divendres, 26 d’agost de 2016

Qui Hollywood passa, Brooklyn empeny

Des de fa alguns anys hom assisteix a la darrera estrena de Woody Allen amb una comprensible trepidació, basada sobretot en la intriga. Serà un bunyol pretensiós? («Irrational Man» (2015)), ens preguntem amb tota la raó. Serà una feliç mediocritat amb el pitjor final de la seva carrera? («Magic in the Moonlight» (2014)). Serà mitjanament acceptable, gràcies a l’esforçat treball d’una gran actriu? («Blue Jasmine» (2013)). «Café Society», l’Allen de l’anyada 2016, sembla que s’està sortint força bé tant amb el públic com amb la crítica, gràcies a una història inofensiva, però melangiosament tendra, i un embolcall de categoria.

El film —suposo que ambientat als anys 30 del segle XX— va de Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg), un jove jueu de Brooklyn, a qui els seus pares envien a fer carrera a Hollywood sota la protecció del seu poc implicat oncle Phill (Steve Carell), triomfant magnat de la indústria del cinema. Després d’unes quantes frustracions, tant amoroses com laborals, Bobby retorna a Brooklyn amb la cua entre cames, per acabar convertint-se en la imatge pública del «night club» del seu germà mafiós Ben (Corey Stoll).

Si la sinopsi us ha semblat mancada d’interès, no aneu gaire errats, perquè efectivament en té ben poc. El guió és tan minso que només pot ser redimit per qüestions subsidiàries, el que no vol dir que siguin necessàriament menyspreables. Malgrat el to lleugerament melancòlic, hi ha moments d’humor genuí, especialment quan intervé la parentela de Brooklyn. Quan de temps feia que Allen no ens mostrava una de les seves entranyables famílies jueves, a un pas del sainet, però també de la metafísica?

A Steve Carell l’hem vist millor a altres pel·lícules i aquí ha de carregar amb un paper antipàtic; mentre que Jesse Eisenberg no és que ho faci malament, però potser el seu perfeccionament del rol d’estaquirot total no és el que li obrirà les portes del teatre shakespearià.

És llàstima que les interessants actrius que intervenen a «Café Society» tinguin tan poca tela a tallar (però ja se sap que són els homes els que solen escriure els guions). La puixant Blake Lively disposa d’un personatge a penes justificat per l’script; mentre que la veterana Parker Posey es conforma a figurar com a part del decorat. A Kristen Stewart tots l’hem criticada d’ençà que es va dedicar en cos i ànima a la saga «Twilight»; però un dia, i un altre més, va demostrant que és molt més que una cara atractiva que enamora la càmera. Llàstima doncs que Allen li hagi escrit un rol tan passiu.

On brilla «Café Society» és en l’apartat visual: deu de ser una de les pel·lícules més boniques del director. El llegendari Vittorio Storaro ha dissenyat una fotografia cristallina de tonalitats taronja que banya totes les escenes en gloriosos crepuscles i albes pròpies del Technicolor; mentre que el dissenyador de producció Santo Loquasto recrea els interiors de Hollywood i de la Café Society de Nova York amb fastuositat «art déco». Gràcies a aquest caramel pels ulls i a una història d’il·lusions perdudes i frustracions guanyades (que sempre queda bé), el film deixa bon gust a la boca i es guanya l’aprovat, encara que segur que l’oblidarem als cinc minuts.

6 comentaris:

  1. Malgrat els alts i baixos, anar a veure les estrenes d'Allen s'ha convertit en un costum, com aquelles passejades sense pretensions que a voltes et permeten descobrir un racó encisador que no coneixies o acabar menjant-te un gelat per no donar la sortida per perduda. De moment sembla que tenim el gelat assegurat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, en aquest cas no deixarà de ser una passejada ben agradable.

      Elimina
  2. No puc deixar d'anar a veure l'Allen a cada estrena. En sóc fan des de les famoses anades a Ceret de les seves primeres pelis. Sempre trobo que aporta alguna cosa. Esperava com sempre l'arribada de la nova i vaig sortir-ne ben relaxada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que relaxa (i no enerva), que ja és molt.

      Elimina
  3. Doncs jo que, per diversos motius, m'havia perdut alguna de les darreres pel·lícules de Woody Allen, diumenge passat vaig satisfer la meva síndrome d'abstinència woodyalleaniana i en vaig sortir molt satisfeta. D'acord que no es troba entre les millors obres seves, però és 100% Woody Allen, amb els ingredients --de guió i visuals-- que el caracteritzen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és 100% Woody Allen, però una mica mancat de força. I, si no has vist les dues anteriors, no cal que facis cap esforç.

      Elimina