diumenge, 10 d’abril de 2016

Silenci i secret

Qui hem de mirar? La fabulosa Emma Suárez? O el planetari d'imants a la porta de la nevera...
No puc imaginar film més diferent per succeir a la bretolada de «Los amantes pasajeros» que aquesta fascinant «Julieta» que ha escrit Pedro Almodóvar a partir de tres contes d’Alice Munro. Desconec el material original; però confesso que les costures entre les tres històries en cap moment es perceben. Narrada amb freqüents anades i vingudes en el temps i amb una protagonista desdoblada en dues actrius (Adriana Ugarte com a Julieta jove i Emma Suárez com a Julieta més gran), la trama triga a arrencar i per tant tota la primera part està mancada de veritable tensió dramàtica.

Poc diré del drama d’aquesta Julieta que val la pena anar descobrint de mica en mica; només que gira entorn una relació entre mare i filla i que hi ha dolor, separació, secrets, malentesos i depressió. El director ho mostra amb depurada elegància i els seus habituals tocs de colors primaris que aquí resulten en una de les seves pel·lícules més estèticament belles. No tot és perfecte: el recurs a les explicacions en off, encara que siguin amb l’excusa de l’escriptura d’una confessió, sempre ha sigut una pobra solució de guió.

Com em passa des de fa anys, l’amor d’Almodóvar per cuidar l’epidermis de les seves pel·lícules fa que moltes vegades em fixi més en les peces de l’atrezzo que en els sentiments dels personatges. De la mateixa manera, la profusió de bellíssimes actrius que presenta «Julieta» també va en detriment de la realitat del drama. Per fortuna, Emma Suárez, que a la seva indubtable bellesa hi afegeix personalitat i carisma escènic, carrega a les seves espatlles el centre de gravetat del film. No vull dir amb això que la resta de l’elenc desmereix, tot el contrari. Però si he de destacar algú altre hauria de ser Rossy de Palma en el paper d’una Mistress Danvers gallega.

Ja posats a ser punyeteros, l’univers on s’esdevé «Julieta» és un lloc entre irreal i «pijo», on la gent canvia de pis com qui canvia de calces i se’n va de viatge a la Patagònia o al Festival de Música de Fes, un món on la gent no pren més transport públic que el taxi i es troba amb velles amistats a les ribes del llac de Como. És clar que aquesta mateixa irrealitat, que es podria titllar positivament com a estilització, permet jocs tan intrigants i deliciosos com és la seqüència del viatge en tren.

Potser estic donant la sensació que «Julieta» no m’ha agradat, quan en realitat ha sigut l’Almodóvar que més m’ha convençut des de «Volver» (2006). És a més una obra anòmala en la carrera de l’autor: concisa (96 minuts), mancada d’elements humorístics o grotescos, i extremadament continguda en l’expressió dels seus sentiments. Tot i això, «Julieta» és un fruit inconfusiblement digne del seu creador i no m’estranyaria que obrís en la seva carrera una etapa de maduresa menys gestual i molt més reflexiva. Veurem.

12 comentaris:

  1. Emma Suárex és una Garantía i la peli té bona pinta. Amb los amantes pasajeros, vaig passar vergonya aliena. Dimarst anirem a veure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la Suárez és una actriu que enamora.

      Elimina
  2. Ahir vam estar dubtant davant de la taquilla i finalment vam descartar Almodóvar. Llegint la teva crònica, ara me'n penedeixo. Vam veure "La invitación", però no diré res. Si la vas a vuere, ja en parlarem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A menys la recomanes? Perquè la trobo força atractiva.

      Elimina
    2. Hi vaig anar perquè la proposta també em va semblar interessant i atractiva. La pel·lícula passa bé i vaig passar una bona estona, però trobo que a nivell de guió està mancada de profunditat quan és un tema que podia haver donat molt de si. El final el trobo precipitat i efectista. Però és només una opinió.

      Elimina
    3. Intentaré anar-la a veure.

      Elimina
  3. Vaaaaaaleeeen, me l'apuuuuuntuuuuuu.

    ResponElimina
  4. Amb mala cara no cal que hi vagis.

    ResponElimina
  5. Emma Suárez està magnífica però la jove Adriana Ugarte està senzillament esplèndida. Els homes hi són més impostats com si es notés que obeeixen el senyal del director. D'acord, un cop més més, amb tu, Allau. Continguda i sense humor amb el llast d'un guió que és una llarga carta en la qual la sintaxi cinematogràfica d'Almodóvar no és de bon tros tan bona com sí ho és la sintaxi literària de l'estupenda Munro.
    Cal mirar tot el que retrata, tens raó. És important el treball actoral però un llibre o un suc de taronja no queden endarrere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, aquí discrepo, perquè Adriana Ugarte m'ha dit poc o res. Queda clar que hauré de llegir aquests relats de la Munro, una autora que de moment no m'ha acabat de convèncer.

      Elimina
  6. No cal ni que et digui que l'escriptura de Munro sembla senzilla però només és producte d'un talent descomunal que parla de vides anònimes omplint 25 0 30 pàgines amb la densitat d'una novel·la.
    Tots sabem que hi ha molta Karenina i molta Bovary camuflades en els blocs de ciment. I que consti que Munro no només parla de banyes però ja sabem com en són d'importants en la Literatura i en la Vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, tinc molt clar que li he de donar a Munro alguna oportunitat més.

      Elimina