Batxillerat de ciències - Batxillerat de lletres

El darrer club de lectura va resultar molt polaritzat, dividit entre una petita banda d’entusiastes irreductibles i un grup no gaire més nombrós d’indiferents lleugerament irritats. La culpable, la novel·la «Las dimensiones finitas» del barceloní A. G. Porta, editada per Acantilado el 2015. El llibre relata la trobada i posterior relació amorosa de dues persones impossibles que no són més que un estereotip. Bruno és un consultor desarrelat de la seva família que l’únic que ha llegit a la seva vida són pàgines d’economia. Bruno no sap parlar anglès, viu en un apartament sense mobles prop de la Maquinista i vesteix corbata i Sebagos tots els dies de l’any. Bruno vindria a ser com un producte d’ESADE lleument tarat. En canvi Albertine és una noia rica, gran consumidora de cultura, expianista precoç, fotògrafa ocasional, documentalista a la recerca de patrocini i col·leccionista compulsiva d’obres de Salinger, tan esnob com propensa a les llistes prescriptives.

Sobre el paper la relació és impossible que funcioni, perquè ells dos són com oli i aigua; però el noi se’n surt, perquè s’hi fixa molt, pren nota de tots els noms d’artista que li diuen i es compra un d’aquests manuals de «Tot el que li cal saber per semblar culte». També ajuda que possiblement Albertine sigui una egocèntrica que no pari gaire atenció a qui té al davant. Poc importa, perquè tant ell com ella formen una parella de perfectes cretins i la intenció del llibre no és realista, sinó més aviat paròdica. Com prendre’s si no que la primera vegada que carden, ella posi com a música de fons Luigi Nono? O que la successió de xicotes de Bruno es diguin Jeanine, Nadine, Claudine i similars?

Començant pel seu títol, a «Las dimensiones finitas» l’escriptor J.D. Salinger hi té molta importància. D’una forma bastant ortopèdica, al principi de la novel·la, el protagonista (que no havia llegit literatura en sa vida) es troba amb quatre obres de l’americà a les mans, com a llegat d’una ex-xicota. Tot llegint un d’aquests llibres a l’autobús de la línia 73 és com coneix l’Albertine, una veritable boja de Salinger. De totes maneres, la relació de «Las dimensiones finitas» amb Salinger és una mica incòmoda. En el primer paràgraf se’ns adverteix que possiblement l’estil del llibre ens recordi el del famós autor elusiu, perquè en ell s’ha inspirat; quan la veritat és que no he sabut reconèixer en cap moment un eco de l’estil de Salinger. Per altra banda, Bruno es pren la molèstia d’explicar-nos amb força detall una sinopsi de l’obra completa salingeriana, tot assumint que el lector no en sabrà res d’un literat tan «desconegut». Aquesta presumpció xoca amb el fet que, quan Bruno escriu això, ja coneix la vasta biblioteca d’edicions de Salinger (més de 3.000, si no recordo malament) que posseeix Albertine.

«Las dimensiones finitas», que inicia la seva acció l’any 2008, també vol ser una novel·la de la recent crisi i salpebra la seva trama de notícies econòmiques d’hemeroteca. El protagonista supera la crisi i encara fa algun caleró quan es treu de la màniga una peculiar teoria titulada «Ingeniería de los Soportes Mutables», que no s’explica mai en què consisteix, ni falta que fa.

Així, un cop establerts els «leit motiv» —Salinger, l’amenaça d’un ERO, Nacho Vegas, els Suports Mutables, Primal Scream, The Economist, i el mentor Don Gregorio—, es va trenant un discurs pla, notarial i gris, que dura unes dues-centes pàgines. Hipnòticament addictiu, o simplement ensopidor. Una cosa així:

Asustado, regresé a casa poco antes del mediodía. Ella había insistido en que fuéramos al cine por segunda vez y eso era demasiado en menos de veinticuatro horas. Al menos para mí. Y aunque con mucho gusto me hubiese quedado, me fui porque para ser el primer fin de semana que pasábamos juntos, seguir con ella me parecía excesivo y acompañarla a ver otra película de autor, también. Además, estaba un poco transtornado, como si hubiera sufrido un pequeño shock, y sentía que debía descansar o pensar en mi situación, o las dos cosas a la vez. No tenía muy clara la clase de relación que acababa de iniciar. Bueno, tal vez sí que la tenía clara pero me asustaba, o pensé que de pronto aquella chica había emergido con tanta fuerza que lo que me correspondía en ese momento era recapacitar. Me acompañó hasta la entrada de los Ferrocarriles y luego la vi marcharse montada en su bicicleta plegable de seis marchas.

Coi!, ara que ho transcric, no em sembla pas tan ensopit, seré víctima de la síndrome de la capital sueca? Al final del final, el narrador ens vol convèncer que hem estat testimonis d’una gran història d’amor, fet desmentit per la poca passió i el molt cervell que s’hi troba al text. Des de la primera línia he cregut percebre la superioritat que sent Porta en relació als seus personatges i se m’ha fet antipàtic. Next!, que diria Brel, si parlés per boca de Marc Almond.

Teoria i pràctica del «spoiler»

Fa dos dies algú m’acusava d’haver incorregut en el detestable pecat del «spoiler». Sense gaires arguments a mà, he hagut de deduir que la meva culpa es concentrava en haver mencionat d’esquitllentes que a la pel·lícula hi moria la mare. Perdonin, lectors, si els espatllo alguna sorpresa, però en una saga que abasta quaranta anys d’una família italiana, el mínim que es pot esperar és la mort d’algun dels progenitors. Són coses que passen a totes les famílies.

No entraré aquí en la peluda qüestió de trobar el millor equivalent en català a la paraula «spoiler» —crec que tots entenem el que vol dir—, sinó que volia incidir en l’al·lèrgia que ens ha agafat a tots a conèixer cap detall de l’argument de llibres, pel·lícules o sèries, com si en les sorpreses argumentals ragués tot el valor d’aquestes obres. No tots aquests detalls tenen la mateixa capacitat d’espatllar-te la lectura o el visionat. Un dels casos més flagrants és el de la identitat del criminal en una novel·la negra de misteri del tipus «whoddunit». El fet de conèixer-lo li treu tot el valor enigmàtic al llibre i crec que aquí estarem tots d’acord que s’ha de tenir molt mala ànima per revelar qui era el culpable.

Un altre territori prohibit és el dels finals inesperats, com per exemple el de «El planeta dels simis» (allò que abans es deia a la publicitat de la pel·lícula, «¡Que no le cuenten el final!») Una variant una mica més sofisticada d’això són les obres que comencen semblant una cosa i de sobte es converteixen en quelcom completament diferent (vegeu, per exemple, «The World’s End»).

Tots aquests casos esmentats fins ara justifiquen l’exigència d’una zona lliure de «spoilers» i la petició d’ostracisme perpetu per a qui en reveli els secrets. Però també penso que, si tota la gràcia d’un llibre o pel·lícula resideix en aquests petits detalls que cal ocultar, les seves virtuts estètiques han de ser necessàriament molt primàries i limitades. A «Citizen Kane», l’obra mestra d’Orson Welles, tot el guió pren com a nord la interpretació de les darreres paraules de Charles Foster Kane. Només al final es descobreix quin era el significat del mot «Rosebud» i és cert que aquesta revelació omple de sentit (o d’absurd) la biografia del protagonista. Però també és innegable que «Citizen Kane» és més, molt més, que una mera endevinalla; i que, qui la redueixi a això, no ha entès res sobre el que és mirar/llegir una història, i li està fent un flac favor al film.

Dit amb altres paraules: qui basa el plaer que extrau de films i llibres en raons susceptibles de caure en territori «spoiler» s’està movent en un nivell molt pueril de l’experiència estètica. L’ansietat per saber el que passarà després està molt bé (a tots ens agraden Tintín, Dickens i Indiana Jones), però conformar-se amb això em sembla poc imaginatiu i mancat d’ambició. De fet, aquests detalls que per algú són tan importants, en el fons no tenen cap rellevància. Dec haver vist «Vertigo» d’Alfred Hitchcock unes quatre o cinc vegades i no tinc cap dubte que és una de les obres cabdals de la història del cinema. Tanmateix no hi ha manera que retingui el trellat de la seva trama: cada cop que la veig el secret del seu desenllaç m’arriba com a nou. No per això deixo de gaudir-la i sempre li trobo noves lectures torbadores. El que importa no és qui són Judy i Madeleine, el que importa no és el perquè, el que importa és el què i el com. Sobretot el com.

 

Segona residència (10): motivacions personals

La meva intenció ulterior era la d’investigar l’existència de l’hipotètic soterrani de casa nostra on s’havien vist emparedades víctimes de la violència sexual, èmules d’Antígona. Però no podia iniciar l’escrutini tenint l’Helena al davant. Vaig intentar distreure-la; la vaig convidar a anar prendre cafè amb les amigues. Però d’amigues en tenia poques, i cap a la urbanització. A més ella preferia el te.

Quan, gràcies a una victòria menor, va decidir anar a descansar sota els pins a la gandula del jardí, vaig començar a aplicar amb la maça petits cops al terra del xalet. Res no va sonar buit (ni prometedor) fins que no vaig sortir a fer prospeccions al cobert on hi havia el safareig. Davant del moble metàl·lic gris, inspirat pel tradicional Meccano, que emmagatzemava pots de pintura plàstica mig encetats, una caixa d’eines incompleta, testos reciclats i xancletes de platja —tots productes residuals de la vida domèstica—, vaig notar que el martell massiu retornava la primera resposta interessant. El meu impuls inicial fou el de partir el sòl a cops de massa sense més dilació; però a la primera embranzida ja tenia l’Helena a la porta de la barraca. Amb una mirada d’indissimulada censura m’estava advertint que, si decidia infligir una trompada més al paviment, me’n penediria.

Els dies que seguiren foren un suplici per a mi, perquè l’Helena no es desenganxava del meu costat; al menys, mentre érem a la torre. Sospitava —molt correctament, cal dir-ho— que aprofitaria qualsevol distracció seva per emprendre les tasques de perforació. Així, amb les mans lligades, passava les hores mortes imaginant-me quina cavitat plena de misteris s’amagava sota el jardí. Apart d’aquest neguit continuat, les vacances no aportaren cap altre incident digne de ser ressenyat aquí. Els rosers d’en Mariano i l’Alba romangueren intactes, els gossos de la Magda no patiren cap agressió i —el que és més important— no rebérem cap més intrusió a casa nostra.

El dilluns de Pasqua, quan estàvem carregant les bosses al cotxe, aparegué el trio de penjats local. Confessaré que gairebé els havia oblidat, tan poca era la confiança que sentia per la seva col·laboració. Toni el prim, que continuava actuant com a portaveu oficiós del triumvirat, s’avançà i alçà el palmell, com un pell roja de pel·lícula.

—Ep, mestre, com hem vist que marxàveu… Us volia dir, que no passeu pena, que nosaltres serem a l’aguait i no se’ns escaparà ni una. De moment no hem observat res més d’anormal, però aquí serem pel que calgui i pel que faci falta.
S’havien posat tots tres en posició de ferms!, com si jo em disposés a passar-los revista pseudo-militar. Era una situació ridícula, sobretot perquè Helena havia decidit fer veure que no existien i continuà traginant l’equipatge amb un rictus de menyspreu a la cara. Una mica avergonyit per tot plegat, vaig esmunyir un bitllet de 50 euros entre els dits àvids del portaveu, mentre proferia una mena de discurs d’agraïment:

—Molt bé, nois, ens veurem d’aquí poques setmanes. Continueu amb la bona feina!

Tot conduint per l’autopista en direcció a Barcelona, em preguntava una vegada i una altra perquè havia decidit subvencionar el tercet de consumidors de marihuana, quan no m’havia ofert cap resultat, ni bo ni dolent. Seria ridícul pensar que m’havia sentit com l’emperador recompensant les seves tropes, però així de problemàtic m’havia sentit.

Mentrestant, Helena m’etzibava:

—He vist el bitllet de cinquanta que els hi passaves. Digue’m que no t’has begut tot l’enteniment.

Al sistema educatiu existeixen dies festius de lliure disposició. Qui no es dedica a l’ensenyament i no té fills en edat escolar té dret a desconèixer-los. Però jo sí que els coneixia. I estava decidit a investigar els baixos de Villa Florita així que el departament m’oferís l’oportunitat.

Les millors vides dels nostres anys

Hi ha novel·les (poques) i pel·lícules (menys) on t’agradaria continuar vivint més enllà de la seva conclusió formal. Potser «Guerra i pau» de Lleó Tolstoi, «Els papers del Club Pickwick» de Charles Dickens o «Un bon partit» de Vikram Seth són els casos més evidents que em venen al cap; però n’hi ha d’altres. Ho he tornat a pensar durant la revisió recent de «La meglio gioventù», la quasi-obra mestra de Marco Tullio Giordana, que tota ànima decent i sensible mereixeria conèixer. Titulada a partir d’un recull de poesies en furlà de Pier Paolo Passolini, va ser pensada com una sèrie de quatre capítols per a la RAI, però esdevingué cinema en dues parts després del premi «Un certain regard» que obtingué a Cannes l’any 2003.

«La millor joventut» explica la història d’Itàlia entre l’estiu de 1966 i l’estiu de 2003, a través de les vivències d’una família de la petita burgesia romana. El guió, obra de Sandro Petraglia i Stefano Rulli, es basa en el recurs clàssic del dos germans antagònics, que tanmateix no poden evitar estimar-se (com a germans que són). Nicola (Luigi Lo Cascio), és un estudiant de medicina, futur psiquiatre, jovial, empàtic i sense cap doble intenció. En certa manera funciona com l’heroi de la pel·lícula, com l’objectiu de la nostra identificació. En canvi Matteo (Alessio Boni) és un lletraferit d’inquietant bellesa qui, per obscures aspiracions a l’ideal, acabarà servint a les forces de l’ordre i del mal (llegiu policia).

La visió transversal de la història recent italiana que ofereix el film —amb les inundacions a Florència el novembre de 1966, els estralls de les Brigades Roges i l’assassinat d’Aldo Moro, l’atemptat contra el jutge anti-màfia Giovanni Falcone o les corrupcions de Tangentopolis com a fites rellevants— podria fer pensar en una mena de «Cuéntame» traslladat a la península italiana. Però és molt diferent parlar d’un serial de llargària indefinida, com aquest de TVE —que s’ha d’inventar contínuament noves peripècies per farcir les temporades (i l’interès dels televidents)—, que enfrontar-se a una obra de molts minuts però de límits determinats i tensions molt ben resoltes. Parlant en aquests termes, el guió de «La millor joventut» és admirable per la forma com va plantant les llavors per recollir els seus rèdits al llarg de les seves generoses sis hores.

La pel·lícula, la sèrie, o el que en vulgueu dir, també intenta representar la diversitat geogràfica i cultural del país. Així l’acció principal es reparteix entre Roma, Torino i Sicília, amb importants incursions a Milà, la Toscana i el Vèneto. Només qui tingui un coneixement molt complet dels dialectes de l’italià —o activi els subtítols per a no oients—, s’adonarà que el film també ret homenatge a totes les parles dialectals d’Itàlia, vives fins qui sap quan.

Potser caldrà que us avisi: «La meglio gioventù» és un melodrama descarat (d’aquells de tota la vida). Terriblement eficaç, em temo. En condicions de recepció normal, les seves últimes tres hores solen deshidratar-me per la via lacrimal. Malgrat tot, utilitza per emocionar-nos recursos bastant ben mesurats i cops baixos acceptables; excepte un de molt i molt vergonyós, que no comentaré; però que té a veure amb la mort de la mare.

La sèrie brilla sobretot pel seu guió de pedra picada, i també per una direcció pensada a una alçada humana. Molts dels seus protagonistes ofereixen memorables interpretacions, d’aquelles que marquen una carrera (Boni, Lo Cascio, però també Riccardo Scamarcio, en un dels seus primers papers de sex symbol amb ulls clars.) La molt veterana Adriana Asti revela una potent presència d’ocell espantat, mentre que Sonia Bergamasco i Maya Sansa esdevenen les encisadores portaveus de dos mons mútuament irredimibles. Però és Jasmine Trinca, en un colpidor paper d’esquizofrènica, la que marca el meridià emocional de «La meglio gioventù». Potser és la malaltia mental la mesura dels canvis entre el segle passat i el que ha vingut; però també ho és el respecte en el tractament als afectats i la desaparició del vocabulari quotidià de la paraula manicomi.

No pertanyo al bàndol dels que pensen que, si William Shakespeare avui fos viu, escriuria sèries per a la televisió. Segurament, s’hi negaria, i continuaria fent teatre. O ves a saber, no som ningú a l’hora de canalitzar els desitjos dels difunts. Però aquesta construcció narrativa, la de «La meglio gioventù», és del millor que us podeu dur al pap en aquests principis de segle. En qualsevol mitjà artístic. Dins o fora de la televisió. Paraula d’allau.

Retorn al passat

Un bon (o mal) dia vaig escriure sobre Guillem Frontera, un escriptor que m’havia encisat de jove (amb «Tirannosaurus») i que m’havia decebut ara amb la fàcil i tòpica «Sicília sense morts». La Roselles em va desafiar llavors a tornar a l’origen dels meus amors, amb una relectura comentada d’aquest mateix «Tirannosaurus» (Laie, abril 1977), gairebé quaranta anys més tard.

Ho he fet, Roselles, que ho sàpigues, perquè jo aquestes coses me les prenc seriosament, de vegades molt més seriosament del que s’ho semblen prendre els seus autors originals. En Frontera, qui sap si hereu d’en Blai Bonet, retrata una comunitat de seminaristes envescats de malura sexual en època moderna, però difícil de precisar. El podem considerar tot un precursor, perquè durant els anys 70 del segle passat pocs es prenien seriosament la denúncia contra els pederastes dins de l’església; i quan finalment l’escàndol va esclatar en dates recents va semblar que a tothom li venia de nou.

La novel·la s’articula en capítols que van alternant dos temps diferents: mentre que un dels fils va establint els antecedents que han conduït a la situació actual, l’altre fa avançar l’acció. No és una estructura especialment original, però sorteja la simple linealitat i resulta molt estimulant de cara al lector. El protagonisme és coral, repartit entre els capellans docents i alguns alumnes. Frontera fa una important distinció entre els joves que estableixen una relació particular entre ells i els sacerdots que abusen dels seus educands a través de l’autoritat de la qual gaudeixen. Tal com la realitat ha corroborat, s’identifica l’existència d’una llei del silenci, segons la qual tot es deixa passar sempre que no vagi més enllà de les parets del seminari. No és però un llibre simplista i diria que fins i tot els personatges més antipàtics estan representats amb cert grau de comprensió.

M’ha sorprès el llenguatge de «Tirannosaurus», complex, evocador i salpebrat de mallorquinismes, molt lluny de la funcionalitat més prosaica de «Sicília sense morts». Em pregunto si això es deu a un intent de l’autor per fer-se més accessible (i comercial) a l’etapa tardana de la seva carrera o bé és que fa quaranta anys el català literari gastava un altre nivell. Jutgeu si no:

Sempre hi ha la mar, tanmateix, i la remor de les ones com una esperança de vegades assumida amb angúnia i temor. La mar, que és la vida més enllà d’aquestes parets de marès que tanquen les quaranta quarterades de garriga. Travessen l’aigua blava vaixells de color blanc, adesiara, i deixen un núvol allargassat com un camí de pols. Camins intransitables, rutes de fum, fragilitat dels somnis. De vegades, hi ha un cos que bota la paret de marès i es perd i s’oblida. Dins una nit d’insomni, aleshores, el record persegueix i vol concretar aquell cos lluny d’aquí. Però ja pertany al misteri, a les boires d’un món que no és aquest i que comença just devora la mar.

La relectura de «Tirannosaurus» m’ha confirmat que la memòria no m’enganyava: malgrat el seu desenllaç precipitat (i no del tot justificat), aquesta novel·la supera en tots els departaments —estil, estructura, trama, personatges— la molt més banal «Sicília entre els morts». Possiblement el control de qualitat s’ha relaxat en temps recents. La ficció catalana més venuda en el Sant Jordi d’abans d’ahir sembla confirmar-m’ho.

Insolació

Swinton, Johnson, Fiennes, Schoenaerts

Luca Guadagnino és juntament amb Paolo Sorrentino un dels grans estilistes del cinema italià contemporani. La seva tendència al melodrama tremend l’hi ha proporcionat algunes comparacions amb l’obra de Luchino Visconti. Guadagnino fa pel·lícules excessives i un punt histèriques, certament no per a tots els gustos. La seva anterior «Io sono l’amore» ja va provocar una sonada divisió d’opinions, tot i que per a mi va significar un veritable enlluernament. Guadagnino estrena ara el seu debut en llengua anglesa amb «A Bigger Splash» (o «Encegats pel sol» aquí). Encara que el títol coincideixi amb el d’un cèlebre quadre de David Hockney (i d’un film de ficció biogràfica sobre aquest pintor), en realitat l’obra adapta lliurement «La piscine», una vella pel·lícula de Jacques Deray amb Romy Schneider, Alain Delon, Maurice Ronet i Jane Birkin.

A la remota illa de Pantelleria, entre Sicília i Tunísia, la famosa estrella del rock Marianne Lane (Tilda Swinton) es recupera d’una operació a les cordes vocals acompanyada del seu xicot documentalista Paul (Matthias Schoenaerts). El seu idil·li nudista es veurà interromput per l’aparició de Harry Hawkes (Ralph Fiennes), antiga parella de Marianne, i per l’inesperada filla d’aquest (Dakota Johnson). La forçada convivència elevarà la tensió sexual, mentre ressorgeixen vells ressentiments i gelosies.

Guadagnino sol resultar interessant de contemplar i, si se li accepten els brots de paroxisme visual i els estirabots a la banda sonora, pot arribar a ser electritzant; però el guió de David Kajganich no acaba de quallar i el desencadenant del conflicte no deixa de ser mai postís. Tampoc els personatges assoleixen un perfil creïble. Només Fiennes, irritant i sobreactuat, però també enèrgic i adorable, fa alguna cosa amb el seu paper. La Swinton afegeix un altre personatge marcià a la seva inusual carrera. No me la crec gaire com a estrella del rock, però està estupenda com a perxa d’alguns models molt «casual» de Raf Simons (o d’algú altre, no em feu cap cas en aquestes coses). A Schoenaerts sempre m’agrada veure’l, sovint per raons extra-artístiques, i a Dakota Johnson (que ha de carregar amb el paper pitjor escrit de tots) ni tan sols això. També hi apareix una envellida Aurore Clement, gran amiga d’aquesta casa.

El guió intenta entaforar-hi, amb paral·lelismes obscens, la crisi migratòria que està succeint a Europa ara mateix, tot i que el drama dels camps de refugiats i el dels que s’ofeguen cada dia a la Mediterrània són infinitament més punyents que els ridículs mals de ventre d’un quartet de bohemis parcialment desocupats. El tractament de la població local, tots ells retratats com salvatges innocents (començant pel cap de la policia quasi oligofrènic), fa pensar en una actitud netament neocolonial. Sorprèn que Guadagnino, palermità del 1971, es presti a aquestes lectures degradants.

És una pena que «A Bigger Splash», que sobre el paper oferia tants al·licients, s’hagi vist reduïda a melodrama tòrrid, polsegós, estival i fallit. Encara així no em penso perdre el «remake» que el mateix director farà de la «Suspiria» de Dario Argento amb idèntic quartet protagonista. Feble que sóc.

Un món de metros: William Shakespeare

Un dels mals de la popularitat del mapa del metro de Londres és que al pobre li toca fer tots els papers de l’auca. Així, aprofitant que el Tàmesi passa per Londres i que aquest 23 d’abril es commemoren els 400 anys de la mort de William Shakespeare, London Transport ha creat un nou mapa per a l’ocasió. En ell, els noms de les estacions han estat substituïts pels títols de les obres del Bard, pels noms dels seus personatges i per altres termes relacionats amb l’homenatjat. Cada línia intenta mantenir una unitat temàtica: així hi ha la línia que recull els noms de les peces teatrals (que resulta ser la groga Circle Line), hi ha la línia de les heroïnes i la dels malvats, la dels grans actors shakespearians i la de les adaptacions en altres mitjans. Símbols explicatius addicionals informen si l'obra és comèdia o tragèdia, o si el personatge és transvestit.

Per descomptat aquest canvi és purament cosmètic i no afecta a la retolació de les estacions en el món real (imagineu-vos l’embolic que es podia organitzar…) El propòsit doncs és el de vendre al públic abduït gravats artístics (60 x 80 cm a 14,99£) o vulgars pòsters (61 x 91,5 cm a 3,99£) que reprodueixen aquest mapa efímer.

Proposo que adaptin el mapa del metro d’Alcalá de Henares amb temes cervantins. Algú s’apunta al «crowdfunding»?

Un racó de l’univers

Parlava recentment de dues obres mestres d’il·lustradors valencians, totes dues titulades «La casa». Mentre que l’una traçava un itinerari gairebé antropològic de la història de l’habitatge humà, l’altra evocava el poder de la llar com a contenidor de l’experiència humana. «Here», llibre de l’americà Richard McGuire, podria ser un híbrid dels dos citats, a la vegada una visió de la casa a través del temps, però també un testimoni del munt d’esdeveniments que hi poden tenir lloc al seu interior. Es clar que aquesta definició seria reduccionista davant d’un llibre que va molt més enllà i constitueix un dels projectes més fascinants que recordo.

Richard McGuire (1957) és il·lustrador, dissenyador gràfic, dibuixant de còmic, animador, músic i dissenyador de joguines. L’any 1989 publicà a la revista RAW un còmic de sis pàgines en blanc i negre titulat «Here» que va obtenir un enorme èxit crític. L’any 2014, i partint de la mateixa idea inicial, publicà a Pantheon Books una versió expandida de 300 pàgines a tot color. I quina podia ser aquesta fructífera idea inicial? D’entrada pot semblar poc prometedor retratar un mateix racó d’un saló d’una casa unifamiliar americana en diferents èpoques. Un creador poc imaginatiu segurament n’extrauria una saga familiar amb successives escenes ambientades al tresillo; però McGuire no és un creador qualsevol i sospito que té qualitats de poeta i fins i tot d’alquimista.

Per començar, encara que la casa fou construïda a principis del segle XX, el marc temporal del llibre és molt més extens i abasta des de fa 3.000 milions d’anys fins al futur 22.175. Així tant podeu esperar-vos trobar una senyora passant l’aspirador, com un natiu caçant, un conspirador de la Guerra de la Independència, bèsties extintes o bèsties futures encara per descobrir. A més el llibre no té una estructura cronològica i salta alegrement d’una època a l’altra. Tot i això, algunes vegades un seguit de pàgines consecutives mostren una breu història, o una seqüència de moviment gairebé cinematogràfic.

Any 2014: angoixa existencial a la manera de Hopper. Al bell mig, natura primigènia del 1503.

Però el veritable cop de geni és fer que cadascuna d’aquestes pàgines contingui simultàniament fragments de diverses èpoques. Hi ha algunes imatges, poques, que retraten un sol moment en el temps; però la majoria conté multitud de «finestres», totes perfectament datades, per on es poden sotjar altres esdeveniments d’aquest racó de l’univers. El joc combinatori que això possibilita, ofereix infinits experiments amb el contrast, la coincidència, l’al·literació, la cacofonia, la fal·làcia patètica, l’eco i la irònia, entre altres moltes figures retòriques. La col·lisió d’aquestes imatges asincròniques té en tot cas un potencial poètic difícil de definir.

Bèsties en repòs: el bisó és de fa 12.000 anys, la dona de 1970, la resta de la decoració de 1915.

En una vinyeta datada l’any 2005 un home parla per telèfon assegut al braç del sofà i comenta que algú que acaba de sortir de l’hospital haurà de dormir al plegatí del saló, perquè no pot pujar escales. Mentrestant al fons de la pàgina, 80.000.000 d’anys abans, un tiranosaure passa rabent d’esquerra a dreta. No sé què significa aquesta juxtaposició extrema, però una mena d’esgarrifança em recorre l’espinada. Una de tantes, perdudes en els detalls d’aquest llibre de les meravelles. Per llegir i rellegir.

Moment dionisíac: les bacants en el temps.

La cosa es complica. La dona del vestit rosa inicia una seqüència cinematogràfica. El 1957 és de dia, mentre que al fons l'any és 1960 i s'ha fet de nit (fixeu-vos en el llum). L'any 1907 un operari construeix la casa on ara ens trobem, l'any 1968 una veu sense rostre suggereix treure la beguda i que comenci la festa. Mentrestant un natiu se'n va a caçar. Corre l'any 1620. O no corre cap any en absolut, segons com t'ho miris.

Segona residència (9): la intrusió

Resum del publicat fins ara: Tot plegat és molt estrany.

Havíem passat tot el matí amb unes perquisicions que no havien aclarit gaire res i s’havia fet l’hora de dinar. L’Helena, visiblement amoïnada, m’advertí que caldria preparar una cosa ràpida i senzilleta, tipus amanida i bistec. Ho digué en un to llastimós, talment com si estigués anunciant que volia divorciar-se de mi o que li havien detectat un mal lleig. La meva dona no s’estava prenent allò gaire bé i vaig decidir deixar-la al marge de les pròximes investigacions. Vaig voler tranquilitzar-la amb algunes paraules apaivagadores, quan vaig descobrir el seu rostre encara més alterat. Estava assenyalant l’entrada del nostre xalet: la porta estava oberta de bat a bat.

—No em diràs que l’has deixada oberta! —m’acusà.

—L’he tancada amb clau, com faig sempre que sortim tots dos.

—N’estàs segur? Si es així, no hi penso entrar: potser encara són dins.

—Són dins? Qui vols que sigui dins?

—Si dius que havies tancat la porta, algú la d’haver obert. Jo cridaria els mossos i que s’encarreguin ells…

No em considero un valent, però sospitava que una trucada als mossos conclouria en un penós ridícul, o sia que semblava preferible encarar el problema amb fermesa i inconsciència. Vaig apropar-me al rectangle negre de la porta, mentre la meva dona endebades m’estirava de la màniga de la jaqueta. L’interior de la casa estava en silenci i en creuar el llindar no em va saltar al damunt cap fera inesperada. Tot i que les persianes estaven apujades i la claror del dia era més que suficient per il·luminar l’estança, vaig encendre els llums per no deixar ni un racó a les fosques. Lentament vaig fer l’escrutini de tota la torre, afortunadament d’escassos metres quadrats, i no vaig saber trobar-hi res de sospitós. Més complicat va ser esbrinar si s’havien endut alguna cosa. Primer vaig haver de convèncer Helena que no hi havia moros a la costa (ni tampoc amagats als armaris). Ben mirada aquesta expressió ja no deu ser políticament correcta, però té una indubtable base històrica, o sigui que espero que me la deixeu passar.

Un cop enrolada Helena, vam pentinar cada racó de la casa en una variació del joc de les set diferències. Estudiàvem la disposició de cada moble, l’emplaçament de cada objecte, i intentàvem discernir si algun detall havia variat d’ençà que havíem sortit del xalet a primera hora del matí. Aparentment, res no havia canviat, però ni ella ni jo podíem conformar-nos amb una conclusió tan decebedora, i per això insistíem un cop i un altre, fins que crèiem veure indicis d’una visita depredadora.

Amb el benefici que confereix la distància en el temps, ja us puc revelar que qui havia entrat a casa ni havia sostret res, ni havia desplaçat una pobra cadira. Però trigaríem mesos a convèncer-nos d’aquest fet. Mentrestant ocupàrem moltes hores de vetlla a verificar que al calaix dels coberts hi eren les set forquilles del darrer inventari o que aquell dominical amb Mercè Sampietro a la portada encara es trobava a la pila vora de la llar de foc. Sí i sí, foren les respostes respectives. Però després ens plantejarem altres preguntes.

Quedava clar que algú no ens volia deixar tranquils. I que, a més, disposava de la clau de ca nostra. Perquè la porta no havia sigut forçada. Prou que ho havíem vist.

Grans èxits

Sovint he observat que, malgrat que la seva matèria primera de treball sigui la mateixa —la prosa narrativa—, no sempre un bon contista fa un bon novel·lista, i viceversa. Ho he tornat a pensar llegint «Unfaithful Music & Disappearing Ink», l’autobiografia d’Elvis Costello que va editar Penguin el Nadal passat, acompanyada d’un disc de grans èxits amb el mateix títol (hi ha també versió en àudio-llibre, narrat pel propi Costello). Elvis sempre ha estat reconegut com un excel·lent escriptor de cançons, de llengua imaginativa i mordaç; calia esperar doncs una memòria personal de bon nivell literari i agudes reflexions. Malauradament, el llibre no acaba de funcionar, precisament pel seu redactat erràtic i fragmentari, adjectius que no molesten en el text d’una cançó, però que no semblen tan apropiats en un volum de quasi set-centes pàgines.

En una obra d’aquestes característiques sembla que s’hauria de donar prioritat a la progressió temporal; però Costello defuig l’ordre cronològic i salta de forma impressionista d’un moment a un altre, de vegades sense molestar a indicar de quin any estem parlant. Pel que he acabat deduint, cada capítol se centra en una persona o persones i en la lliure associació d’idees, cosa que ha enervat una mica a un cartesià com jo.

No és que Elvis defugi parlar de res; però sí que d’algunes coses parla molt més que d’altres. Per exemple de la seva família i molt especialment del llinatge patern, en el qual pretén establir una línia hereditària de músics professionals, començant pel seu avi músic de transatlàntic i prolongant-se fins al seu fill Matt. En certa manera, la figura central del llibre és el pare, Ross MacManus, vocalista i trompetista tot terreny en teatres i sales de ball de tota Gran Bretanya. De fet, la recent mort del pare, per la qual Costello ens prepara amb més ofici que a totes les pàgines que la precedeixen, és el definitiu centre emocional del llibre. Curiosament (o no), la mare és a penes mencionada.

L’autor és franc sobre els excessos de la seva rebel·lia juvenil, se’n riu del seu efímer moment de glòria com artista pop i reconeix la seva epifania camí de Memphis (no totes les caigudes de cavall s’esdevenen en ruta a Damasc). De les seves tres dones, la primera (Mary), mare del seu primogènit, és gairebé un fantasma, meritòria només per no haver representat mai una interferència. Els disset anys al costat de Cait O’Riordan, ex-baixista de The Pogues, els despatxa amb un parell de paràgrafs on destaca la seva imprevisibilitat (la d’ella) i l’empenta per dur-lo a països estranys. Diana Krall, la seva muller actual, surt millor parada, perquè tothom enveja Elvis per tenir-la com a esposa.

En aquestes memòries abunden els noms coneguts: Elvis Costello, durant quaranta anys de carrera, ha col·laborat pràcticament amb tot el «who’s who» de la música popular contemporània (i part de la clàssica). Per les seves pàgines desfilen pioners de la «new wave» (Dave Edmunds, Nick Lowe), adalils del country (George Jones, Johnny Cash), compositors-arranjadors mítics (Allen Toussaint, Burt Bacharach), expatriats temporals de la música clàssica (Brodsky Quartet, Anne Sophie von Otter) o mites ras i curt (Paul McCartney, Tony Bennet, Bob Dylan). Davant d’aquests figurons, Elvis opta per mostrar-se humil i es pregunta si és digne de seure a la mateixa taula. La pregunta és retòrica, però se li agraeix la humilitat. Llàstima que les anècdotes que elabora entorn d’aquesta gent tan interessant sempre li queden curtes, tant frustrants com un «interruptus» qualsevol.

Escampades pel text hi ha algunes fotografies en blanc i negre. Hauria sigut bonic que tinguessin un peu explicatiu. També es troba a faltar un índex onomàstic, perquè si decideixes mencionar tantes llumeneres, és bo poder-les localitzar ràpidament.

Diu Elvis Costello que no pensa enregistrar més discos i que vol dedicar-se sobretot a veure créixer els seus fills. Per tant, el moment no podia ser més adequat per girar la vista enrere i fer memòria; de totes maneres se li podia haver demanat una mica més de disciplina a l’hora d’ordenar els seus materials. Per descomptat, «Unfaithful Music & Disappearing Ink» està escrit amb una solvència moltes milles per sobre d’aquella cosa nyonya que va perpetrar en Morrissey amb la seva autobiografia; però no per això deixa de ser un producte destinat als seus fans més fans. No tinc notícia que el pensin traduir.

Velles coneixences

Aquest cap de setmana han coincidit a l’agenda dues pel·lícules amb molts punts en comú: obres de gènere, que potser no ho són tant, de pressupostos relativament petits, amb velles coneixences que retornen del passat i una casa diàfana i envejable com a escenari principal. Les dues m’han semblat moderadament inquietants i força recomanables des del punt de vista de l’entreteniment de diumenge a la tarda, tot i que una deixa un regust més perdurable que l’altra.

«La invitació», quart llargmetratge de la directora Kary Kusama (i primer que li conec), s’endugué el premi a la millor pel·lícula a Sitges 2015 i, tot i que no sóc seguidor del famós festival de cinema fantàstic, aquestes coses cal respectar-les. Comença com una festa de retrobament de vells amics dos anys més tard d’uns fets tràgics que suposaren una ruptura, la natura dels quals anirem descobrint de mica en mica. La celebració té lloc a una luxosa casa hiper-protegida dels turons de Hollywood. Es nota que hi ha tensió a l’ambient i l’escalada de percepcions paranoiques està dirigida a foc lent i amb mà mestra per la directora. La desballestada i una mica esquizoide banda sonora de Theodore Shapiro contribueix a l’efecte.

Si hom llegeix les intencions de la directora, es diria que pretén fer un estudi sobre les enganyoses maneres d’escapar d’un trauma. O sobre els perills del mil·lenarisme. A l’hora de la veritat, s’obliden els psicologismes i la cosa acaba de ple en el gènere de les festes de mal rotllo (de molt mal rotllo). Si als personatges traçats amb personalitats massa planes hi afegim uns actors simplement correctes, «The Invitation» acaba adquirint un aspecte una mica impersonal. Salvaré el protagonista, Logan Marshall-Green, l’únic que té una mica de gruix i el defensa amb solvència, l’agradable presència de Michiel Huisman, que ja havíem gaudit a pèl a «Joc de trons» i la callada amenaça de John Carroll Lynch, molt lluny del dolç marit de Frances McDormand a «Fargo».

Els punts a favor de «The Invitation»: un gran treball de direcció a càrrec de Karyn Kusama i un excel·lent guió de Phil Hay i Matt Manfredi, conjuntats en una progressió lenta i implacable. S’agraeix, i molt, la concisió del clímax (sense estiraments postissos ni morts que ressusciten de sobte). Sociològicament, s’agraeix que entre els convidats hi aparegui una parella gai, sense que aquest fet tingui cap rellevància dins del guió. Recomanable per entretenir l’estona.

Durant els anys 80 del segle passat es va posar molt de moda un tipus de films on en una unitat familiar aparentment modèlica s’hi immiscia un element estrany, primer presentat com inofensiu, però que acabava revelant-se letal. El gènere reflectia molt bé la paranoia xenòfoba de l’era Reagan i «Fatal Attraction» potser constitueix el seu epítom. Resulta curiós que l’actor Joel Edgerton hagi acudit a aquesta vella fórmula per debutar en la direcció amb la seva recent «The Gift» («El regal»). Potser us penseu que no havíeu vist mai Edgerton abans, però era el faraó a l’»Exodus» de Riddley Scott i el marit de Carey Mulligan al «Gatsby» més recent.

«The Gift» segueix en els seus dos primers actes l’esquema tradicional de «famílies repulsivament riques, felices i sobtadament amenaçades». Simon i Robyn Callum (Jason Bateman i Rebecca Hall) acaben de mudar-se de Chicago a Los Angeles, la terra natal del marit, perquè ell prengui possessió d’un lloc de treball obscenament ben pagat. En una de les seves expedicions a Habitat (o similar) topen amb Gordon «Gordo» Mosley (Joel Edgerton, també director i guionista), antic company d’escola del marit. El tio, d’entrada, sembla tan raret com benintencionat; perquè, qui rebutjaria un regal ofert de bon rotllo?

A partir d’aquí, caldria esperar una escalada de la violència (responsabilitat de l’habitual patogen extern) fins el sanguinari clímax final. I això és el que succeeix en part, encara que al final no hi ha ni sang ni clímax. Perquè «The Gift» es reserva una darrera carta, que és el de la denúncia de totes les falses famílies felices descrites per Lev Tolstoi. Un neoliberalisme amb peus de fang (i ànima criminal), en definitiva.

Els actors estan bé, encara que només dos secundaris —la dolça Allison Tolman, de la primera temporada de «Fargo», i Wendell Pierce de «The Wire» i «Treme»— romanen a la ment. La factura és impecable i el desenllaç no em mereix cap objecció. Aquí la casa-modèlica presenta parets de vidre i cap secret per amagar (en oposició a la fortalesa sense fissures de «The Invitation»).

M’agrada «The Gift» pel pols del seu director i per la manera com castiga a tots aquells que disposen de diners. La impunitat hauria de ser condemnada des de tots els punts de vista possibles.

Un passeig pel costat obscur

D’uns anys ençà sembla que és de rigor ser interactius i participar de la comunitat virtual a qualsevol preu; per això la premsa online fa temps que va decidir obrir la capsa de Pandora dels comentaris del lector, en un simulacre de fòrum de la democràcia que de vegades sembla més aviat la sala d’esbarjo d’un frenopàtic. Alguns mitjans obren l’aixeta purulenta dels comentaris indiscriminats i se’n desentenen totalment, mentre que d’altres prefereixen exercir-ne un cert control i eviten (per no dir censuren) tot allò que no aporta res en absolut al debat. No em sembla malament aquest sedàs, perquè una cosa és opinar i una altra bastant més depriment és vomitar directament sobre el lector.

El britànic «The Guardian» és una de les grans capçaleres europees que filtra els comentaris dels seus lectors i, en un gest que l’honora, ha decidit fer un estudi dels 70 milions de comentaris que ha rebut des de l’any 2006. I molt especialment d’aquells que es va veure obligat a bloquejar. Les conclusions que es desprenen de l’anàlisi estadística d’aquests comentaris és tan previsible com interessant. Miraré de fer cinc cèntims de la notícia per a tots aquells a qui fa mandra llegir en anglès.

S’ha observat, per exemple, que malgrat que la majoria dels autors dels articles són homes heterosexuals i de raça blanca, els receptors de més comentaris denigrants, abusius o senzillament abjectes, no ho eren. Dels deu articulistes que van rebre pitjor tractament, vuit eren dones (quatre blanques i quatre d’altres colors, si és que això té cap sentit (que no el té, però els anglosaxons són així)) i dos eren homes negres. Dues de les dones i un dels homes eren gais. I de les vuit dones que encapçalaven la llista de les més castigades, hi havia una jueva i una musulmana. Mentrestant, tots els que reberen un tractament més favorable eren mascles heterosexuals de raça blanca.

Arribats a aquest punt de repugnància, el dimoni interior que et xiuxiueja a l’orella dreta sol·licita que, si vols ser feliç i continuar creient en la Humanitat, has de deixar de llegir els comentaris de la premsa online. Mentrestant el dimoni de l’orella esquerra s’inclina a favor de la participació popular, per allò que el debat sempre enriqueix. Així que, serem demòcrates i continuarem amb l’estudi.

Per verificar si homes i dones eren tractats diferentment, es va començar per separar els articles segons el gènere de qui el firmava. Encara que amb els anys el nombre d’articles publicats havia augmentat, la proporció entre gèneres es mantingué similar. Aquesta diferència genèrica era més evident en unes seccions que en altres. Esports presentava la proporció més petita d’articles escrits per una dona, seguit de prop per Tecnologia i Internacional. En canvi, a Moda predominaven les redactores femenines. S’observà que —independentment de l’humiliació habitual que totes les dones reben com a quota biològica—, quan més «masculina» era una secció, més pals rebien les que hi opinaven. Els homes només duien les de perdre a la secció de Moda. Però tothom sap que cap home de veritat escriu a la secció de moda de cap diari.

Com a corol·lari del paràgraf anterior, algunes seccions patiren més censura que d’altres. Notícies Internacionals, Opinió i Medi Ambient reberen les crítiques més agres. Com també ho va fer Moda per motius exactament contraris. En un registre lleugerament més còmic, l’experiment ens descobreix que hi ha «temes» més problemàtics que d’altres. Que ningú no s’ofendrà si escrius sobre mots encreuats, jazz o carreres de cavalls; però que el binomi Israel/Palestina, el concepte «feminisme» o el concepte «violació», et conduiran fàcilment al camí de l’ostracisme.
Els criteris per impedir la publicació d’un comentari poden ser molt diversos, però en cap cas es basen en la discrepància d’opinions. Deixant a banda el bloqueig per motius legals (que constitueix una proporció molt petita en relació a la totalitat), la majoria dels comentaris bloquejats ho eren per ser abusius (amenaces de mort o violació en els casos més extrems) o per no ser pertinents en el marc del debat (off-topic, dit en castís). Tampoc s’admetien els atacs «ad hominem», altrament dits insults personals; tant els adreçats als autors com als altres lectors. Potser en un excés de zel per mantenir les bones maneres, molt típic dels britànics, també es censurava la suficiència perdonavides de comentaris tipus «No et posis histèric, estimat», que potser no afegeix res al debat, però li dóna una nota picant.

Mentre que alguns mitjans es plantegen tancar totalment l’aixeta dels comentaris davant d’una massa informe d’opinions infernals, la decisió de «The Guardian» de moderar la seva àgora amb prudència i bon criteri li ha proporcionat un dels espais d’intercanvi més agradables i enriquidors de la xarxa. El fet que de la totalitat de comentaris només s’hagi de censurar un 2% (més un 2% de spam i rèpliques a comentaris bloquejats) diu molt sobre l’eficàcia del seu mètode. I, si ho dubteu, només cal que aneu a llegir el que escriuen els lectors de La Vanguardia o El País a propòsit de les notícies publicades. Aquí la xifra del 2% correspon a la minoria de comentaristes que no bramen com ases. Caràcter llatí, que se’n diu.

Petit món

Havia oblidat comentar aquest llibre que m’havien regalat per Reis i que tant em va agradar, com m’agrada sempre mirar mapes. Es titula «Atlas del Mundo», els seus autors són els polonesos Aleksandra Mizielińska y Daniel Mizieliński i el va editar Maeva l’any passat. El llibre conté 55 mapes a doble pàgina de 46 països i 6 continents. Cada mapa està acompanyat de delicioses miniatures (4.000 segons els seus editors) de la fauna i flora, els monuments, els plats típics, les tradicions i els personatges més característics. De cada país s’adjunta una petita fitxa amb la bandera, la capital, els idiomes oficials (i com s’anomena el país en cadascun d’ells), la població, la superfície i l’escala del mapa. També s’hi afegeix la imatge d’un nen i una nena vestits a la moda contemporània local i etiquetats amb el nom més popular del moment (a Espanya es diuen Paula i Daniel, mentre que a Mèxic s’anomenen Santiago i María José, per exemple).

Si avui m’ha vingut aquest atles al cap és perquè EL PAÍS li ha dedicat una galeria fotogràfica a la secció «El Viajero». Per descomptat, els comentaris annexos que ha obtingut la notícia m’ha confirmat l’estultícia de molts dels lectors més expansius de la premsa digital. Enlloc de meravellar-se per la grapa sintètica dels Mizieliński, s’han dedicat a criticar-ho tot, especialment pel que fa al mapa d’Espanya. Que si no surt Donostia, que han pintat un ós a Euskadi (quan tothom sap que els óssos viuen a Astúries), que la truita de patates trepitja Portugal, que falta Ceuta i Melilla, que no han dedicat una doble pàgina a Catalunya, que a Eivissa no han dibuixat cap pastilla. En fi, de tots aquest «trolls» ja en parlaré un altre dia.

Se suposa que aquest llibre de gran format està destinat als infants; però jo m’ho he passat de conya seguint els mil detalls d’uns dibuixos dotats d’indubtable gràcia. I fins i tot he après alguna cosa que no sabia. Suposo que la selecció de països s’ha establert sota el criteri de maximitzar la informació disponible. Per això s’agraeix que hi surtin sospitosos poc habituals com Lituània, Islàndia, Ghana o Sudàfrica. Com se sol dir: recomanat per a nens de 7 a 77 anys.

Perdre el judici

Ja ho diu la saviesa popular que en el pot petit hi ha la bona confitura (o almenys hi és sovint); per tant no sempre una obra petita ha de ser una obra menor i les sorpreses salten per on menys t’esperes. Estic pensant en «El jutge» —o «L’Hermine» en referència a les majestuoses robes que vesteix la judicatura francesa— el film del veterà Christian Vincent, del qual tanmateix no en coneixia cap obra.

Ambientada a Saint-Omer, una vila prop del Pas de Calais, «L’ermine» segueix les passes del jutge Michel Racine (Fabrice Luchini), un home distant i poc apreciat que es veu obligat a viure a un hotel d’ençà que la seva dona el fa fora de casa. En un judici per infanticidi Racine retroba entre els membres del jurat la doctora Ditte Lorensen (Sidse Babett Knudsen), la qual l’havia tingut com a pacient temps enrere i per la que sent una comprensible atracció.

Durant bona part del seu metratge la pel·lícula funciona com un «procedural» que ens familiaritza amb la mecànica de la justícia francesa, tan allunyada d’aquell model americà que hem anat mamant des de «Perry Mason» fins a «The Good Wife». Malgrat algun moment de didactisme una mica destraler, la dinàmica del judici se segueix amb interès i s’agraeix que es potencii l’element humà per sobre dels cops de teatre que caracteritzen aquest gènere tribunal.

Però, esclar, si «L’ermine» esdevé important i perdurable, és pels seus actors protagonistes. Gràcies a «Borgen» ja coneixíem l’elegant maduresa de Sidse Babett Knudsen que aquí, amb una dicció francesa impecable i un parell de somriures encisadors, sedueix fins i tot l’espectador menys atent (César 2016 a la millor actriu secundària). En quant a Fabrice Luchini (que semblava tonto quan el vam comprar) està gaudint d’una maduresa envejable i darrerament no fa altra cosa que encadenar papers de categoria. El seu jutge Racine, penós com sembla, esdevé transcendent per la força d’un inesperat amor quasi callat. S’endugué la Copa Volpi a Venècia. Cal veure’l per creure’l. Emociona. 

Amb llicència per opinar

El penúltim escàndol en el plàcid món de les lletres espanyoles l’ha causat el llibre «La desfachatez intelectual» (Los libros de la catarata, 2016) del professor de ciència política Ignacio Sánchez-Cuenca. Que hagi suscitat alguna reacció virulenta només demostra que poc acostumats estan alguns intel·lectuals a ser sotmesos a un exercici de sana crítica; encara més quan es tracta d’un llibre de to raonable, que evita l’estirabot corrosiu i justifica amb exemples les seves asseveracions. Sánchez-Cuenca no és, per entendre’ns, un incendiari a la manera de Gregorio Morán.

La tesi d’aquest assaig és que existeixen molts escriptors espanyols de prestigi acostumats a opinar sobre qualsevol tema, de forma superficial i indocumentada, sovint amb maneres prepotents i taxatives, a través dels diaris de major tirada o de les tertúlies radiofòniques o televisives. Es tracta d’una mena d’intel·lectuals «orgànics» que es pot permetre incórrer en inconseqüències i raonaments defectuosos sense por a perdre el seu estatus de creadors d’opinió, que és poc menys que indestructible. Gent com Fernando Savater, Javier Cercas, Antonio Muñoz Molina, Jon Juaristi, Félix de Azúa, Mario Vargas Llosa, Javier Marías o Arcadi Espada.

L’autor observa com a una anomalia l’autoritat de la que gaudeixen els escriptors espanyols per pronunciar-se tant sobre el que és diví com sobre el que és purament humà i ho compara amb el món literari anglosaxó, on les intervencions dels seus integrants en qüestions extra-literàries és molt menor al que té lloc aquí. No és que  Sánchez-Cuenca s’oposi a que els literats participin en el debat polític, econòmic o social (i, de fet, creu (encertadament, afegeixo jo) que no hi ha millor anàlisi de les conseqüències de la crisi espanyola que el que va fer Rafael Chirbes a «En la orilla»); però, ja que gosen sortir del gènere de la ficció, els exigeix rigor i dades, dos elements habitualment absents en els seus discursos.

Per exemplificar la feblesa dels sermons d’aquests sospitosos habituals, l’autor se centra especialment en tres àrees susceptibles de ser opinades com són el terrorisme d’ETA, els nacionalismes de la perifèria ibèrica i l’estudi de les causes que ens dugueren a l’actual crisi econòmica. En alguns casos aquestes tres qüestions es concentren en una de sola, com passa amb Fernando Savater qui, tot partint de postures esquerranoses a finals del franquisme, ha acabat en el present atribuint als nacionalismes català i basc tots els mals que ens afligeixen, des de la bancarrota de l’estat del benestar fins les plagues de polls a les escoles.

A l’hora de parlar de la crisi econòmica, dels seus motius i les seves possibles vies de solució, Sánchez-Cuenca carrega contra l’unànimement aplaudit «Todo lo que era sólido» d’Antonio Muñoz Molina i el titlla de poc profund, de jeremiada moralista emesa per algú que se sent per damunt de la «melée», i de jugar sempre a favor dels instints més trivials del lector. No s’escapen de les crítiques d’aquest capítol economistes com César Molinas o Luis Garicano, decidits a traduir un problema d’abast mundial en claus exclusivament espanyoles. Aquí cadascú posa al davant els seus propis fantasmes per tirar d’un carro que encara no ha acabat d’identificar.

Un problema similar apareix davant de l’itinerari secessionista català: tots aquests escriptors citats a dalt es pronuncien harmònicament en contra d’una Catalunya independent d’Espanya; però es veuen incapaços de presentar cap raonament amb una mínima il·lació per defensar les seves idees. Mario Vargas Llosa, en ple procés d’assimilació a la caspa immobilista de la cort madrilenya, torna a repetir allò de «el nacionalisme es guareix viatjant», sense tenir present que alguns dels més conspicus adalils de l’independentisme poden presentar una carrera molt més cosmopolita que aquests presidents del govern monolingües que solen caracteritzar l’estat espanyol i al costat dels quals insisteix a seure. Javier Cercas comença negant el dret a decidir (perquè sí) i rebutja el referèndum tot adduint que l’única via democràtica passa per unes eleccions; però quan de les eleccions surt un parlament de majoria independentista, no ho troba vàlid i exigeix recórrer al referèndum.

No és que Ignacio Sánchez-Cuenca sigui partidari de la secessió; però troba que s’ha d’abordar en clau política i democràtica i no tancant-se en banda amb arguments sòlids com el paper de fumar. Pressuposa (i fa bé) que dins de la causa sobiranista tampoc faltaran els argumentadors de maneres peregrines; però deixa la tasca de denunciar-los als assagistes locals, que prou feina té ell per parlar dels grans opinadors de la llengua castellana.

«La desfachatez intelectual» és breu i fa de bon llegir. Potser les seves tesis en el fons ja les sabíem, però sempre ve de gust que t’expliquin de manera amena i argumentada que l’emperador anava nu.

Segona residència (8): prejudicis amb taxistes

Vam trobar el taxista i la seva dona treballant al jardí. Diria que estaven plantant rosers, una activitat jardinera que, dels clàssics romans ençà, ha sigut considerada com el súmmum de l’hedonisme civil. Tanmateix, tant en Mariano com la parenta em van fer la sensació que estaven sotmesos a una profunda trepidació travessada; un eufemisme per no dir que semblaven extremadament emprenyats.

No estic segur que l’aparició dels caps parlants de l’Helena i de mi sobre els murets del jardí els produïssin cap efecte alleujant; però almenys ens van saludar mig educadament, mentre empraven furiosament el càvec.

—Recoi de gossos! —va remugar ella; crec que el seu nom és Alba.

—Recoi de gossos! —va repetir ell.

—Què us passa amb els gossos? Què hi teniu en contra?—em vaig veure obligat a preguntar.

—Contra els gossos, res —Mariano, el taxista, s’havia posat dret, mig metre sobre la seva convexa panxa, per fer aquesta asseveració—; però, contra la seva propietària, no em facis parlar, que no acabaríem.

—Que no us aveniu amb la Magda?

—Si ens avinguéssim, creus que estaríem ara replantant els rosers que tot just havíem plantat fa una setmana.

—No em diràs que acuseu els gossos d’arrencar-vos les plantes… Em sembla que no és propi de gossos. A més, no veig com podrien haver saltat la tanca.

—Allà a la dreta —Mariano ho estava indicant amb la mà—, hi ha una escletxa a la bardissa que abans no hi era. Estic segur que la va obrir la tia aquesta, perquè s’hi fiquessin els seus gossos i em fessin malbé el jardí.

—No ho podem saber de cert —intentà raonar la seva esposa. I després, tot adreçant-se a nosaltres: —Des que tingueren una topada, se li ha ficat el cap que la Magda ens vol fer la punyeta.

—Una topada?

—Passa que un dia un dels gossos va fer les seves necessitats aquí al carrer, prop de casa…

—Davant mateix de la porta ens va deixar la merda —va corregir el marit.

—I llavors el Mariano, que ho havia vist, abans d’esperar a veure si la recollia o no va posar-se a escridassar-la i a dir-li que era una marrana.

—És que jo aquesta mena de gent ja me la conec. Es pensen que, com som al camp, tot s’hi val, i es creuen amb dret d’empastifar-te el carrer, que la natura tot ho recicla.

—Des de llavors no hem tingut un moment de tranquil·litat: quan no ens esquitxen fang a les parets, ens fan malbé el jardí. Jo, la veritat, de vegades penso que seria millor que ens venguéssim el xalet i busquéssim una altra casa; però qui ens el comprarà? Ja veus que la majoria de torres fa anys que són en venda sense cap resultat.

—D’aquí no ens mourà ningú —advertí el taxista—, penso replantar els rosers tantes vegades com calgui. No sap amb qui està tractant.

Vaig preguntar-me com reaccionarien quan els hi comencessin a aparèixer esquirols dissecats al microones. L’Alba no semblava precisament dotada per enfrontar-se a més cops d’efecte teatrals. Encara que l’Helena, tampoc. Començava a preocupar-me la meva dona.

Silenci i secret

Qui hem de mirar? La fabulosa Emma Suárez? O el planetari d'imants a la porta de la nevera...

No puc imaginar film més diferent per succeir a la bretolada de «Los amantes pasajeros» que aquesta fascinant «Julieta» que ha escrit Pedro Almodóvar a partir de tres contes d’Alice Munro. Desconec el material original; però confesso que les costures entre les tres històries en cap moment es perceben. Narrada amb freqüents anades i vingudes en el temps i amb una protagonista desdoblada en dues actrius (Adriana Ugarte com a Julieta jove i Emma Suárez com a Julieta més gran), la trama triga a arrencar i per tant tota la primera part està mancada de veritable tensió dramàtica.

Poc diré del drama d’aquesta Julieta que val la pena anar descobrint de mica en mica; només que gira entorn una relació entre mare i filla i que hi ha dolor, separació, secrets, malentesos i depressió. El director ho mostra amb depurada elegància i els seus habituals tocs de colors primaris que aquí resulten en una de les seves pel·lícules més estèticament belles. No tot és perfecte: el recurs a les explicacions en off, encara que siguin amb l’excusa de l’escriptura d’una confessió, sempre ha sigut una pobra solució de guió.

Com em passa des de fa anys, l’amor d’Almodóvar per cuidar l’epidermis de les seves pel·lícules fa que moltes vegades em fixi més en les peces de l’atrezzo que en els sentiments dels personatges. De la mateixa manera, la profusió de bellíssimes actrius que presenta «Julieta» també va en detriment de la realitat del drama. Per fortuna, Emma Suárez, que a la seva indubtable bellesa hi afegeix personalitat i carisma escènic, carrega a les seves espatlles el centre de gravetat del film. No vull dir amb això que la resta de l’elenc desmereix, tot el contrari. Però si he de destacar algú altre hauria de ser Rossy de Palma en el paper d’una Mistress Danvers gallega.

Ja posats a ser punyeteros, l’univers on s’esdevé «Julieta» és un lloc entre irreal i «pijo», on la gent canvia de pis com qui canvia de calces i se’n va de viatge a la Patagònia o al Festival de Música de Fes, un món on la gent no pren més transport públic que el taxi i es troba amb velles amistats a les ribes del llac de Como. És clar que aquesta mateixa irrealitat, que es podria titllar positivament com a estilització, permet jocs tan intrigants i deliciosos com és la seqüència del viatge en tren.

Potser estic donant la sensació que «Julieta» no m’ha agradat, quan en realitat ha sigut l’Almodóvar que més m’ha convençut des de «Volver» (2006). És a més una obra anòmala en la carrera de l’autor: concisa (96 minuts), mancada d’elements humorístics o grotescos, i extremadament continguda en l’expressió dels seus sentiments. Tot i això, «Julieta» és un fruit inconfusiblement digne del seu creador i no m’estranyaria que obrís en la seva carrera una etapa de maduresa menys gestual i molt més reflexiva. Veurem.

Art: instruccions d’ús

(Santa) Mònica d’Hipona (331 - 387), filla de família benestant d’ètnia berber, fou la famosa progenitora d’un Sant Agustí de memòria allargada, l’obra del qual ultrapassa l’àrea d’influència de la literatura cristiana tradicional, a través de les seves «Confessions». A Barcelona és recordada, al final de la Rambla, a les velles cendres d’un antic convent dels Agustins Descalços, ara malastrugament redissenyat pels arquitectes David i Albert Viaplana. L’edifici deu ser un dels més desagradables i desgraciats de la ciutat; incloent-hi l’escala interior de fusta permanentment tancada (per evitar relliscades i denúncies fatals).

Les exposicions que se solen muntar a l’Arts Santa Mònica són d’aquelles que requereixen un prospecte farmacèutic explicatiu al costat de cada peça mostrada. Una de les exposicions que es clausuren diumenge es titula «Paraules pixelades» i va sobre un àmbit potencialment interessant com és la literatura digital. Malauradament la literatura és un art que exigeix una certa inversió temporal que es dóna de bufetades amb l’actitud més «impressionista» i capriciosa del recorregut museístic. No hi ha ni temps (ni ganes) per familiaritzar-se amb el funcionament de cadascuna de les interfícies. Tampoc resulta fàcil extreure cap efecte estètic dels escapçats fragments poètics o narratius que es poden entrellucar. La majoria en anglès (per acabar-ho d’adobar). I ja no diré res dels contratemps tecnològics que solen acompanyar aquestes exposicions, on sempre hi ha un ratolí que no funciona i una pantalla que mostra un missatge d’error de Windows 10 sense cap intenció irònica.

L’exhibició estrella actual del Santa Mònica s’anomena «Real Time» (subtitolada ‘Art en temps real’) i aplega peces on el resultat depèn de dades recollides d’una massiva interacció online. Per exemple hi ha un rengle de metrònoms que marquen compassos divergents, retolats amb el nom de diverses capitals del planeta. L’espectador culte, però desinformat, podria pensar que es tracta d’un «objet trouvé» a la manera de Marcel Duchamp. O d’un poema visual que segueix l’estela de Joan Brossa. Si no t’ho expliquen d’antuvi, mai no ho entendràs després. En realitat, el ritme de cada metrònom reflecteix (en temps real) l’activitat a Twitter de cadascuna de les ciutats etiquetades. Un cop te n’assabentes, prèvia la lectura de l’etiqueta/prospecte pertinent, l’únic comentari que se t’acut és: ara entenc perquè el metrònom de Melbourne va més lent que el de Barcelona; és que allà ara és de nit.

Perdoneu però per a mi tot això es redueix a mera infografia industrial, sense cap altre mèrit per ser catalogada en el calaix de les belles o les males arts. Evidentment per valorar una peça, el coneixement d’altres obres del mateix àmbit sempre ajuda; però crec que el segle XXI (i potser el final del XX) ens ha forçat a empassar-nos espessos manuals d’instruccions, més que no pas esgarrifances estètiques «à la Nabokov». ¿Des de quan l’art ha necessitat de manual d’instruccions? Ni el Lazarillo de Tormes, ni la càrrega de la Guàrdia Civil de Cases, ni «Plácido» de Berlanga, ni el funeral maçònic de Mozart, han requerit més explicacions de les necessàries per gaudir-los fins a extrems indescriptibles.

 Ens estem tornant tontos, o què?

Les persones del sexe

De moment en tot el que l’hi he vist Paco León no m’ha demostrat que sigui un gran actor (tot i que no és tampoc dolent). Però no és gesta menor que ens els dos films que ha dirigit sobre la seva mare Carmina, hagi assolit una certa poètica de la vulgaritat, d’una frescor poc comuna en el panorama del cinema espanyol contemporani, apart de convertir la seva progenitora en estrella local per dret propi. També em resulten simpàtics els seus nus desinhibits a les xarxes socials o la seva bisexualitat confessa al molt caspós programa de Bertín Osborne.

A «Kiki, el amor se hace», títol horrible com n’hi ha pocs, León aborda la seva primera feina d’encàrrec, en adaptar amb saludable trempera un guió australià anomenat «The Little Death», una inequívoca referència a l’orgasme que en castellà ha esdevingut una al·lusió molt més directa. Desconec l’original; però estic segur que el guió que firma León amb Fernando Pérez s’ha pres moltes llibertats per acostar-lo a una realitat més propera. Es tracta d’una trama coral amb cinc històries de parelles que es van narrant en paral·lel. El fil conductor que uneix les cinc trames és el de les parafílies sexuals, o sigui el de les maneres poc convencionals que tenen alguns per arribar a l’orgasme.

Diria que la majoria de les fílies escollides no són gaire freqüents —coses com excitar-se amb el tacte de la seda, les escorces d’arbre o les llàgrimes de la teva parella—, i són tractades sempre amb lleugeresa, potenciant l’humor en detriment del morbo. Potser la història del metge que viola la seva esposa paralítica és moralment reprensible; però com que l’esperit imperant és optimista i la història acaba bé, no em faré ara l’estret.

El repartiment està tot molt bé —sospito que León ha de ser un bon director d’actors—; i sobretot les actrius estan especialment brillants. Em quedo amb la desimboltura de Belén Cuesta, la capacitat de comunicar excentricitat d’Alexandra Jiménez i l’expressivitat muda de la gran Candela Peña. «Kiki» està filmada amb bon domini del llenguatge visual, resulta descaradament fresca (amb un deix del primer Almodóvar) i provoca més d’una benvinguda rialla. Una saludable alternativa a les comèdies de cognoms.

Segona residència (7): la connexió alemanya

—Però, gent, aquestes coses s’han de denunciar —era l’Helena la que havia saltat indignada i en parlava en veu alta—. Aquí hi ha un cas de segrest i potser de crims pitjors. Per què no vau dir res? Per què no vau anar als mossos?

—Resulta més fàcil dir-ho que fer-ho —s’excusà Toni, el llargarut.

—La veritat és que, quan aquells desconeguts desaparegueren darrera de la porta del xalet i el carrer quedà en silenci, iniciàrem una retirada ràpida i discretíssima —el que parlava ara era el de les galtes granelludes, el que m’havia semblat el més articulat dels tres i que més tard es presentaria sota el nom d’Edi—. Estàvem tan acollonits que no vam tornar a parlar fins que no ens trobàrem als carrers del poble. No sabíem què fer; de fet, no teníem gaire clar el que acabàvem de veure i vam decidir esperar una mica. L’endemà hi vam tornar, però no vam saber trobar cap indici del que havia passat la nit abans: portes i persianes, tot estava tancat i barrat, com sempre. Des de llavors, i ja han passat més de dues setmanes, no hem observat res més d’estrany i hem acabat deduint que potser estàvem mal fixats o que la broma va acabar aquella mateixa nit.

—Em faríeu el favor d’indicar-me de quina casa estem parlant?

Edi creuà una mirada amb els seus col·legues, com si els demanés permís, i després començà a caminar cap a un xalet particularment decrèpit que quedava a una vintena de metres a la meva esquerra. La pintura blanca que caracteritzava la majoria d’edificis de la nostra urbanització apareixia escrostonada i amb grans capes de ciment a la vista. Les persianes havien perdut el seu color original i estaven completament abaixades per no permetre l’entrada de ni un raig de llum. En quant al jardí feia temps que havia perdut la vegetació, si és que mai n’havia tingut i sobre els quatre herbots supervivents es veien algunes ampolles trencades, sospito que efectes de les libacions nocturnes del tercet que tenia al davant.

—Abans m’ha semblat que anomenàveu el xalet d’una forma peculiar…

—Sí, la casa de l’alemany, és com li diuen —aquest era l’altre gras, el que amb prou feines obria la boca i que acabaria dient-se Casimir—; perquè fa anys hi va viure un alemany. Deien que era un nazi que va exiliar-se en acabar la guerra.

—Però en realitat era austríac i a més, per l’edat que tenia, havia nascut per força molt després de la Segona Guerra Mundial —aclarí l’Edi—; però com que vivia sol i era de comportament més aviat misteriós, al poble corrien tota mena de fantasies. Se’n va anar fa cosa d’uns cinc anys, tan misteriosament com havia arribat.

Mentre em donaven aquestes explicacions anàvem circumval·lant la propietat i jo prenia nota de totes les entrades potencials de l’edifici. Pensava fer-hi aviat una segona visita.

—Nois, us voldria demanar un favor. M’agradaria que obríssiu bé els ulls i m’informéssiu de qualsevol moguda estranya que observéssiu a la urbanització o al poble mateix. Tota aportació seria degudament recompensada amb «scotch» de qualitat lleument superior al vostre patètic VAT 69. Per a qualsevol cosa ens trobareu al xalet prop de l’entrada, el que té els testos suspesos en macramé.

Crec que la promesa de la beguda millorà molt la seva disposició envers nosaltres i ens separàrem com els millors dels amics.

—I ara, què penses fer? —l’Helena em mirava, tota mortificada per l’ansietat.

—Et recordo que teníem una visita pendent a Mariano, el taxista. És l’únic propietari de Mary Muntanya amb qui no hem parlat encara.

—Potser t’estàs prenent això massa a pit. Jo preferiria que ho deixessis córrer. De moment les nostres perquisicions ens han descobert dones desaparegudes (i segurament violentades) al soterrani inexistent de casa nostra, a més d’un cas de segrest nocturn de conseqüències probablement criminals. No en tens prou?

—No encara.

Les vacances de Setmana Santa feien aflorar el meu costat més insultantment capriciós.

Manchester, segon round

Russell T Davies, el creador de la trencadora «Queer as Folk», torna al Manchester més gai amb el serial de vuit capítols «Cucumber» (2015). El títol de «Cogombre» prové d’un estudi científic que classificava les ereccions masculines en una escala de duresa de quatre intensitats: tofu, plàtan pelat, plàtan amb pell i cogombre. Per cert «Tofu» i «Banana» són dues sèries paral·leles a «Cucumber», encara que de natura bastant diferent: una es basa en documentals temàtics mentre que l’altra es compon d’episodis independents. No les conec.

«Cucumber» se centra en el personatge de Henry Best (Vincent Franklin), un venedor d’assegurances de mitjana edat, feliçment emparellat des de fa nou anys amb Lance Sullivan (Cyril Nri). Immers en una tardana crisi dels quaranta, Henry rebutja l’estabilitat que li ofereix la petició de matrimoni de Lance i es llença en braços de l’eixelebrament dels seus amics més joves. A partir d’aquí la seva vida s’anirà en orris i ho perdrà pràcticament tot.

El show combina molt bé la comèdia i el drama de manera que en alguns moments pot ser molt punyent, mentre que en altres resulta divertidíssim. Es toquen tota mena de temes universals com són les oportunitats perdudes, l’enfrontament generacional, les característiques personals i intransferibles de cada vida sexual, la por al compromís, el pes de la culpa… I també temes més passatgers com les parafílies del moment, les apps per lligar a través del mòbil o els vlogs de karaoke pseudo-gai (no, no m’ho estic inventant). En alguns punts els guions poden semblar exagerats i un punt inversemblants, sobretot quan volen donar sensació de bon rotllo. I, és clar, els problemes amb la penetració que té el protagonista poden sonar marcians, a menys que ens fem càrrec que és un britànic de mitjana edat.

És inevitable comparar la sèrie amb l’americana «Looking»; però el que allà era naturalisme una mica ensopit, aquí és un ritme trepidant i solucions narratives molt imaginatives. S’ha d’agrair la diversitat dels personatges, els quals pertanyen a totes les edats, les ètnies i tendències sexuals (mentre que a «Looking» predominaven els homes gais blancs en la trentena). També m’agrada que la majoria dels actors tinguin un físic normalet, el que fa les experiències molt més properes.

Tot i que tant els guions com la realització són de treure’s el barret, «Cucumber» no seria una sèrie britànica si no tingués uns actors magistrals començant per Vincent Franklin, que crea un protagonista vulnerable, odiosament contradictori, però profundament entranyable. Estupenda també Julie Hesmondhaigh, una veterana del serial «Coronation Street» (1998 - 2014), que fa de la germana sense pèls a la llengua amb la que sempre es pot comptar. I seria hipòcrita negar que Freddie Fox (fill de l’incombustible Edward Fox) és tot un bombonet, per a qui li agraden els joves rossos i discretament atlètics.

Hem quedat enamorats de Henry, dels seus amics, de la seva família i de Manchester. Ens hauria agradat que aquests vuit capítols de tres quarts d’hora tinguessin continuació. És rara ( i digna de ser degudament lloada) la sèrie que esperes sempre en candeletes, intrigat per saber com et sorprendrà aquesta vegada. Molt bona.