dilluns, 1 de febrer de 2016

Alguna poma podrida

Tom McCarthy, que fins ara s’havia caracteritzat per drames humanistes de petita escala, amb «Spotlight» s’enfronta a un ambiciós projecte coral basat en fets reals i surt molt ben parat de l’intent, amb un munt de guardons inclosos. Spotlight és el nom que rep un equip de periodistes del diari The Boston Globe, dedicats a la investigació de llarga durada, que a principis de l’any 2002 va destapar l’escàndol dels abusos infantils perpetrats per capellans catòlics de la diòcesi de Boston; una notícia-bomba que desencadenà de retruc una sèrie de revelacions similars en parròquies de tot el món.

«Spotlight» opta per explicar aquesta història des del punt de vista professional, i ocupa gran part de les dues hores del seu metratge en mostrar una colla de periodistes fent la seva feina, anant i venint entre despatxos, arxius i biblioteques (sembla ser que a principis del segle XXI el periodisme encara no s’exercia navegant a Internet). És un espectacle visualment eixut i amb poques nanses emocionals —la presència de les víctimes és residual, mentre que de la vida privada dels protagonistes a penes se’ns presenta algun apunt—; carències que es suavitzen amb un ritme trepidant i sobretot amb una colla d’actors de forta personalitat i carisma. No és que hagin de defensar personatges molt complexos, però és un goig seguir els primers plans i les veus originals de gent com Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery o Stanley Tucci.

El desenvolupament de la investigació és interessant i complex, però explicat de forma molt didàctica (tot i que uns legalismes que tenen a veure amb el personatge de Stanley Tucci fan perdre molts minuts de pel·lícula i jo no ho vaig entendre). De totes maneres el desenllaç és conegut i el trajecte no revela grans sorpreses. S’incideix, com ja passava a «Doubt», en l’especial vulnerabilitat de les famílies desestructurades que troben en les atencions d’un capellà una mena de regal de la Providència. Queda clar també que Boston és una ciutat molt catòlica i que, per mor de la cohesió social, totes les institucions estaven disposades a mirar cap a un altre costat. Aquests casos de pederàstia se solien atribuir a alguna «poma podrida» aïllada. Al menys així fou fins que els del Globe van començar a comptabilitzar-les, en trobaren tot un cistell, i descobriren de pas com havien escampat la seva corrupció. Tot i això, el film manté l’església catòlica a una certa distància, com si no volgués fer més sang de la necessària.

Si la pel·lícula reflecteix la presència de la religió és sobretot a partir de les diferents reaccions de frustració de l’equip de periodistes, tots ells d’origen catòlic, encara que escassament practicants i del fet significatiu que el nou editor en cap que promou la investigació és foraster i jueu. Com a bon film americà, no es contempla la possibilitat que hi hagi persones sense creences transcendents, i en certa manera és un cant a les virtuts del sistema que acaba garantint el triomf de la veritat i la justícia. I això que hi ha un fil que plana sobre tota la trama —el fet que The Boston Globe ja comptés amb denúncies de pederàstia rebudes vint anys enrere i que no en fes res—, que no s’acaba explicant satisfactòriament.

En resum, «Spotlight» està molt ben feta dins de les estrictes normes del «procedural» i segurament se’n durà l’Oscar, perquè és el tipus de pel·lícula que no desagrada ningú (fins i tot l’església catòlica crec que l’aprova); però tampoc enamora. Permeteu-me que, encara que no estigui basada en fets estrictament reals, esculli recomanar-vos l’alternativa d’«El club», un cop de puny que us explicarà tot el que cal saber sobre pomes podrides i catòliques.

6 comentaris:

  1. Amb la de joc que li hauria donat a la peli un periodista pastafarista!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo volia algun ateu, el pastafarisme és una religió com qualsevol altre.

      Elimina
  2. La teva crítica reforça les meves ganes de veure-la, a més sóc fan del Ruffalo (a casa li diem "el triston", pel twitter veig que està molt implicat en temes de medi ambient... m'estic anant del tema...) M'apunto "El club".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passaràs una estona distreta i en Ruffalo és el que té el paper més d'acció.

      Elimina
  3. Ahir vaig veure-la! Va ser per allò d’haver guanyat l’oscar a la millor peli. No està malament, però em vaig marejar una mica entre tan anar d’un despatx d’advocats a un altre (si, sobretot amb el senyor Tucci, no tothom té la carrera de dret!). I em vaig quedar amb les ganes de veure com reaccionava la església al destapar-se l’escàndol, diguem morbós, a veure si seguien defensant lo de les pomes podrides. Vist el tema i la polèmica que porta es normal que s’hagi emportat el Oscar, els de l’academia ja els hi agrada això, jo en canvi sóc més de Star Wars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és bona sense ser una obra mestra, però Star Wars com a pel·lícula és bastant fluixeta.

      Elimina