dimarts, 9 de febrer de 2016

Oh, «Carol»!


Todd Haines ens ha tingut set anys en dejú cinematogràfic; per fortuna ha retornat amb «Carol», sens dubte una de les pel·lícules culminants de la seva carrera. Es basa en la novel·la «The Price of Salt» que Patricia Highsmith va publicar l’any 1952 sota pseudònim, basant-se en l’elaboració ficcional d’una anècdota viscuda. No conec el llibre, ni tinc gaire clara la seva qualitat literària, però per la seva representació d’una història d’amor lèsbic amb final relativament feliç, aviat va esdevenir un títol de culte. Highsmith, que no fou mai una persona complaent, el menystingué durant molts anys i només acceptà que el seu cognom aparegués a la coberta a partir de 1990, quan sota el nom de «Carol» ja pertanyia amb ple dret al canon LGTB.

«Carol» narra l’enlluernament amorós que la jove dependenta (i fotògrafa aficionada) Therese Belivet sent per una clienta madura, Carol Aird, una dona casada en procés de divorci. La trama és mínima i l’únic punt de conflicte en el guió és la custòdia de la filla de Carol, sense que esdevingui motiu suficient per anar més enllà dels límits del melodrama convencional. «Carol» podria ser un clàssic «Woman’s Film» dels anys 30 o 40 (d’aquells protagonitzats per Bette Davies o Joan Crawford en l’esplendor de les seves respectives carreres), però amb una temàtica que llavors seria arriscada, però que ara es pot abordar sense tabús. De totes maneres en aquest cas Todd Haines no ha fet un mer calc dels melodrames de Douglas Sirk i ha elaborat un particular monstre de Frankenstein cinematogràfic que participa i comparteix una pila de tradicions i és original en ell mateix.

Formalment no trobareu pel·lícula més opulenta a la cartellera: des de l’elegant moviment de càmera inicial fins al lluminós pla final, tot és pura magnificència. El disseny de producció de Judy Becker i el vestuari de Sandy Powell ens traslladen sense esforç a la Nova York de la dècada dels 50. La fotografia d’Edward Lachman, en un joc continu entre nitidesa i desenfocament, retrata sovint les protagonistes darrera de vidres entelats per la pluja o el gebre hivernals, o atrapades en les escletxes verticals que marca l’arquitectura. Les pinzellades cromàtiques, sobretot en els vestits de Carol, constitueixen un llenguatge complet en si mateixes. I la música minimalista-passional del meu estimadíssim Carter Burwell afegeix la cirereta del pastís.

Un pecat massa freqüent de les obres que excel·leixen sobretot en el seu aspecte formal és que es veuen espoliades de qualsevol aparença d’humanitat. Si «Carol» en surt indemne es deu en primera instància a un guió de rara intel·ligència, escrit per Phyllis Nagy, on cada meitat del film el domina simètricament una de les dues figures principals i on, a més, la magistral estructura s’obre amb una escena que només es descobrirà crucial a la conclusió. Però si «Carol», més enllà de convèncer, venç és perquè dóna la veu cantant a les seves protagonistes, encarnades per dues actrius en estat de gràcia. Cate Blanchett parteix com a imparable força dominant, fastuosa fins i tot en el seu fracàs, imperiosa des de la inexpressivitat d’una màscara on només parlen els ulls. Però, Rooney Mara, gasela enlluernada, vola a similar altura interpretativa en un rol més reactiu que ha de representar tanmateix el punt de vista del narrador.

«Carol» és un vibrant drama amorós bastit amb elements immillorables; indubtablement un dels millors films de l’any passat. De visió obligada per poc sensibles que sigueu.

9 comentaris:

  1. Doncs sí, Allau, he passat una molt bona estona. És una pel·lícula absolutament exquisida com ho era també "Far from heaven". Em pregunto perquè la relació de Carol i Therese no suposa cap escàndol com tampoc l'ha suposat l'anterior relació extramatrimonial de Carol amb una amiga. No sé si es subtilesa per part del guionista o és que, senzillament, tot és vist en clau d'amistat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, des del moment que li volen treure la custòdia de la filla i la sotmeten a teràpia vol dir que se n'adonen de l'abast de la relació.

      Elimina
  2. loco estoy por ti, deia Neil Sedaka.
    L'aniré a veure, Blanchett m'agrada molt.

    ResponElimina
  3. Com a home enamorat, aniré on Cate Blanchett em porti.

    ResponElimina
  4. Sí! Ja tenia ganes de veure-la però amb la teva crítica se'm redoblen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arribo tard, Gemma, espero que ja l'hagis vista.

      Elimina
    2. Encara no hem pogut anar al cine... però ja caurà!

      Elimina