dimarts, 26 d’abril de 2016

Les millors vides dels nostres anys

Hi ha novel·les (poques) i pel·lícules (menys) on t’agradaria continuar vivint més enllà de la seva conclusió formal. Potser «Guerra i pau» de Lleó Tolstoi, «Els papers del Club Pickwick» de Charles Dickens o «Un bon partit» de Vikram Seth són els casos més evidents que em venen al cap; però n’hi ha d’altres. Ho he tornat a pensar durant la revisió recent de «La meglio gioventù», la quasi-obra mestra de Marco Tullio Giordana, que tota ànima decent i sensible mereixeria conèixer. Titulada a partir d’un recull de poesies en furlà de Pier Paolo Passolini, va ser pensada com una sèrie de quatre capítols per a la RAI, però esdevingué cinema en dues parts després del premi «Un certain regard» que obtingué a Cannes l’any 2003.

«La millor joventut» explica la història d’Itàlia entre l’estiu de 1966 i l’estiu de 2003, a través de les vivències d’una família de la petita burgesia romana. El guió, obra de Sandro Petraglia i Stefano Rulli, es basa en el recurs clàssic del dos germans antagònics, que tanmateix no poden evitar estimar-se (com a germans que són). Nicola (Luigi Lo Cascio), és un estudiant de medicina, futur psiquiatre, jovial, empàtic i sense cap doble intenció. En certa manera funciona com l’heroi de la pel·lícula, com l’objectiu de la nostra identificació. En canvi Matteo (Alessio Boni) és un lletraferit d’inquietant bellesa qui, per obscures aspiracions a l’ideal, acabarà servint a les forces de l’ordre i del mal (llegiu policia).

La visió transversal de la història recent italiana que ofereix el film —amb les inundacions a Florència el novembre de 1966, els estralls de les Brigades Roges i l’assassinat d’Aldo Moro, l’atemptat contra el jutge anti-màfia Giovanni Falcone o les corrupcions de Tangentopolis com a fites rellevants— podria fer pensar en una mena de «Cuéntame» traslladat a la península italiana. Però és molt diferent parlar d’un serial de llargària indefinida, com aquest de TVE —que s’ha d’inventar contínuament noves peripècies per farcir les temporades (i l’interès dels televidents)—, que enfrontar-se a una obra de molts minuts però de límits determinats i tensions molt ben resoltes. Parlant en aquests termes, el guió de «La millor joventut» és admirable per la forma com va plantant les llavors per recollir els seus rèdits al llarg de les seves generoses sis hores.

La pel·lícula, la sèrie, o el que en vulgueu dir, també intenta representar la diversitat geogràfica i cultural del país. Així l’acció principal es reparteix entre Roma, Torino i Sicília, amb importants incursions a Milà, la Toscana i el Vèneto. Només qui tingui un coneixement molt complet dels dialectes de l’italià —o activi els subtítols per a no oients—, s’adonarà que el film també ret homenatge a totes les parles dialectals d’Itàlia, vives fins qui sap quan.

Potser caldrà que us avisi: «La meglio gioventù» és un melodrama descarat (d’aquells de tota la vida). Terriblement eficaç, em temo. En condicions de recepció normal, les seves últimes tres hores solen deshidratar-me per la via lacrimal. Malgrat tot, utilitza per emocionar-nos recursos bastant ben mesurats i cops baixos acceptables; excepte un de molt i molt vergonyós, que no comentaré; però que té a veure amb la mort de la mare.

La sèrie brilla sobretot pel seu guió de pedra picada, i també per una direcció pensada a una alçada humana. Molts dels seus protagonistes ofereixen memorables interpretacions, d’aquelles que marquen una carrera (Boni, Lo Cascio, però també Riccardo Scamarcio, en un dels seus primers papers de sex symbol amb ulls clars.) La molt veterana Adriana Asti revela una potent presència d’ocell espantat, mentre que Sonia Bergamasco i Maya Sansa esdevenen les encisadores portaveus de dos mons mútuament irredimibles. Però és Jasmine Trinca, en un colpidor paper d’esquizofrènica, la que marca el meridià emocional de «La meglio gioventù». Potser és la malaltia mental la mesura dels canvis entre el segle passat i el que ha vingut; però també ho és el respecte en el tractament als afectats i la desaparició del vocabulari quotidià de la paraula manicomi.

No pertanyo al bàndol dels que pensen que, si William Shakespeare avui fos viu, escriuria sèries per a la televisió. Segurament, s’hi negaria, i continuaria fent teatre. O ves a saber, no som ningú a l’hora de canalitzar els desitjos dels difunts. Però aquesta construcció narrativa, la de «La meglio gioventù», és del millor que us podeu dur al pap en aquests principis de segle. En qualsevol mitjà artístic. Dins o fora de la televisió. Paraula d’allau.

12 comentaris:

  1. Crec que has fet algun spoiler... Però tot i així m'has picat la curiositat. A veure si la trobo en alguna plataforma per poder veure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espoiler? A què anomenes un espoiler? Teniu la pell massa fina amb això dels espoilers. Romeu i Julieta moren al final.

      Elimina
  2. Crec que la vaig veure no sé quan en no sé quin canal. Per cert, defenso el 'Cuéntame', sobre la qual es fan moltes gracietes, és tota una experiència, té fragments memorables i un planter d'actors en estat de gràcia gairebé sempre, li perdono relliscades diverses, al capdavall a la vida personal també rellisquem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però una cosa tan llarga com és "Cuéntame" és impossible que no sigui irregular.

      Elimina
    2. Ai, Albert, ara em ve a la memòria aquell bell lletraferit/policia. Com em va agradar aquesta sèrie!
      Gràcies per retornar-la a la meva memòria (cada cop més escassa, haig de dir...)

      Elimina
    3. Pepa, bona ocasió per recuperar-la: aguanta molt bé una segona o una tercera visita.

      Elimina
  3. Ara he anat recordant i em sembla que el final no em va acabar de fer el pes, els finals són difícils d'arrodonir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo vaig trobar el final molt rodó i ben lligat, amb el fill acomplint el somni frustrat del pare.

      Elimina
  4. Romeu i Julieta moren? Per què m'ho has dit!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que un dia d'aquests escriuré alguna cosa sobre com ens hem tornat de sensibles amb això dels spoilers.

      Elimina
  5. Abans dèiem, "no em diguis com acaba" o "no me l'expliquis". Jo sóc partidària del silenci i, per tant, contrària als spoilers que em rebenten la festa. Buscaré aquesta sèrie que pinta molt atractiva. No estic d'acord amb la Júlia i el "Cuéntame..." que em sembla espantosa, una infinita espanyolada -hi ha espanyolades que m'agraden- però Imanol Arias està molt acabat, Ana Duato té aspecte de senyora benestant. Només qui li fa de mare i el difunt Pepe Sancho han tingut sentit però, en fi, per això hi ha gustos.
    Per cert, Romeo i Julieta no moren al final o no heu vist la segona part?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre això dels spoilers crec que escriuré alguna cosa, perquè per a segons qui tot és spoiler i no n'hi ha per tant. La sèrie de debò te la recomano, perquè acaben sent com de la teva família. I vols dir que no confons Romeo i Julieta amb Joc de Trons?

      Elimina