Vam trobar el taxista i la seva dona treballant al jardí. Diria que estaven plantant rosers, una activitat jardinera que, dels clàssics romans ençà, ha sigut considerada com el súmmum de l’hedonisme civil. Tanmateix, tant en Mariano com la parenta em van fer la sensació que estaven sotmesos a una profunda trepidació travessada; un eufemisme per no dir que semblaven extremadament emprenyats.
No estic segur que l’aparició dels caps parlants de l’Helena i de mi sobre els murets del jardí els produïssin cap efecte alleujant; però almenys ens van saludar mig educadament, mentre empraven furiosament el càvec.
—Recoi de gossos! —va remugar ella; crec que el seu nom és Alba.
—Recoi de gossos! —va repetir ell.
—Què us passa amb els gossos? Què hi teniu en contra?—em vaig veure obligat a preguntar.
—Contra els gossos, res —Mariano, el taxista, s’havia posat dret, mig metre sobre la seva convexa panxa, per fer aquesta asseveració—; però, contra la seva propietària, no em facis parlar, que no acabaríem.
—Que no us aveniu amb la Magda?
—Si ens avinguéssim, creus que estaríem ara replantant els rosers que tot just havíem plantat fa una setmana.
—No em diràs que acuseu els gossos d’arrencar-vos les plantes… Em sembla que no és propi de gossos. A més, no veig com podrien haver saltat la tanca.
—Allà a la dreta —Mariano ho estava indicant amb la mà—, hi ha una escletxa a la bardissa que abans no hi era. Estic segur que la va obrir la tia aquesta, perquè s’hi fiquessin els seus gossos i em fessin malbé el jardí.
—No ho podem saber de cert —intentà raonar la seva esposa. I després, tot adreçant-se a nosaltres: —Des que tingueren una topada, se li ha ficat el cap que la Magda ens vol fer la punyeta.
—Una topada?
—Passa que un dia un dels gossos va fer les seves necessitats aquí al carrer, prop de casa…
—Davant mateix de la porta ens va deixar la merda —va corregir el marit.
—I llavors el Mariano, que ho havia vist, abans d’esperar a veure si la recollia o no va posar-se a escridassar-la i a dir-li que era una marrana.
—És que jo aquesta mena de gent ja me la conec. Es pensen que, com som al camp, tot s’hi val, i es creuen amb dret d’empastifar-te el carrer, que la natura tot ho recicla.
—Des de llavors no hem tingut un moment de tranquil·litat: quan no ens esquitxen fang a les parets, ens fan malbé el jardí. Jo, la veritat, de vegades penso que seria millor que ens venguéssim el xalet i busquéssim una altra casa; però qui ens el comprarà? Ja veus que la majoria de torres fa anys que són en venda sense cap resultat.
—D’aquí no ens mourà ningú —advertí el taxista—, penso replantar els rosers tantes vegades com calgui. No sap amb qui està tractant.
Vaig preguntar-me com reaccionarien quan els hi comencessin a aparèixer esquirols dissecats al microones. L’Alba no semblava precisament dotada per enfrontar-se a més cops d’efecte teatrals. Encara que l’Helena, tampoc. Començava a preocupar-me la meva dona.
No estic segur que l’aparició dels caps parlants de l’Helena i de mi sobre els murets del jardí els produïssin cap efecte alleujant; però almenys ens van saludar mig educadament, mentre empraven furiosament el càvec.
—Recoi de gossos! —va remugar ella; crec que el seu nom és Alba.
—Recoi de gossos! —va repetir ell.
—Què us passa amb els gossos? Què hi teniu en contra?—em vaig veure obligat a preguntar.
—Contra els gossos, res —Mariano, el taxista, s’havia posat dret, mig metre sobre la seva convexa panxa, per fer aquesta asseveració—; però, contra la seva propietària, no em facis parlar, que no acabaríem.
—Que no us aveniu amb la Magda?
—Si ens avinguéssim, creus que estaríem ara replantant els rosers que tot just havíem plantat fa una setmana.
—No em diràs que acuseu els gossos d’arrencar-vos les plantes… Em sembla que no és propi de gossos. A més, no veig com podrien haver saltat la tanca.
—Allà a la dreta —Mariano ho estava indicant amb la mà—, hi ha una escletxa a la bardissa que abans no hi era. Estic segur que la va obrir la tia aquesta, perquè s’hi fiquessin els seus gossos i em fessin malbé el jardí.
—No ho podem saber de cert —intentà raonar la seva esposa. I després, tot adreçant-se a nosaltres: —Des que tingueren una topada, se li ha ficat el cap que la Magda ens vol fer la punyeta.
—Una topada?
—Passa que un dia un dels gossos va fer les seves necessitats aquí al carrer, prop de casa…
—Davant mateix de la porta ens va deixar la merda —va corregir el marit.
—I llavors el Mariano, que ho havia vist, abans d’esperar a veure si la recollia o no va posar-se a escridassar-la i a dir-li que era una marrana.
—És que jo aquesta mena de gent ja me la conec. Es pensen que, com som al camp, tot s’hi val, i es creuen amb dret d’empastifar-te el carrer, que la natura tot ho recicla.
—Des de llavors no hem tingut un moment de tranquil·litat: quan no ens esquitxen fang a les parets, ens fan malbé el jardí. Jo, la veritat, de vegades penso que seria millor que ens venguéssim el xalet i busquéssim una altra casa; però qui ens el comprarà? Ja veus que la majoria de torres fa anys que són en venda sense cap resultat.
—D’aquí no ens mourà ningú —advertí el taxista—, penso replantar els rosers tantes vegades com calgui. No sap amb qui està tractant.
Vaig preguntar-me com reaccionarien quan els hi comencessin a aparèixer esquirols dissecats al microones. L’Alba no semblava precisament dotada per enfrontar-se a més cops d’efecte teatrals. Encara que l’Helena, tampoc. Començava a preocupar-me la meva dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada