dissabte, 27 d’agost de 2016

Estampes pulleses: una invitació

Catedral de San Sabino a Bari
De vegades la possibilitat d’un viatge es pot insinuar de la forma més inesperada, fins i tot a través d’una pel·lícula (bastant reprovable) que vam veure a Roma sis anys enrere. Estava ambientada a la ciutat de Lecce, de la qual confessaré que no havia sentit mai parlar i que des de llavors va esdevenir una petita obsessió particular. Lecce, com jo ja hauria de saber, es troba a la Pulla (Puglia en italià), la regió més oriental de la península itàlica i la que ocupa precisament el taló de la seva característica bota.

Pulla no és gaire extensa (dos terços de la superfície de Catalunya) i compta amb una moderada població de quatre milions d’habitants. Com a bona regió meridional, no disposa de grans centres industrials i per tant representa un gran generador d’emigració, tan interna com externa. També destaca pels seus productes lligats a la terra (oli, vi, pa) i per vuit-cents quilòmetres de costa que, quan hi ha una mica de sorra, es converteix en una de les millors inversions turístiques del segle XXI.

Els italians ja fa temps que estiuegen a la regió (sobretot els seus veïns de la Campània); però la resta del turisme mundial tot just la va descobrint de mica en mica. Pocs destins recordo amb menys presència de «guiris» i fins i tot els catalans, que solem figurar entre els viatgers més inquiets, han brillat aquí per la seva absència. Per descomptat exagero, però no gaire.

Els atractius de Pulla saltaran a la vista de qui gosi acostar-s’hi en qualsevol època de l’any. Fins i tot per a un fòbic de les platges com sóc jo, no deixarà de meravellar l’escassa urbanització (degradació) de les seves inacabables costes, ben aptes pel bany en família. Pels amants de la cultura, especialment de l’arqueologia i l’arquitectura, els vestigis de la Magna Grècia, les catedrals romàniques i els palaus barrocs, formen un conjunt críticament indestructible. I no caldrà afegir res sobre la cuina local, tan bona com a la resta de la península. T’hi has d’esforçar molt (cada dia menys, cal denunciar-ho) per menjar malament a Itàlia.

Mentre cantava (i escrivia) les virtuts de la regió pullesa, m’anava preguntant si no estaria sent injust i ple de prejudicis envers les províncies meridionals equivalents de la península ibèrica, terres que poden presumir de mancances econòmiques i de patrimoni arquitectònic similar, com es pot trobar les ciutats de Ronda, Andújar, Baeza o Úbeda. Però hauré de confirmar que enlloc com a Pulla per trobar petites ciutats separades per escasses desenes de quilòmetres, cadascuna d’elles caracteritzada per un centre històric més fastuós que l’anterior. I això en una regió pobre i més que mísera (i missaire). En propers capítols intentaré convèncer-vos una mica més encara que la Pulla val molt la pena.

4 comentaris:

  1. oh! m'agrada pensar que sóc una mica 'culpable' d'aquest viatge...

    ResponElimina
  2. Pel FB s'ha notat amb quin plaer heu anat fent camí n'he deixat bella constància visual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs aquí en versió una mica més literària...

      Elimina