriga molt i em fa una certa pena, perquè m'ensumo que és ple de descontent i té unes possibilitats enormes. Aneu a veure aquest film, que per a vosaltres serà doblement commovedor.

      Elimina