Patates siderals

«The Martian», l’última pel·lícula de Ridley Scott, que aquí comprensiblement s’ha titulat «Mart», ha resultat ser una agradable sorpresa en una filmografia com la seva que últimament no ens dóna gaires satisfaccions. La premissa és ben senzilla: una expedició a Mart es veu sorpresa per una tempesta de pols i ha d’abandonar el planeta tot deixant darrera un dels seus components, tot donant-lo erròniament per mort. L’astronauta, embarrancat a un planeta a milers de quilòmetres de casa, amb els queviures limitats i amb les comunicacions tallades, ha d’utilitzar tots els seus recursos per sobreviure i esperar que arribi la propera missió quatre anys més tard. Com que el «nàufrag» resulta ser el botànic de l’expedició, aviat s’empescarà la manera de cultivar patates amb la inestimable ajuda dels seus propis excrements.

«The Martian» és en gran part el que sembla, un cant optimista a l’inexhaurible enginy humà davant dels contratemps, una versió extraterrestre de Robinson Crusoe amb l’afegitó d’una colla d’humans que s’uneixen per rescatar-lo. Que ningú no s’esperi aquí ni presències alienígenes ni missatges transcendents, com passava a «Interestel·lar»: és un film de pura aventura, i no sabeu com s’agraeix. Malgrat ser una obra d’alt pressupost i d’impecable realització, no cau en els excessos habituals dels actuals «blockbusters», si no és en el de la llargada una mica excessiva. No hi trobareu inacabables escenes d’explosions i destrucció d’atrezzo, ni personatges amb un passat traumàtic, ni tensions sexuals no resoltes, ni conflictes paterno-filials. Per no haver, no hi trobareu ni la figura de l’antagonista: aquí tothom té el cor d’or, ningú no escatima diners per salvar el protagonista i fins i tot els xinesos obliden per un moment la política i cooperen a favor de l’harmonia universal. Per descomptat és una estampa poc realista, però que quadra prou bé amb l’entusiasme juvenil que traspua l’aventura.

De fet la cinta és plena de tocs d’humor i la situació de l’astronauta abandonat mai es contempla de forma tràgica. Hi ha un acudit recurrent sobre els pèssims gustos musicals d’un dels personatges i a la banda sonora hi figuren sense grinyolar vells èxits «disco» o l’»Starman» de David Bowie. Una menció a «El Senyor dels Anells» en una escena on hi és present Sean Bean, m’ha fet particular gràcia. De debò que «The Martian» no pot evitar caure simpàtica.

El Robinson de la pel·lícula l’encarna Matt Damon, un actor ideal perquè el públic es posi del seu costat amb absoluta empatia. Concís, sorneguer, pragmàtic i molt malparlat (pels estàndards americans), Damon està perfecte i de fet és ell qui carrega sobre les seves espatlles el pes humà de «The Martian». Al seu voltant, encara que a milers de quilòmetres de distància física, una colla d’actors d’una solvència excessiva pel poc que se’ls exigeix. Tots estan adequadíssims, però és una exhibició de talent malbaratat: Jessica Chastain, Chiwetel Ejiofor, Jeff Daniels, Kate Mara, Michael Peña o el mencionat Sean Bean, en paperets que podrien fer gairebé adormits.

De Ridley Scott no cal que esperem més obres mestres a la manera d’«Alien» o «Blade Runner» («Prometheus» ja va ser-ne un avís), però aquest estil aparentment menor de «The Martian», on tothom es limita a fer bé la seva feina, proporciona un gaudi extrem, si no memorable. A més el planeta Mart mai no s’ha vist tan bonic com en aquest avatar seu rodat a Jordània. Diversió assegurada per a tota la família.

SPOILER: a Sean Bean, no el maten. Encara que només sigui per trencar una tradició.