dijous, 21 d’abril de 2016

Segona residència (9): la intrusió

Resum del publicat fins ara: Tot plegat és molt estrany.

Havíem passat tot el matí amb unes perquisicions que no havien aclarit gaire res i s’havia fet l’hora de dinar. L’Helena, visiblement amoïnada, m’advertí que caldria preparar una cosa ràpida i senzilleta, tipus amanida i bistec. Ho digué en un to llastimós, talment com si estigués anunciant que volia divorciar-se de mi o que li havien detectat un mal lleig. La meva dona no s’estava prenent allò gaire bé i vaig decidir deixar-la al marge de les pròximes investigacions. Vaig voler tranquilitzar-la amb algunes paraules apaivagadores, quan vaig descobrir el seu rostre encara més alterat. Estava assenyalant l’entrada del nostre xalet: la porta estava oberta de bat a bat.

—No em diràs que l’has deixada oberta! —m’acusà.

—L’he tancada amb clau, com faig sempre que sortim tots dos.

—N’estàs segur? Si es així, no hi penso entrar: potser encara són dins.

—Són dins? Qui vols que sigui dins?

—Si dius que havies tancat la porta, algú la d’haver obert. Jo cridaria els mossos i que s’encarreguin ells…

No em considero un valent, però sospitava que una trucada als mossos conclouria en un penós ridícul, o sia que semblava preferible encarar el problema amb fermesa i inconsciència. Vaig apropar-me al rectangle negre de la porta, mentre la meva dona endebades m’estirava de la màniga de la jaqueta. L’interior de la casa estava en silenci i en creuar el llindar no em va saltar al damunt cap fera inesperada. Tot i que les persianes estaven apujades i la claror del dia era més que suficient per il·luminar l’estança, vaig encendre els llums per no deixar ni un racó a les fosques. Lentament vaig fer l’escrutini de tota la torre, afortunadament d’escassos metres quadrats, i no vaig saber trobar-hi res de sospitós. Més complicat va ser esbrinar si s’havien endut alguna cosa. Primer vaig haver de convèncer Helena que no hi havia moros a la costa (ni tampoc amagats als armaris). Ben mirada aquesta expressió ja no deu ser políticament correcta, però té una indubtable base històrica, o sigui que espero que me la deixeu passar.

Un cop enrolada Helena, vam pentinar cada racó de la casa en una variació del joc de les set diferències. Estudiàvem la disposició de cada moble, l’emplaçament de cada objecte, i intentàvem discernir si algun detall havia variat d’ençà que havíem sortit del xalet a primera hora del matí. Aparentment, res no havia canviat, però ni ella ni jo podíem conformar-nos amb una conclusió tan decebedora, i per això insistíem un cop i un altre, fins que crèiem veure indicis d’una visita depredadora.

Amb el benefici que confereix la distància en el temps, ja us puc revelar que qui havia entrat a casa ni havia sostret res, ni havia desplaçat una pobra cadira. Però trigaríem mesos a convèncer-nos d’aquest fet. Mentrestant ocupàrem moltes hores de vetlla a verificar que al calaix dels coberts hi eren les set forquilles del darrer inventari o que aquell dominical amb Mercè Sampietro a la portada encara es trobava a la pila vora de la llar de foc. Sí i sí, foren les respostes respectives. Però després ens plantejarem altres preguntes.

Quedava clar que algú no ens volia deixar tranquils. I que, a més, disposava de la clau de ca nostra. Perquè la porta no havia sigut forçada. Prou que ho havíem vist.

2 comentaris:

  1. Una vegada vam arribar casa i la porta estava oberta. Però en el nostre cas algú havia fet fira. No sé si hagués preferit que hagués estat un fantasma. Vull dir dels ectoplasmàtics, no del tipus que ens va sostreure part del patrimoni. ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si hagués sigut un fantasma, encara us hauríeu pogut divertir amb una sessió d'exorcisme.

      Elimina