dilluns, 19 d’octubre de 2015

Mort a l’engròs


Ho he dit més d’una vegada que sóc d’aquells que llegeixen pràcticament tot el que els hi cau a les mans, encara que no entri dins de l’àmbit del que llegeixo habitualment. Fa poc, en una promoció, van regalar-me «Deja en paz al diablo» de John Verdon, un autor que sé que gaudeix de bon èxit comercial, com ho demostra que estigui tota la seva obra traduïda al català. L’he llegit amb curiositat de saber què triomfa ara en el món de la literatura popular. No m’esperava pas cap meravella literària (tot i que la popularitat no ha d’estar necessàriament renyida amb la qualitat), però confiava en passar una estona entretinguda, plena de suspens, amb sorprenents girs de guió i personatges interessants. M’he trobat en canvi el que menys podia sospitar: un llibre absolutament avorrit que no hauria de satisfer ni un sols lector amb una comprensió mínima del que està llegint.

La novel·la pertany a la sèrie protagonitzada pel policia, ara retirat, David Gurney. Una periodista amiga li demana a Gurney com a favor que ajudi la seva filla, que està preparant un documental sobre les seqüeles que pateixen deu anys després els familiars de les víctimes d’un assassí en sèrie anomenat el Bon Pastor, un cas que, per cert, mai no es va resoldre. Fins i tot el lector menys avesat, ja pot imaginar a partir d’aquest plantejament, que el cas es reviscolarà, hi haurà nous assassinats i el nostre protagonista finalment el resoldrà. I això és exactament el que passa, però de la pitjor forma possible.

Com ja he dit, David Gurney és un policia jubilat, per tant ha de confiar en els col·legues en actiu per fer les investigacions. Per això, gran part de la trama consisteix en trucades per a pidolar favors i recollir informació, un mecanisme que no agilitza per a res l’acció. I potser parlar d’acció és pecar de massa generós, perquè durant les primeres 200 pàgines (d’un total de 475) pràcticament tot són entrevistes sense suc que, apart de presentar nous personatges, no fan avançar la trama de cap manera. El text s’allarga amb detalls irrellevants sobre el que cuina la dona del protagonista i la roba tan acolorida que vesteix (el que pretén ser una forma de donar personalitat al personatge). No sé si a Vernon el paguen per pàgina escrita o bé és que els lectors de best-sellers se’ls estimen grossos, però es podria prescindir ben bé d’un centenar de planes sense que ningú se’n ressentís. Per què, per exemple, cada vegada que Gurney torna a un lloc, es veu obligat a informar-nos que tot està igual que la darrera vegada? Seria rellevant si s’haguessin produït canvis, però explicat així és pura palla.

Des del primer moment, el detectiu està convençut que la investigació original del cas no es va enfocar correctament, però no en pot donar cap motiu racional, només ho «intueix». Francament, els capítols fan de mal empassar, quan no apareixen noves proves i has de continuar fent costat a les teories indemostrables de Gurney. Encara així, sense cap prova que l’incrimini, el molt ruc de l’assassí tornarà a matar, i ara sí que l’enxamparan. Si s’hagués quedat a caseta, hauria continuat impune pels segles dels segles. Però, és clar, no es pot demanar lògica a un «thriller» de consum, encara que se suposi que el culpable és ferotgement racional.

Decep que no siguin les dots deductives del protagonista les que descobreixin el culpable, sinó que és aquest el que es delata en caure en una trampa. L’extensa confessió de les seves motivacions, mentre es troba acorralat per la policia, és una altra absurditat clàssica del gènere. El final és de traca i mocador. El culpable és per cert un personatge que a penes surt a la trama i podria haver sigut qualsevol altre.

No sóc particularment destre a l’hora d’endevinar el desllorigador de les intrigues criminals; habitualment em deixo dur per les trampes implícites del guió, per tal que el desenllaç em sorprengui de debò. Tanmateix, jo que no sóc precisament un habitual del gènere vaig endevinar cap a la pàgina 100 quin era el «secret» de la trama, un truc que Agatha Christie ja havia emprat l’any 1936 amb moltíssima més elegància. Però aquí, més que culpar en Verdon, culparia la meva mala sort, ja que no crec que el plagi sigui conscient.

Per acabar, sento una mica de recança moral davant dels assassins en sèrie dins de la ficció. Diria que a la realitat són molt menys abundosos del que ens fan creure, però que resulten un recurs fàcil per omplir de sang i llàgrimes qualsevol film o novel·la. Aquí el carnisser en funcions diu amb fatxenderia que ha matat unes cinquanta persones i se suposa al mateix temps que el seu comportament es guia pel pur raciocini. El llibre fingeix la versemblança psicològica, però és pur disbarat sensacionalista. Un assassí en sèrie tot ho justifica.

Veig que en Xexu el va salvar bastant. Em fa sentir exigent en excés i bastant perepunyetes. Ja deu ser això.

6 comentaris:

  1. I a mi em fa sentir, com gairebé sempre, que no sé el que llegeixo i que m'empasso i m'agraden coses que als lectors de veritat no haurien d'agradar. Dintre dels llibres d'intriga, n'hi ha que són fantasmades americanes i prou. Aquest tenen alguna cosa diferent, que estic segur que no agradarà a tothom, però que és rebuscar molt en la ment dels personatges. Que no és versemblant i a la realitat això no passa? Gràcies a déu. Per això m'ho passo millor llegint llibres que mirant el telenotícies. Com a mínim sé que allò és ficció. És cert que gaire acció no n'hi ha, però està ple de llibres de acció, així que si no t'agrada tanta psicologia i tanta barrinada, no cal ni provar-ho amb aquest autor. A mi generalment la palla sobrera em molesta molt, i en aquest cas no la trobo excessiva. Em sobren una mica les trobades amb la seva dona, és cert, però bé, és el preu que s'ha de pagar. Tinc el quart esperant per aquí, però no sé quan li tocarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, no és que m'interessi particularment l'acció, però en aquest tipus de lectures busco distreure'm i aquí m'he avorrit molt.

      Elimina
  2. M'he llegit el primer, "el se que estàs pensant", també li vaig trobar el truc de seguida, això si, em va distreure, per això el 6/10 però en cap moment vaig pensar en seguir la saga. L'enllaç del post perquè no et costi trobar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que he llegit, la saga ha anat baixant de qualitat o sigui que el tercer títol l'haguessis valorat en 4/10.

      Elimina
  3. Només em vaig llegir el primer, el de "Sé lo que estas pensando" i ja en vaig tenir prou. No sé com l'autor ha tingut tant d'èxit, perquè com aquest que has llegit, no s'ho mereix ni per la trama, ni per com porta la investigació i molt menys pel protagonista, que no em va atreure gens ni mica, al contrari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Misteris dels best-sellers i els lectors poc exigents.

      Elimina