dijous, 25 d’agost de 2016

Un clàssic del bricolatge


De vegades pensem que coneixem amb tota mena de fonaments una peça del canon literari clàssic, quan en realitat només hem tastat la seva versió més planera i pasteuritzada, destinada al públic superficial de la gran pantalla de Hollywood. Ara m’estic referint al «Frankenstein o el modern Prometeu» de la Mary Shelley, que m’afanyaré a dir que, malgrat tot, funciona molt millor si ho dirigeix James Whale, que si ho escriu la dona del poeta Shelley (i filla de la feminista Mary Wollstonecraft).

De la novel·la sabia que havia començat com una aposta ociosa entre estiuejants prestigiosos i avorrits reunits entorn del llac Leman. Ni Byron, ni Polidori, ni Percy Bysshe Shelley, tragueren gran cosa de tot plegat. Només Mary obtingué amb aquest «Frankenstein» un passaport a la immortalitat, tot i que em sembla una obra molt millorable (encara que he de reconèixer que no tinc gaire paciència amb la literatura del romanticisme).

El lector inadvertit se sorprendrà que el llibre comenci amb les cartes que el capità Robert Walton li envia a la seva germana en un moment no especificat del segle XVIII. Walton es presenta com a escriptor fallit i explorador del Pol Nord, encara que aviat demostra que no ha fet els deures, perquè pretén presenciar el Sol de Mitjanit a l’hivern àrtic. Per descomptat aquestes pàgines conformen un marc narratiu totalment superflu; almenys fins que apareix un personatge gegantí creuant els gels en un trineu. Poc després la tripulació del vaixell de Walton rescatarà un home extenuat, que no és altre que Victor Frankenstein perseguint la seva creació, com ens explicarà així que hagi recuperat les forces. Curiosament el protagonista del relat no rep el nom de Victor fins ben bé la pàgina 70 i el cognom familiar de Frankenstein encara s’introdueix més tard i de forma indirecta. No us estranyi doncs la confusió tradicional que atribueix el nom de Frankenstein a la criatura i no al malaurat doctor.

El veritable cos de la novel·la, el relat de Victor, s’enceta per viaranys més convencionals: infantesa i joventut feliç dins d’una família benestant ginebrina, prematur interès científic, tendència a encaterinar-se amb les pseudo-ciències. La creació d’un ésser viu a partir de despulles humanes, se soluciona en un breu paràgraf anticlimàtic, que ens estalvia qualsevol detall macabre i ens escatima tota la maquinària de llamps i trons, tant eficaç a la pel·lícula de Whale. Suposo que la Shelley aquí va pecar de púdica i el que hauria de ser un moment culminant del llibre li queda en un no res. A sobre Frankenstein s’horroritza de com li ha quedat de lletja la criatura (com si no l’hagués vista tota l’estona durant la seva confecció) i fuig corrents en un acte de total irresponsabilitat.

A diferència del film, on la creació del «mad doctor» no deixa de ser un colós balbucejant de reaccions primitives, aquí la Criatura (aviat denominada el Monstre) té prou temps per instruir-se en el llenguatge humà i altres exquisideses de la civilització, mitjançant dilacions que posen a prova la credulitat del lector. Mentrestant la trama va desplegant els tics habituals de la novel·la romàntica amb precisió suïssa (i ginebrina). Per exemple, cada crisi del protagonista implica quatre mesos de prostració, lluitant entre la vida i la mort (així eren els «emo» de llavors). No hi falten els personatges arquetípics de l’amic de l’ànima i de l’enamorada virginal, tots dos directament plantificats al guió, però mai explicats de forma convincent. Les suposades sorpreses es veuen venir d’una hora lluny i el final és un despropòsit total: una pira funerària al Pol Nord? Amb quina fusta?

Concedim-li a Mary Shelley la creació (amb rengles descaradament torts) d’un mite interessant, però escassament fructífer, que en l’època moderna només ens ha ofert una pel·lícula fallida de Kenneth Branagh. Ni punt de comparació amb la fèrtil figura de Dracula, les aventures del qual m’ocuparan els propers dies, espero que amb molta més alegria.

6 comentaris:

  1. EL Frankenstein del cinema no té res a veure amb el literari, per això sorprèn o decepciona si s'hi arriba a partir del mite que tots coneixem. Recordo una sensacio semblant quan el vaig llegir amb 12 o 13 anys. Però és una novel·la romàntica més filosòfica que de terror o d'acció, i com a tal s'ha de valorar. Vista així, és tot un clàssic i funciona millor, m'atreviria dir, que el Dràcula de Stoker.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, jo l'he trobada inútilment allargada, matussera i d'un nivell filosòfic molt feble.

      Elimina
    2. Vist des del segle XXI potser sí, però com tants altres clàssics, cal posar-lo en el seu context per poder-lo valorar justament.

      Elimina
    3. Per a mi un clàssic m'ha de continuar dient alguna cosa, independentment del context.

      Elimina
    4. Ui, que pocs clàssics resisteixen aquesta norma... :)

      Elimina
    5. és que de clàssics autèntics n'hi ha pocs :)

      Elimina