Repesques 2015

Darrerament he recuperat a la televisió de pagament pel·lícules que no vaig arribar a veure al cinema per mandra, per excés d’estrenes o per impressions equivocades. Algunes són bones, d’altres no tant, el que segueix és un grapat de ressenyes breus i conclusives.

«Requisitos para ser una persona normal» de Leticia Dolera:

Petit èxit entre el públic «indie» local. Simula una inofensiva burla dels «hipsters» —ni els magatzems IKEA ni la sacralització del gintònic, mereix tant d’esforç—;  compta amb el mèrit de presentar un dels primers gais amb síndrome de Down de la història del cinema. Sembla que l’actriu catalana Leticia Dolera està una mica mosquejada perquè la pirategen molt i des de tots els costats en el seu debut com a directora de llargmetratges. S’ho ha buscat: si hagués triat el seu públic objectiu entre les jubilades senils, ningú no li robaria els drets d’autor.

Intenta anar contra corrent (i el poc apol·lini Manuel Burque és una bona decisió en aquest sentit), però no te l’acabes de creure. Sospites que al final caurà sobre el paisatge una cortina dissenyada per Paula Bonet.

«Ex Machina» d’Alex Garland:

Un altre debut a la direcció cinematogràfica, en aquest cas el del novel·lista Alex Garland, que va escriure la intrigant novel·la «The Beach», duta al cinema sense gaire brillantor per Danny Boyle (i Leonardo Dicaprio) pocs anys més tard.

En contra d’aquest preludi, «Ex Machina» és un magnífic conte de ciència-ficció, variant intel·ligència artificial i test de Turing, amb pocs personatges i també poca acció, però amb un ressò considerable. Absorbent, fantàsticament dissenyada i amb interpretacions de categoria. Oscar Isaac i Domnhall Gleeson estan perfectes, però Alicia Vikander roba la funció en el paper de l’androide més seductora del món.

«Esio Trot» de Dearbhla Walsh: 

Llargmetratge escrit per a la televisió i pensat per ser emès en una sobretaula nadalenca. Malgrat basar-se en Roald Dahl, la cosa no pot ser més ensucrada. El joc amorós entre un parell de jubilats, on una bona col·lecció de tortugues exerceix de Cupido (fixeu-vos que el títol a l’inrevés és «tortoise»), pretén ser entranyablement encantador. Només s’aguanta perquè els vells protagonistes els encarnen Dustin Hoffman i Judi Dench (i encara).

«Phoenix» de Christian Petzold:

Impecable thriller psicològic alemany, situat a la Segona Postguerra Mundial. Una jueva de cara desfigurada retorna a Berlín per recuperar la seva herència i també l’amor d’un marit que possiblement la va trair. Tensió i ecos del «Vertigo» de Hitchcock. Nina Hoss està espectacular i l’escena final és una pura meravella narrativa. Llàstima que tot el film que la precedeix no acabi d’estar a l’altura.