dimecres, 21 d’octubre de 2015

L’exili per mar


Malgrat les lloances gairebé unànimes que rep l’obra memorialística de l’ebrenc Artur Bladé i Desumvila, resulta difícil accedir a la seva obra. No parlo ja de llibreries, on les absències de la literatura catalana són més que notables, sinó també a la xarxa de biblioteques públiques. Se’l troba afortunadament a les biblioteques universitàries, però un autor de les seves característiques mereixeria una difusió més àmplia. El llibre seu més ubic, per la senzilla raó que va ser publicat l’any passat, és «De França a Mèxic. Dietari de viatge» (Dux, 2014), un títol que de fet romania inèdit i que va editar el fill de l’autor —Artur Bladé Font— a partir dels dietaris del seu pare.

Bladé havia passat els seus primers temps d’exili al sud de França, però el setembre de 1942 (ja esclatada la Segona Guerra Mundial) va embarcar-se a Marsella acompanyat de la seva família amb destinació a Veracruz. El llibre recull exclusivament els dies que la família Desumvila passà a bord del vaixell francès Maréchal Lyautey i del portuguès Nyassa entre el 8 de setembre i el 16 d’octubre, data en la qual desembarcaren a terra mexicana.

Encara que Bladé i Desumvila no deixà un text prou revisat i polit per a la seva publicació [fins i tot hi ha algunes pàgines escrites en castellà, com si volgués entrenar-se en la llengua literària amb la que s’hauria de guanyar la vida en la seva terra d’exili], «De França a Mèxic» se’ns presenta com un dietari molt complet i ben articulat, sense cap indici que reveli el seu caràcter de mers apunts.

Atès que tot el passatge del Nyassa estava format per exiliats republicans espanyols i que aquest va ser el darrer comboi que partí de França abans que es tanquessin les fronteres a causa de la guerra, el valor com a document històric que té el llibre és indubtable. Bladé, qui demostra tenir una ment analítica, ben ordenada i que es permet els lirismes justos, informa puntualment de tota mena de dades i circumstàncies de la travessia, des dels menús i les peces que tocava l’orquestra, fins a la descripció realista dels aromes menys agradables d’un dormitori col·lectiu. Durant el viatge es produeixen tota mena de situacions, algunes gairebé novel·lesques, que emmirallen molt bé la comèdia humana i com la solidaritat i l’egoisme són valors que fluctuen segons la benvolença de l’entorn. Un conflicte que es crea entre els passatgers de les diverses classes m’ha fet pensar en el millor Calders. Però també hi ha lloc per la tragèdia i el fanatisme sectari, com en tot el que envolta la mort de la nena de mesos i les banderes que volen presidir el seu taüt.

Bladé i Desumvila no sembla enganyar-se i de tant en tant deixa anar pessimistes reflexions de gran moralista. Però la major part del temps es limita a ser interessant i exacte. És el primer que llegeixo d’aquest autor, i encara que el text no gaudeixi de la seva total aprovació, penso insistir amb entusiasme de convers.
M’he llevat a les vuit, amb la boca amb gust de fregall i amb la idea de no haver dormit gens. La bodega és un mal dormitori. Sempre hi ha algú que parla, que s’ajeu, que badalla, que ronca. I algú —de les lliteres de baix— que es queixa dels de dalt perquè en girar-se fa que li caigui pols —la pols del pallús— als ulls. Així que no hi ha manera de dormir. Un soroll constant és el xipolleig de l’aigua que xoca amb el buc del vaixell. Quan ha començat a fer-se de dia ha començat també a plorar un infant. I com que el plor s’encomana d’altres l’han imitat. He tingut la impressió d’un plor general i fins a mi m’han agafat ganes de plorar.
Ningú amb una mica de sang a les venes hauria de resistir-se a escrits com el d’aquest paràgraf, no us sembla?

4 comentaris:

  1. Les coses que he llegit d'en Bladé sempre m'han agradat. Té aquella manera d'escriure plana sense adjectius fàcils, de bon observador, dels escriptors d'abans de la guerra, del Sagarra de la "Vida privada" i les memòries, del Pla, de la Rodoreda, i que trobem també en alguns periodistes com Gaziel, Xammar o Planes. Els llegeixes i sembla que els estàs escoltant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'escola catalana de memorialistes és molt bona. O s'adiuen molt a la meva corda.

      Elimina
  2. Lamentables les dificultats per trobar determinats textos de tants autors... país...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si quan hom mostra interès costa tant, imagina't les nul·les possibilitats que l'autor et vingui a trobar.

      Elimina