Secrets de dos matrimonis

1. A la novel·la «Frankenstein», malgrat que se’ns intenta vendre la idea que el protagonista està profundament enamorat de la seva germanastra Elizabeth, l’enllaç es va postergant durant anys i panys per motius no sempre ben justificats. Quan Victor finalment accedeix al matrimoni —en un moment de la trama en el qual ja no pot haver comès més pífies—, li confessa a la seva promesa que guarda un secret terrible (la creació del Monstre, ara ja en mode assassí «on»); però que només li confessarà després de la cerimònia. No se m’acut condició que faci menys abellidor el casori i no comprenc perquè Mary Shelley introdueix tal inversemblança argumental; tanmateix, la beneitona Elizabeth acceptarà sense reticències. El fet té l’agreujant que en una escena prèvia el Monstre ha advertit el seu creador que serà un convidat no desitjat a la seva nit de noces. Victor creu erròniament que l’estan amenaçant de mort, mentre que el lector espavilat ja s’olora que qui rebrà serà la núvia, com així succeeix.

2. Ara passo a «Dracula». L’inici de la novel·la està format pels quaderns de notes que el jove Jonathan Harker escriu sobre les seves extraordinàries experiències al castell del comte vampíric, d’on aconsegueix escapar a penes amb vida. A un hospital de Budapest, on Jonathan es recupera en estat de confusió amnèsica, acudeix la seva promesa Mina Collins. Harker proposa precipitar la cerimònia nupcial, però abans es produeix una curiosa escena que té a veure amb els quaderns de notes que Harker ha trobat a la butxaca del seu gavany.

—Ya conoces, querida, mis ideas acerca de la confianza que debería existir entre marido y mujer: nunca debería haber ningún secreto, ni nada que ocultar. He sufrido una gran conmoción y cada vez que intento pensar en la causa noto que mi cabeza da vueltas, y no consigo saber si todo fue real o sólo el sueño de un demente. Sabes que he sufrido fiebre cerebral y eso es como estar loco. El secreto está aquí, pero no quiero saberlo. Quiero empezar mi vida de nuevo a partir de este momento, con nuestro matrimonio (…) ¿Estás dispuesta, Wilhelmina, a compartir mi ignorancia? Aquí tienes el libro. Guárdalo, léelo si quieres, pero nunca me hagas saber; a menos que alguna solemne tarea me obligue a volver la vista hacia las amargas horas de sueño o vigilia, cordura o demencia, aquí registradas.

Malgrat que aquesta invitació a la ignorància no augura res de bo pel seu matrimoni, Mina s’hi avé i segella els quaderns com a mostra de confiança en el seu promès. Tot plegat resulta estrany i només queda justificat perquè, si Mina i Jonathan llegissin les notes del segon, la intriga de la novel·la s’escurçaria considerablement.

3. M’ha xocat la coincidència de «clàusules» matrimonials tan forçades en dos clàssics de l’horror universal i només em preguntava si no s’hauria pogut escriure el mateix una mica millor. O potser és que en aquells temps pretèrits la possibilitat del casori ennuvolava el criteri de qualsevol noia en edat de merèixer.

Estampes pulleses: Bari

La ciutat de Bari és la capital de la Pulla, la seva principal via d’introducció en el territori, gràcies sobretot a la presència del seu aeroport més important, anomenat Karol Wojtyła per l’única raó que a Itàlia quasi tothom és més papista que el papa. Deixant de banda aquest detall de mal gust, Bari és una ciutat absolutament recomanable i d’un encant difícil de definir (que sempre és el millor dels encants).

Pel passavolant només hi ha dos barris de veritable interès. El segon en l’escala d’interès és l’eixample quadriculat del segle XIX, anomenat «borgo murattiano» perquè el seu instigador (tot i que mai no veié ni una sola parcel·la urbanitzada) fou Joaquim Murat, el cunyat de Napoleó. Aquesta zona conté alguns convencionals edificis burgesos, dos o tres teatres d’absoluta opulència i una mica d’estèril arquitectura feixista als seus marges, especialment al «lungomare» Nazario Sauro.

De molt més interès resulta Bari Vecchia, l’antic rovell de l’ou urbà, envoltat de mar Adriàtic pertot arreu. Conté alguns edificis notables, com la catedral de San Sabino, que serà el primer exemple de romànic pullès que coneixerem: obra austera i grandiosa a la vegada, ben poc a veure amb el nostre humil romànic pirinenc. Presenta una rosassa tan simple i preciosa com un tall de taronja i una cripta plena de misteris i de mosaics romans (de fet, tota la Pulla és conreu de cultes subterranis).

Encara més rellevant serà la basílica de San Nicola, un altre exemple de romànic pullès, estèticament intercanviable amb la catedral, però que marca tota la diferència gràcies al seu sant titular. Tot començà quan una colla de seixanta-dos mariners locals segrestaren les despulles de Sant Nicolau que es trobaven a la ciutat de Myra a l’Àsia Menor. Un cop aconseguides les relíquies, no s’estalviaren mitjans per construir una basílica d’austeritat romànica i de magnificència bizantina a la vegada.

Resulta però que Sant Nicolau de Myra és un dels sants més rellevants dels cristians ortodoxos, especialment dels fidels de l’església ortodoxa russa. Això ha propiciat que, d’ençà la caiguda del Teló d’Acer, Bari s’hagi omplert de peregrins ex-soviètics que assisteixen diàriament als oficis ortodoxes que es produeixen a la cripta de la basílica. Des del costat més espiritual, es pot considerar un exemple d’ecumenisme en el qual orient i occident coincideixen en un culte comú. Vist des del pragmatisme, les despulles de Sant Nicolau constitueixen una saludable font de divises; no us estranyarà doncs que la pobra gent de Myra reclami la devolució de la carronya sagrada.

Tret d’aquest parell de peces dignes de «mérite le détour», Bari Vecchia compta amb un castell anodí, incomptables esglésies menors, i dues places marineres on ve de gust prendre la fresca. Però el seu atractiu principal són els carrerons anònims, el laberint de patis, els arcs, les capelles il·luminades enmig de la paret, els culs de sac on a penes hi pot circular una motocicleta. Durant la cremor del dia canicular, pots trobar-te un home vell reparant una xarxa malmesa, un calaix de tomates posades a assecar o un grup de senyores manufacturant «orecchiette», la pasta local per antonomàsia (un disc flonjo que, per la simple pressió del polze, esdevé l’orelleta que dèiem).

Quan arriba la nit, els nens es tornen més impertinents que mai, amb el seu joc de pilota de futbol. Els jubilats treuen les seves cadires plegables al carrer i et sentiries com un autèntic miserable si no els saludessis a tots i cadascun amb un amable «buona sera». Tractant-se d’una ciutat de 300.000 habitants, aquestes intimitats no tenen preu.

Una darrera informació rellevant: el famós cantant Nicola di Bari es diu en realitat Michele Scommegna i no és de Bari, va néixer a Zapponeta, província de Foggia. A la Pulla, això sí.

Me'n recordo (LXI)

Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo, señalizado, directo a Barcelona.

El perquè de tot plegat

Si busqueu una mostra de capitalisme de rostre amable, no cal sinó citar Phil Knight, el cofundador de Nike, el qual després de fer-se d’or amb les sabatilles esportives va invertir bona part dels guanys en els estudis Laika, perquè el seu fill Travis pogués desenvolupar el seu amor pel cinema d’animació. Laika, centrada en la tècnica del «stop motion» (una de les més antigues en el terreny dels efectes especials), ha lliurat de moment quatre obres completament diferents, de les quals coneixia les molt lloables «Coraline» i «Paranorman» i ara també la molt excèntrica «Kubo and the Two Strings», primera que gosa dirigir el mateix Travis Knight sota guió de Marc Haimes i Chris Butler.

L’acció se situa en un Japó de llegenda on Kubo (Art Parkinson, el Rickon Stark de «Joc de Trons») malviu amb la seva mare catatònica i es guanya la vida explicant contes a la plaça del poble, acompanyat de les cordes del seu «samisen» i d’una aptitud màgica per animar figures d’origami. Aviat s’entén que les històries que narra constitueixen elaboracions de la seva terrible crònica familiar, on el seu avi (Ralph Fiennes) i les seves sinistres ties (Rooney Mara) volen arrencar-li l’ull dret (després d’haver mort el seu pare i haver-li sostret l’ull esquerre). Només una mona blanca (Charlize Theron) i un escarabat samurai (Matthew McConaughey) l’ajudaran en una empresa que recollirà tots els trets d’un vídeo-joc.

Ja sé que tot això pot sonar una mica forassenyat i fins i tot inapropiat per a un film apte per a tots els públic (encara que no menystindria la capacitat proto-poètica de l’espectador escàs d’edat), però tota l’obra de Miyazaki Hayao ja ens havia preparat per un univers on s’havia perdut tot sentit de la certitud (vegeu «Chihiro»). Per si això fos poc, el guió de «Kubo» remet de forma meta-narrativa i audaç al seu propi relat, tot atribuint a la veu narradora dominant el control de la història. El que ens està dient és que venç sempre qui té les claus del discurs. I no podria aplaudir més el missatge.

Visualment, «Kubo and the Two Strings» és pura imaginació i esplendor. En la seva ostentació tècnica —on el paper plegat de l’origami, les figures articulades i les transicions cibernètiques són difícils de distingir—, i en la seva espessor sentimental, mostra les seves principals virtuts. Però el guió és abstrús i esotèric en excés, massa "orientalista" per a qui això escriu. Llàstima.

Estampes pulleses: una invitació

Catedral de San Sabino a Bari

De vegades la possibilitat d’un viatge es pot insinuar de la forma més inesperada, fins i tot a través d’una pel·lícula (bastant reprovable) que vam veure a Roma sis anys enrere. Estava ambientada a la ciutat de Lecce, de la qual confessaré que no havia sentit mai parlar i que des de llavors va esdevenir una petita obsessió particular. Lecce, com jo ja hauria de saber, es troba a la Pulla (Puglia en italià), la regió més oriental de la península itàlica i la que ocupa precisament el taló de la seva característica bota.

Pulla no és gaire extensa (dos terços de la superfície de Catalunya) i compta amb una moderada població de quatre milions d’habitants. Com a bona regió meridional, no disposa de grans centres industrials i per tant representa un gran generador d’emigració, tan interna com externa. També destaca pels seus productes lligats a la terra (oli, vi, pa) i per vuit-cents quilòmetres de costa que, quan hi ha una mica de sorra, es converteix en una de les millors inversions turístiques del segle XXI.

Els italians ja fa temps que estiuegen a la regió (sobretot els seus veïns de la Campània); però la resta del turisme mundial tot just la va descobrint de mica en mica. Pocs destins recordo amb menys presència de «guiris» i fins i tot els catalans, que solem figurar entre els viatgers més inquiets, han brillat aquí per la seva absència. Per descomptat exagero, però no gaire.

Els atractius de Pulla saltaran a la vista de qui gosi acostar-s’hi en qualsevol època de l’any. Fins i tot per a un fòbic de les platges com sóc jo, no deixarà de meravellar l’escassa urbanització (degradació) de les seves inacabables costes, ben aptes pel bany en família. Pels amants de la cultura, especialment de l’arqueologia i l’arquitectura, els vestigis de la Magna Grècia, les catedrals romàniques i els palaus barrocs, formen un conjunt críticament indestructible. I no caldrà afegir res sobre la cuina local, tan bona com a la resta de la península. T’hi has d’esforçar molt (cada dia menys, cal denunciar-ho) per menjar malament a Itàlia.

Mentre cantava (i escrivia) les virtuts de la regió pullesa, m’anava preguntant si no estaria sent injust i ple de prejudicis envers les províncies meridionals equivalents de la península ibèrica, terres que poden presumir de mancances econòmiques i de patrimoni arquitectònic similar, com es pot trobar les ciutats de Ronda, Andújar, Baeza o Úbeda. Però hauré de confirmar que enlloc com a Pulla per trobar petites ciutats separades per escasses desenes de quilòmetres, cadascuna d’elles caracteritzada per un centre històric més fastuós que l’anterior. I això en una regió pobre i més que mísera (i missaire). En propers capítols intentaré convèncer-vos una mica més encara que la Pulla val molt la pena.

Qui Hollywood passa, Brooklyn empeny

Des de fa alguns anys hom assisteix a la darrera estrena de Woody Allen amb una comprensible trepidació, basada sobretot en la intriga. Serà un bunyol pretensiós? («Irrational Man» (2015)), ens preguntem amb tota la raó. Serà una feliç mediocritat amb el pitjor final de la seva carrera? («Magic in the Moonlight» (2014)). Serà mitjanament acceptable, gràcies a l’esforçat treball d’una gran actriu? («Blue Jasmine» (2013)). «Café Society», l’Allen de l’anyada 2016, sembla que s’està sortint força bé tant amb el públic com amb la crítica, gràcies a una història inofensiva, però melangiosament tendra, i un embolcall de categoria.

El film —suposo que ambientat als anys 30 del segle XX— va de Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg), un jove jueu de Brooklyn, a qui els seus pares envien a fer carrera a Hollywood sota la protecció del seu poc implicat oncle Phill (Steve Carell), triomfant magnat de la indústria del cinema. Després d’unes quantes frustracions, tant amoroses com laborals, Bobby retorna a Brooklyn amb la cua entre cames, per acabar convertint-se en la imatge pública del «night club» del seu germà mafiós Ben (Corey Stoll).

Si la sinopsi us ha semblat mancada d’interès, no aneu gaire errats, perquè efectivament en té ben poc. El guió és tan minso que només pot ser redimit per qüestions subsidiàries, el que no vol dir que siguin necessàriament menyspreables. Malgrat el to lleugerament melancòlic, hi ha moments d’humor genuí, especialment quan intervé la parentela de Brooklyn. Quan de temps feia que Allen no ens mostrava una de les seves entranyables famílies jueves, a un pas del sainet, però també de la metafísica?

A Steve Carell l’hem vist millor a altres pel·lícules i aquí ha de carregar amb un paper antipàtic; mentre que Jesse Eisenberg no és que ho faci malament, però potser el seu perfeccionament del rol d’estaquirot total no és el que li obrirà les portes del teatre shakespearià.

És llàstima que les interessants actrius que intervenen a «Café Society» tinguin tan poca tela a tallar (però ja se sap que són els homes els que solen escriure els guions). La puixant Blake Lively disposa d’un personatge a penes justificat per l’script; mentre que la veterana Parker Posey es conforma a figurar com a part del decorat. A Kristen Stewart tots l’hem criticada d’ençà que es va dedicar en cos i ànima a la saga «Twilight»; però un dia, i un altre més, va demostrant que és molt més que una cara atractiva que enamora la càmera. Llàstima doncs que Allen li hagi escrit un rol tan passiu.

On brilla «Café Society» és en l’apartat visual: deu de ser una de les pel·lícules més boniques del director. El llegendari Vittorio Storaro ha dissenyat una fotografia cristallina de tonalitats taronja que banya totes les escenes en gloriosos crepuscles i albes pròpies del Technicolor; mentre que el dissenyador de producció Santo Loquasto recrea els interiors de Hollywood i de la Café Society de Nova York amb fastuositat «art déco». Gràcies a aquest caramel pels ulls i a una història d’il·lusions perdudes i frustracions guanyades (que sempre queda bé), el film deixa bon gust a la boca i es guanya l’aprovat, encara que segur que l’oblidarem als cinc minuts.

Un clàssic del bricolatge

De vegades pensem que coneixem amb tota mena de fonaments una peça del canon literari clàssic, quan en realitat només hem tastat la seva versió més planera i pasteuritzada, destinada al públic superficial de la gran pantalla de Hollywood. Ara m’estic referint al «Frankenstein o el modern Prometeu» de la Mary Shelley, que m’afanyaré a dir que, malgrat tot, funciona molt millor si ho dirigeix James Whale, que si ho escriu la dona del poeta Shelley (i filla de la feminista Mary Wollstonecraft).

De la novel·la sabia que havia començat com una aposta ociosa entre estiuejants prestigiosos i avorrits reunits entorn del llac Leman. Ni Byron, ni Polidori, ni Percy Bysshe Shelley, tragueren gran cosa de tot plegat. Només Mary obtingué amb aquest «Frankenstein» un passaport a la immortalitat, tot i que em sembla una obra molt millorable (encara que he de reconèixer que no tinc gaire paciència amb la literatura del romanticisme).

El lector inadvertit se sorprendrà que el llibre comenci amb les cartes que el capità Robert Walton li envia a la seva germana en un moment no especificat del segle XVIII. Walton es presenta com a escriptor fallit i explorador del Pol Nord, encara que aviat demostra que no ha fet els deures, perquè pretén presenciar el Sol de Mitjanit a l’hivern àrtic. Per descomptat aquestes pàgines conformen un marc narratiu totalment superflu; almenys fins que apareix un personatge gegantí creuant els gels en un trineu. Poc després la tripulació del vaixell de Walton rescatarà un home extenuat, que no és altre que Victor Frankenstein perseguint la seva creació, com ens explicarà així que hagi recuperat les forces. Curiosament el protagonista del relat no rep el nom de Victor fins ben bé la pàgina 70 i el cognom familiar de Frankenstein encara s’introdueix més tard i de forma indirecta. No us estranyi doncs la confusió tradicional que atribueix el nom de Frankenstein a la criatura i no al malaurat doctor.

El veritable cos de la novel·la, el relat de Victor, s’enceta per viaranys més convencionals: infantesa i joventut feliç dins d’una família benestant ginebrina, prematur interès científic, tendència a encaterinar-se amb les pseudo-ciències. La creació d’un ésser viu a partir de despulles humanes, se soluciona en un breu paràgraf anticlimàtic, que ens estalvia qualsevol detall macabre i ens escatima tota la maquinària de llamps i trons, tant eficaç a la pel·lícula de Whale. Suposo que la Shelley aquí va pecar de púdica i el que hauria de ser un moment culminant del llibre li queda en un no res. A sobre Frankenstein s’horroritza de com li ha quedat de lletja la criatura (com si no l’hagués vista tota l’estona durant la seva confecció) i fuig corrents en un acte de total irresponsabilitat.

A diferència del film, on la creació del «mad doctor» no deixa de ser un colós balbucejant de reaccions primitives, aquí la Criatura (aviat denominada el Monstre) té prou temps per instruir-se en el llenguatge humà i altres exquisideses de la civilització, mitjançant dilacions que posen a prova la credulitat del lector. Mentrestant la trama va desplegant els tics habituals de la novel·la romàntica amb precisió suïssa (i ginebrina). Per exemple, cada crisi del protagonista implica quatre mesos de prostració, lluitant entre la vida i la mort (així eren els «emo» de llavors). No hi falten els personatges arquetípics de l’amic de l’ànima i de l’enamorada virginal, tots dos directament plantificats al guió, però mai explicats de forma convincent. Les suposades sorpreses es veuen venir d’una hora lluny i el final és un despropòsit total: una pira funerària al Pol Nord? Amb quina fusta?

Concedim-li a Mary Shelley la creació (amb rengles descaradament torts) d’un mite interessant, però escassament fructífer, que en l’època moderna només ens ha ofert una pel·lícula fallida de Kenneth Branagh. Ni punt de comparació amb la fèrtil figura de Dracula, les aventures del qual m’ocuparan els propers dies, espero que amb molta més alegria.

Segona residència (24): a la gola del llop

El grup mediàtic, l’ensenya més important del qual era l’«Eco Literal», ocupava un edifici singular i nou de trinca al cor del districte 22@. El propòsit més evident de les seves vint-i-cinc plantes era el d’impressionar al passejant casual i el d’aclaparar tot aquell que pretengués establir algun tracte amb l’empresa, com era el meu cas. Ja era conscient que presentar-me a les portes de la companyia sense haver concertat una cita prèvia m’exposava a un possible desengany; però em veia incapaç d’explicar per telèfon el motiu del meu interès per entrevistar-me amb el director de l’Eco.

Com podia haver esperat, el vestíbul era una obra mestra de fatxenderia desvergonyida amb voltes cristal·lines que emetien reflexos desconcertants a deu metres sobre el meu cap. Al bell mig d’aquella catedral tecnològica, la tauleta de recepció apareixia francament modesta, tot i que no podia ocultar les insalvables barreres que impedien el pas a tots aquells que no vinguessin munits del salconduit reglamentari. Allà on hauria semblat adequada la presència d’una atractiva recepcionista, hi havia un malcarat d’uniforme.

—Sí? —va preguntar sense eloqüència.

—Venia a veure el senyor Català, Víctor Català.

—Nom?

Li vaig donar el meu nom esportivament, tot i que sabia que només significaria una demora innecessària. Va consultar llargament la seva pantalla: es notava que no era expert en tasques administratives i ofimàtiques.

—No cal que busqui, no em trobarà. No tenia cita, però m’agradaria saber què cal fer per tenir una xerrada amb el senyor Català.

—Oh, això s’hauria d’entendre amb la seva secretària. Li passaré el correu electrònic. Esperi que el busco.

Vaig esperar pacientment durant més de cinc minuts, mentre calibrava la possibilitat d’entendre’m de forma amena amb la secretària d’algun quefe. A la fi el paramilitar m’allargà un post-it que contenia una arrova (i altres lletres).

Vaig escriure un correu sol·lícit aquell mateix vespre. No vaig obtenir resposta durant les dues setmanes següents. Potser m’havia expressat de forma vaga. Vaig insistir amb la secretària, aquella gossa Cèrber de llegendària impermeabilitat. Vaig utilitzar les paraules màgiques, «Joan Pujades», el nom de l’escriptor desaparegut tres anys enrere. Cap resultat: semblava que el silenci s’empassaria tots els meus esforços.

Llavors un dimecres vaig rebre una trucada de l’Eunice Pujades (amb qui he de confessar que no havia mantingut tot el contacte promès de bon antuvi).

—Miquel, deixa-ho córrer tot. Tema solucionat! —va anunciar-me joiosa, sense que jo tingués del tot clar quin era el «tema». Va fer-me ràbia que minimitzés frívolament problemes que m’havien mantingut ocupat durant tants capítols. Vaig exigir-li una trobada cara a cara, de la qual s’ocuparà el proper (i últim) episodi.

L’etern retorn

Feia anys que a Zhang Yimou li havia perdut la pista. A l’exquisit i visualment esplèndid autor de drames de cambra dels anys 80 i 90 el va succeir el no menys visualment esplèndid autor de superproduccions d’arts marcials, marcades tanmateix per l’estètica cridanera i llevantina d’una Porcelanosa oriental.

Amb aquest «Going Home» (o «Regreso a casa», en vernacle), la crítica li torna a dirigir la paraula. Potser perquè revisita l’intimisme dels seus inicis i perquè recupera la seva musa Gong Li, aquí notablement envellida. Es basa en una novel·la de Yan Geiling, de la qual mai no en sabrem res, per allò de les distàncies culturals que mantenim amb literatures llunyanes. A l’inici del film, datat a la primera meitat dels anys 70, el professor Lu Yanshi (Chen Daoming) està internat en un camp de treball, del qual intenta escapar infructuosament. La seva filla Dandan, que mira de fer-se un lloc en una companyia de ballet kitsch-comunista, procura renegar del pare de totes les formes possibles; mentre que la muller Feng Wanyu (Gong Li) preserva el seu amor conjugal intacte, per moltes revolucions culturals que s’hi interposin.

Per raons que a un espectador occidental segurament se li escaparan, un cop acabada la Revolució Cultural, el professor empestat esdevé gairebé un heroi  popular. Malauradament, a l’entretant la seva dona s’ha tornat lirona (i no per cap dels motius previsibles: una possible violació, un traumatisme cranial), sinó per pures exigències del guió.

En resulta una pel·lícula d’esporàdiques belles imatges i amb un bon duet de protagonistes adults (en canvi, la nena balladora està de bufetada). A Zhang Yimou se li nota de lluny que intenta construir una encisadora història d’amor immortal i a contracorrent («El amor en los tiempos del cólera» en seria un bon exemple), però el projecte li queda més ortopèdic que viscut.

Els rars són els altres

Fa pocs mesos us escrivia sobre «Cucumber» (Cogombre), la magnífica mini-sèrie entorn de la crisi de la quarantena d’un senyor gai qualsevol de Manchester. Com us vaig dir llavors, «Cucumber» presentava la curiositat de venir acompanyada de dues sèries paral·leles i mig independents. Acabo de visionar una d’elles, «Banana»(*), i no puc evitar treure’m el barret davant de la inventiva de Russell T Davies per desenvolupar narratives emocionants que impliquin i donin veu als membres menys representats (que no menys representatius) de la societat.

«Banana», articulada en vuit capítols independents de 23 minuts cadascun, ens presenta nous personatges i d’altres ja coneguts a «Cucumber» (allà secundaris, aquí protagonistes). El nexe d’unió de gairebé tots ells és la presència sovint de compromís de Dean Monroe (Fisayo Akinade), el joveníssim negre promiscu que salta d’un llit a un altre amb aquella alegria… Precisament és ell qui protagonitza el primer capítol, i mentre es basteix entorn seu una llegenda de maleït fill pròdig (que la seva raonable família s’ocuparà de desmentir), descobrirem que el conte ja el coneixíem, només que contemplat des d’una altra perspectiva.

Fins ara dominava l’humor i la metaliteratura; però el segon capítol és devastador. La joveníssima multiempleada Scotty s’enamora perdudament d’una mestressa de casa de mitjana edat que ha descobert a la cua del súper. L’idil·li no comença bé, i acaba pitjor (o millor, segons com t’ho miris); però l’entretant és una meravella d’epifanies internes amb moments dignes de cinc mocadors.

El tercer episodi és certament menys original: la naixent història d’amor entre dues noies de caràcter oposat, la molt assenyada i la molt eixelebrada i la raonable pregunta de si tenen un futur en comú (o no). Aposto que sí.

En canvi, el quart és un dels cims de la sèrie. Helen, una noia transsexual, pateix un ciberatac consistent en l’exhibició pública de vídeos íntims, exhibició orquestrada per un ex-amant venjatiu. Inesperadament, trobarà el recolzament més eficaç en la seva pròpia família, per molt convencionals que semblin d’entrada. Didàctic i molt emotiu. Interpretat per una autèntica actriu transsexual (i no per un mascle disfressat que pidola guardons, com sol passar a Hollywood). L’haurien de passar a totes les escoles.

El cinquè és ben curiós. El jove Josh comença a sentir-se bé dins de la seva pell, com a gai plenament assumit. Però quan torna al poble per assistir al casament de la seva millor amiga, no pot evitar mostrar sentiments conflictius davant de l’enllaç. Un interessant estudi sobre els confusos límits de l’amor, l’amistat i l’atracció sexual. Una versió d’«El Graduat» pel segle XXI.

El sisè capítol funciona com un conte humorístic de final feliç. Tornem a tenir un parell de dones que proven sort en una cita amorosa. La pega és que Amy té un trastorn obsessiu-compulsiu d’aquells de manual psiquiàtric i visualitza un futur de desgràcies diverses mentre supedita la seva propera estratègia amorosa a una tirada de daus. Divertit i amb un final gloriós.

En el setè, dos homes d’atractiu desigual descobreixen que tenen una bona química al llit. Serà suficient perquè la relació vagi a més o prevaldrà la realitat que juguen a divisions diferents? Realista i per tant desolador.

L’últim capítol és el més estrany i no acaba ser del tot satisfactori. Vanessa, propietària d’una empresa de neteja (i mare d’una de les noies de l’episodi tres), fa rullar el negoci contractant immigrants il·legals. Una jornada compartida amb la jove nigeriana Zara, que no parla una gota d’anglès però que s’explica molt bé, la sotmetrà a un dilema moral on s’enfrontaran el benefici propi i la dignitat humana.

Amb les sèries formades per episodis independents, passa igual que amb els llibres de contes, que en trobes per a tots els gustos i que, quan jo escolliria aquest tu preferiries aquell altre. Però cal reconèixer que el nivell d’encerts és altíssim o sigui que no tinc inconvenient a mostrar el meu polze en alt.

(*) Recordaré als oblidadissos que els títols tenen tot a veure amb el divers grau de consistència del membre masculí en erecció.

The Franco Variations

Tot fent de cicerones d’uns amics mexicans de visita a la Gran Encisera, hem topat inesperadament al Born dels nostres pecats amb una exposició força interessant titulada «Vibracions prohibides». La cosa va de la censura que s’exercia durant el franquisme (i una mica més enllà) de les imatges reproduïdes a les cobertes dels discos de música pop, el que propicià llavors l’existència de versions ibèriques alternatives creades sota l’aprovació de l’autoritat pertinent. El motiu de la controvèrsia solia ser el sexe, especialment quan implicava representació visual del nu femení; però també es mirava d’evitar cap menció a l’escatologia. Així, el vàter ple de graffiti que veieu a dalt (a l’esquerra) pel «Beggars Banquet» dels Stones, va esdevenir una ensopida invitació en tipografia anglesa a la versió espanyola (dreta).

The Rolling Stones encara protagonitzaren un altre cas sonat de censura amb el seu «Sticky Fingers» de 1971. Andy Warhol els hi havia dissenyat una portada impecable amb texans, cremallera (plenament funcional) i calçotets amb el paquet de Mick Jagger en primera línia de mar a la funda interior. Tot aquest foc d’artifici a Espanya fou substituït per una mena d’interpretació literal (i una mica macabra) del títol de l’àlbum. Pel poc que he arribat a entendre, l’edició ibèrica que tinc a casa, per la seva raresa, cotitzaria molt bé a les cases de subhasta online.

No passaria el mateix amb el magistral «Who’s Next» de The Who. La coberta original mostra els membres del grup que acaben de pixar en un paral·lelepípede de ciment (a l'època es parlava molt del 2001 de Kubrick). No és una imatge memorable, però recordo que el disc el vaig comprar a can Algueró al carrer Balmes a preu de caviar. I que l’alternativa espanyola fou penosa. Decidiu vosaltres mateixos.

En alguns casos la censura no és tan gràfica però sí més llegida: com a l’«Overnite Sensation» de Frank Zappa, on una cançó tan orgàsmica com «Dina-Moe-Hum" fou substituïda per un tema «jazzy» (potser "Eat that Question") i al «Yuma» de Neil Young l’ominós «Cortez the Killer» esdevingué als títols de crèdit el vocatiu «Cortez, Cortez».

Mentrestant les dues suposades senyoretes autoestopistes alemanyes que il·lustraven el "Country Life" de Roxy Music, esdevingueren a Espanya un "interruptus". Ja us ho dic: el sexe és cosa del cap. Els censors ho tingueren clar en publicar el següent:

Suggerència i negació. Visca la femella misteriosa! L'expo dura només fins al 28 d’agost. Ja cal que us afanyeu.

Bala perduda

De forma totalment fortuïta vaig agafar-lo de la biblioteca només perquè el nom de l’autor, Alberto Fuguet, creia que em sonava. Xilè de l’any 1964, va resultar. El llibre: «Missing (una investigación)» (Alfaguara, 2011), malgrat la referència al film de Costa-Gavras i la nacionalitat de l’escriptor, no té res a veure amb els desapareguts polítics de la dictadura de Pinochet, sinó que es tracta d’un assumpte estrictament familiar i, a sobre, una autoficció, amb tots els perills que això comporta. Ja avanço que en la meva opinió Fuguet se’n surt amb nota.

Els Fuguet, una família xilena d’origen català, havien conegut el temps de les vaques grasses, fins que en girar-se’ls-hi les tornes hagueren d’emigrar a Califòrnia. A l’edat de deu anys l’autor retornà a Santiago amb els seus pares, tot i que finalment, mitjançant divorci, el pare se’n tornà a Califòrnia per acompanyar avis i oncles i crear una família nova. Dins d’aquesta particular situació de parentela dividida, destaca la figura de l’oncle Carlos Fuguet, l’ovella negra del clan. Bohemi, músic ocasional, petit delinqüent amb alguna estada penitenciària al seu currículum, Carlos talla la relació amb la família després d’una discussió especialment agra amb el patriarca. Passen quinze anys i ningú sembla preocupat sobre el destí final del desaparegut. Només el seu nebot Alberto, a qui sobta el desinterès dels seus parents, decideix posar fil a l’agulla i contracta un detectiu perquè investigui si Carlos és viu o mort.

Amb aquest inici, jo ja em temia un d’aquells exercicis de pentinar el gat tan característics de l’autoficció, en el qual s’esmercen moltes perquisicions circulars i molta reflexió literària, per no arribar a cap resultat pràctic. Quina sorpresa doncs que a les poques pàgines ja havien trobat l’oncle perdut i que aquest no podia al·legar cap circumstància dramàtica per justificar el seu mutis. A partir d’aquí s’inicia un relat a diverses bandes on es tracta la particular toxicitat d’algunes relacions familiars i s’aprofundeix en com s’estableixen les lleialtats a l’interior de la tribu.

Fuguet s’ocupa de les relacions (pèssimes) que manté amb el seu avi i les inexistents que manté amb el seu pare, mentre es pregunta quin dret té a fer literatura de les misèries familiars. La conclusió que li fa superar tots els escrúpols és que no hi ha veritable literatura si no s’aconsegueix afectar la realitat (encara que sigui per bé). Però Alberto Fuguet no és ni molt menys el centre de la trama, que dóna tot el protagonisme a l’oncle perdut i retrobat fins al punt d’oferir-li la paraula i permetre-li un llarg monòleg en prosa formatejada com a vers lliure:

antes de ella,
entre ella y la otra,
entre barbara y suzette,
estuve dando vueltas,
viviendo el fin de los sesenta,
casi como si supiera que los sesenta
iban a ser luego los sesenta.
experimentando,
drogándome un poco,
tomando su resto,
mirando cómo todo ardía,
cómo mataban gentre,
cómo los estados unidos se desangraba,
cómo los hippies se tomaban la calle,
todos paranoicos con charles manson.
vivía en elei,
en hollywood, primero,
en otro hotel,
de losers,
decrépito.
pasaba mis días comiendo
en las delis judías
de la calle fairfax,
comiendo sandwiches de lengua
porque me acordaba de chile.

L’oncle Carlos persegueix el somni americà, de fracàs en fracàs, sempre perseverant, fins arribar a una vellesa que podria semblar patètica. Alberto Fuguet està a punt d’aparcar el projecte, inquiet davant de l’exhibició dels draps bruts familiars, fins que s’adona que potser la plenitud vital pel seu oncle consisteix precisament en esdevenir el protagonista literari de la seva pròpia història.

Un llibre colpidor i apassionant, on l’artifici s’utilitza només en dosis mínimes. Recomanat (molt).