diumenge, 7 d’agost de 2016

The Franco Variations

Tot fent de cicerones d’uns amics mexicans de visita a la Gran Encisera, hem topat inesperadament al Born dels nostres pecats amb una exposició força interessant titulada «Vibracions prohibides». La cosa va de la censura que s’exercia durant el franquisme (i una mica més enllà) de les imatges reproduïdes a les cobertes dels discos de música pop, el que propicià llavors l’existència de versions ibèriques alternatives creades sota l’aprovació de l’autoritat pertinent. El motiu de la controvèrsia solia ser el sexe, especialment quan implicava representació visual del nu femení; però també es mirava d’evitar cap menció a l’escatologia. Així, el vàter ple de graffiti que veieu a dalt (a l’esquerra) pel «Beggars Banquet» dels Stones, va esdevenir una ensopida invitació en tipografia anglesa a la versió espanyola (dreta).

The Rolling Stones encara protagonitzaren un altre cas sonat de censura amb el seu «Sticky Fingers» de 1971. Andy Warhol els hi havia dissenyat una portada impecable amb texans, cremallera (plenament funcional) i calçotets amb el paquet de Mick Jagger en primera línia de mar a la funda interior. Tot aquest foc d’artifici a Espanya fou substituït per una mena d’interpretació literal (i una mica macabra) del títol de l’àlbum. Pel poc que he arribat a entendre, l’edició ibèrica que tinc a casa, per la seva raresa, cotitzaria molt bé a les cases de subhasta online.



No passaria el mateix amb el magistral «Who’s Next» de The Who. La coberta original mostra els membres del grup que acaben de pixar en un paral·lelepípede de ciment (a l'època es parlava molt del 2001 de Kubrick). No és una imatge memorable, però recordo que el disc el vaig comprar a can Algueró al carrer Balmes a preu de caviar. I que l’alternativa espanyola fou penosa. Decidiu vosaltres mateixos.



En alguns casos la censura no és tan gràfica però sí més llegida: com a l’«Overnite Sensation» de Frank Zappa, on una cançó tan orgàsmica com «Dina-Moe-Hum" fou substituïda per un tema «jazzy» (potser "Eat that Question") i al «Yuma» de Neil Young l’ominós «Cortez the Killer» esdevingué als títols de crèdit el vocatiu «Cortez, Cortez».

Mentrestant les dues suposades senyoretes autoestopistes alemanyes que il·lustraven el "Country Life" de Roxy Music, esdevingueren a Espanya un "interruptus". Ja us ho dic: el sexe és cosa del cap. Els censors ho tingueren clar en publicar el següent:


Suggerència i negació. Visca la femella misteriosa! L'expo dura només fins al 28 d’agost. Ja cal que us afanyeu.


4 comentaris:

  1. Vaig ensopegar amb aquesta exposició fa unes setmanes, també per casualitat, i em va tenir una bona estona enganxat comparant portades. Cert que totes són anteriors 'a la meva època', quan vaig començar a escoltar música ja no passaven (tant) aquestes coses, però no cal ser tampoc un entès en música per aixecar una cella davant de les dues versions de cada disc, la de fora i la que van publicar aquí. Realment recomanable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, almenys en algunes coses sí que hem progressat.

      Elimina
  2. Sempre ve de gust un repàs a l'estupidesa humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podem pensar que hem millorat (qüestió bastant debatible).

      Elimina