dijous, 28 d’abril de 2016

Teoria i pràctica del «spoiler»

Fa dos dies algú m’acusava d’haver incorregut en el detestable pecat del «spoiler». Sense gaires arguments a mà, he hagut de deduir que la meva culpa es concentrava en haver mencionat d’esquitllentes que a la pel·lícula hi moria la mare. Perdonin, lectors, si els espatllo alguna sorpresa, però en una saga que abasta quaranta anys d’una família italiana, el mínim que es pot esperar és la mort d’algun dels progenitors. Són coses que passen a totes les famílies.

No entraré aquí en la peluda qüestió de trobar el millor equivalent en català a la paraula «spoiler» —crec que tots entenem el que vol dir—, sinó que volia incidir en l’al·lèrgia que ens ha agafat a tots a conèixer cap detall de l’argument de llibres, pel·lícules o sèries, com si en les sorpreses argumentals ragués tot el valor d’aquestes obres. No tots aquests detalls tenen la mateixa capacitat d’espatllar-te la lectura o el visionat. Un dels casos més flagrants és el de la identitat del criminal en una novel·la negra de misteri del tipus «whoddunit». El fet de conèixer-lo li treu tot el valor enigmàtic al llibre i crec que aquí estarem tots d’acord que s’ha de tenir molt mala ànima per revelar qui era el culpable.

Un altre territori prohibit és el dels finals inesperats, com per exemple el de «El planeta dels simis» (allò que abans es deia a la publicitat de la pel·lícula, «¡Que no le cuenten el final!») Una variant una mica més sofisticada d’això són les obres que comencen semblant una cosa i de sobte es converteixen en quelcom completament diferent (vegeu, per exemple, «The World’s End»).

Tots aquests casos esmentats fins ara justifiquen l’exigència d’una zona lliure de «spoilers» i la petició d’ostracisme perpetu per a qui en reveli els secrets. Però també penso que, si tota la gràcia d’un llibre o pel·lícula resideix en aquests petits detalls que cal ocultar, les seves virtuts estètiques han de ser necessàriament molt primàries i limitades. A «Citizen Kane», l’obra mestra d’Orson Welles, tot el guió pren com a nord la interpretació de les darreres paraules de Charles Foster Kane. Només al final es descobreix quin era el significat del mot «Rosebud» i és cert que aquesta revelació omple de sentit (o d’absurd) la biografia del protagonista. Però també és innegable que «Citizen Kane» és més, molt més, que una mera endevinalla; i que, qui la redueixi a això, no ha entès res sobre el que és mirar/llegir una història, i li està fent un flac favor al film.

Dit amb altres paraules: qui basa el plaer que extrau de films i llibres en raons susceptibles de caure en territori «spoiler» s’està movent en un nivell molt pueril de l’experiència estètica. L’ansietat per saber el que passarà després està molt bé (a tots ens agraden Tintín, Dickens i Indiana Jones), però conformar-se amb això em sembla poc imaginatiu i mancat d’ambició. De fet, aquests detalls que per algú són tan importants, en el fons no tenen cap rellevància. Dec haver vist «Vertigo» d’Alfred Hitchcock unes quatre o cinc vegades i no tinc cap dubte que és una de les obres cabdals de la història del cinema. Tanmateix no hi ha manera que retingui el trellat de la seva trama: cada cop que la veig el secret del seu desenllaç m’arriba com a nou. No per això deixo de gaudir-la i sempre li trobo noves lectures torbadores. El que importa no és qui són Judy i Madeleine, el que importa no és el perquè, el que importa és el què i el com. Sobretot el com.

 

17 comentaris:

  1. Ja m'has fet un spoiler de Citizen Kane.
    Per cert, continúo revisant pel·lícules antigues, ahir vaig veure Crash, i no et sabria dir si és molt bona o una merda molt ben embolcallada, ara, enganxa, això si.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu. No et diré que li passa a Chanquete al final de la sèrie. Si és el Crash de les històries creuades i molt de conflicte racial, no em va agradar. La de Cronenberg dels accidents de cotxe, no l'he vista.

      Elimina
    2. a la de Cronenberg em refereia. Tambè pensaba veure l'altra però es aquesta dels cotxes, no ho sé, et deixa un regust extrany la pel·lícula.

      Elimina
    3. No m'interessa gaire l'automòbil, però Ballard sol ser un autor interessant.

      Elimina
  2. Estan clarament sobrevalorats... Jo, que sóc una impacient, confesso que he arribat a llegir el final d'alguns llibres per treure'm l'ànsia i poder gaudir del text...

    Fa uns anys no hi havia aquest secretisme, mira si no
    http://41.media.tumblr.com/7d3de117be746a61025dbf19805b5436/tumblr_o5yec0TC1l1s9y3qio1_1280.jpg

    ResponElimina
    Respostes
    1. El titular és sensacional, per emmarcar-lo.

      Elimina
  3. Amb "Vertigo" sempre hi trobo una pel·lícula nova. És un miracle. Però, és clar, si et poses a pensar que veuras una dotzena de Hitchcocks sabent-ne el què i el perquè maten l'esperit amb el qual el gran director impregna qualsevol plànol.
    Ara em ve al cap una pel·lícula que he repescat fa poc, "La mejor oferta". Té una atmosfera fascinant i, malgrat el guió discutible, seria un crim spoilejar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, aquest apunt l'he escrit pensant en tu i en la teva negativa a llegir alguns dels meus escrits, per por de trobar-hi "spoilers". Una sospita que m'ofèn.

      Elimina
  4. Ei...Allau, no són només els spoilers el que em fa por. Sé que ets prou subtil com per no aixafar-me la guitarra. El que passa és que si et llegeixo no em puc lliurar de la teva potent influència. Vaig llegir el teu apunt de "Gomorra" un cop vista la sèrie i, ja veus, varem coincidir amb quasi tot, ja t'ho vaig dir. Ara bé, no va ser el mateix amb "Honorable Woman" que a tu et va agradar i jo vaig abandonar al tercer capítol.
    Res més lluny de la meva imaginació que ofendre't en cap sentit.
    Amén.

    ResponElimina
  5. No hi penso mai en el què passarà, ni en un llibre ni en una pel·lícula. No sol ser rellevant sinó és en les obres de gènere. Així em permeto el luxe de mirar pel·lícules moltes vegades, apreciant això i allò. Per cert, diuen que a la pel·lícula Titànic s'enfonsa el vaixell (no l'he vista). Catxis! ja m'han fotut el final enlaire!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és que Titanic és un plagi de la realitat.

      Elimina
  6. Ah! Jo pensava que Rosebud era l'osset de peluix! No, no, el cas es que quan vaig veure Ciutadà Kane ja sabia què era Rosebud, però això no em va espatllar la peli, no em va enganxar en cap moment, deu ser què sóc d'aquesta nova generació que vol explosions o sinó s'avorreix.

    Sobre això dels espoilers em va resultar curiós quan vaig veure Testigo de Cargo, al principi del film hi ha un avís que justament diu que sobretot no comentis amb ningú el final de la peli perquè es molt sorprenent, i la veritat, amb aquest truc si que em va aconseguir mantenir enganxat a tota la peli, potser sense aquest truc també m'hauria enganxat, qui sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En definitiva, sou la generació perduda ;p

      Elimina
  7. Els spoilers són els fills no desitjats dels cliffhangers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per tan comparteixen la tara genètica de la seva puerilitat.

      Elimina