dilluns, 8 de febrer de 2016

Història de dues ciutats


No sóc lector habitual de ciència-ficció, ni de ficció fantàstica, per no dir que no les toco ni per equivocació; però tot just recuperat de la trompada que va representar «Michelíada» en la meva vida com a lector, he aprofitat el revifament temporal del gran Leblansky per demanar-li consell i reincidir en el gènere. Així és com he arribat a «La ciudad y la ciudad» de China Miéville (La Factoría de Ideas, 2012; traducció de Silvia Schettin Pérez). La novel·la en qüestió l’any 2010 va rebre premis prestigiosos a dojo (Hugo, Locus, Arthur C. Clarke, World Fantasy, etc…) o sigui que és pot dir sense gaire marge de dubte que avui dia no en fan de millors en aquest particular negociat.

Abans de continuar hauré d’aclarir un equívoc en el qual jo vaig ser el primer a caure i és que China Miéville és un mascle (Norwich (UK), 1972) i que si du aquest nom tan particular és per culpa d’uns pares una mica hippies, que buscaven més l’eufonia que el sentit comú. En Miéville, apart de gastar cap rapat i arracades impossibles, es declara encara marxista, i seria ben capaç de causar escàndol si comparegués al timorat parlament espanyol.

«The City & the City», un títol (reconeguem-ho) una mica estult, comença amb l’aparició del cadàver d’una dona jove a un solar d’un barri conflictiu de la ciutat de Besźel. El narrador és el policia que investiga el cas, l’inspector Tyador Borlú, i així d’entrada la trama resulta tan directa i negra com en una novel·la detectivesca de Raymond Chandler; afortunadament, sense les seves recargolades adjectivacions «hardboiled». El lector no trigarà però a descobrir que ens trobem en un territori de geografia complexa; i aquí hauré de fer un «spoiler» com una casa de pagès, encara que es vegi venir des de la pàgina deu. I és que la decrèpita ciutat de Besźel comparteix espai físic amb la puixant urbs d’Ul Quoma, cadascuna amb les seves característiques pròpies i el seu particular règim polític. No cal dir que aquesta complexa configuració de l’univers dificultarà la investigació des del moment que totes dues ciutats es veuran implicades en el crim.

Confesso que aquesta idea de base, d’inspiració gairebé quàntica, és tan intrigant com contra-intuïtiva. El fet que els ciutadans de les respectives ciutats hagin d’aprendre a no-veure els seus veïns sota pena d’infringir la llei costa de pair i potser la novel·la ha d’insistir durant massa pàgines en els particulars mecanismes de la coexistència sense arribar a fer-la del tot comprensible. Per altra banda l’existència de Besźel i Ul Quoma —situades en algun punt indeterminat d’Europa de l’Est en un món contemporani que coneix també David Beckham o la cadena Starbucks— permet inventar un fructífer joc d’especulacions sociològiques i geopolítiques que estimulen el pensament crític: un dels objectius de la bona ciència-ficció, que aquí ni tan sols requereix la crossa de l’excusa científica.

Cal dir que la intriga criminal segurament no satisfarà els amants del gènere negre, perquè és més aviat insignificant; però apart d’això «La ciutat i la ciutat» és una perfecta invitació pels lectors àvids que vulguin escapar una mica d’això que ara tothom anomena «zona de confort».

6 comentaris:

  1. Si la meva zona de confort ja es la ciència ficció llavors què?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que també estarà fora de la teva zona de confort com a lector de ciència-ficció.

      Elimina
  2. M'agraden especialment les zones poc confortables, si ens trobem en faré cas :)

    ResponElimina
  3. Doncs un cop més, i per a no variar, has fet una crítica impecable, sintètica i clara (i distinta, per dir-ho cartesianament).
    El seguent pas, el dia que et vingui de gust, és llençar-te a per Embassytown -aquest no l'he llegit encara, però diuen que està al nivell- o ja posats, tastar un nou autor: ves a saber si aquest és el punt de partida que t'acabi convertint en un lector -i posterior crític- de literatura de ciència-ficció, la qual cosa, per a lectors del teu bloc com jo, seria una bona guia a l'hora de triar entre tota la morralla que hi en aquest -com en pràcticament tots, vaja- subgènere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em crida aquella neo-victoriana del Neal Stephenson o potser tastar una mica més de William Gibson. Seguirem informant.

      Elimina