dimarts, 2 de febrer de 2016

Ifigènia a les Ardenes


Crec que no serà la primera vegada que increparé Amélie Nothomb i Woody Allen, dos artistes d’incòmoda comparació i de producció igualment excessiva, per la seva mania d’obligar-nos anualment a enfrontar-nos al fruit dels seus esforços. Que no, que per molt genials que siguin, el talent no és un doll continu i que sempre hi ha moments que flaqueja; però ells insisteixen amb fixa periodicitat i resultats palesament minvants. De fet ja no tinc gens clar quines novel·les de la Nothomb he llegides i quines encara no. Solen ser breus i darrerament bastant irrellevants. «La nostalgie heureuse», potser perquè era autobiogràfica i de tema japonès, em va satisfer prou. Però ni «Le fait du prince», ni «Une forme de vie», ni molt menys «Barbe Bleue» (traduïdes per Sergi Pàmies al castellà i Ferran Ràfols Gesa al català) han deixat cap petjada en la meva ànima lectora.

«Le crime du comte Neville» fa el paper de collita oficial 2015 de la Nothomb. Es presenta com un homenatge a «The Crime of Lord Arthur Savile», aquell conte d’Oscar Wilde (brillant com tots els seus), on un quiromàntic preveia que el protagonista cometria un assassinat i que el titular s’afanyava a executar abans de casar-se amb la seva promesa de tota la vida. Nothomb el recupera en un ambient que és mig de conte de fades, amb una família aristocràtica que viu en un castell a les Ardenes. Aquí és una vident qui pronostica al comte del títol que assassinarà un convidat en la festa que donarà el proper diumenge. Perquè funcioni el conte, esclar, cal que el comte es cregui a la vident; però en una família on els fills grans es diuen Orestes i Electra, i la petita s’anomena Seriosa (i no Ifigènia), tot és possible.

La novel·leta (no arriba a les 140 pàgines) es llegeix en un no res i encara així es fa llarga. La secció central conté uns inacabables diàlegs de besuc entre pare i filla que no tenen ni gràcia retòrica ni versemblança psicològica i el final és d’acudit dolent, sense cap mena de grandesa ni «pathos». M’he jurat no llegir mai més res de nou de la Nothomb. I, per cert, la coberta és horrorosa.

8 comentaris:

  1. És familia de l'Helena Bonham Carter? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que no, però pertany a una família belga molt distingida.

      Elimina
  2. Segur que són família, Roselles!
    Grans moments amb la Nothomb (sobretot, fa 20 anys), però és veritat que les muses també necessiten descansar... Vols dir que aguantaràs Nothombless, Allau?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'agrada ser categòric, però duc tres desenganys seguits amb ella.

      Elimina
  3. Cinc llibres de la Nothomb m'he llegit, cinc! Això si, tots entre el 2006 i 2008 llavors la vaig oblidar totalment. En el seu moment em van agradar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades em sorprens. Per descomptat no t'aconsello que hi tornis.

      Elimina
  4. Jo crec que els he llegit tots, o gairebé. Segurament me'n falten dels darrers, però li he perdut una mica la pista. Vaig començar a llegir en francès amb aquesta autora,fa mil anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo els acostumo a llegir en francès, però aviat no ho faré en cap idioma.

      Elimina