dimarts, 30 de maig de 2017

Una confabulació d’editors


Inevitable com la declaració de la renda, arriba aquest mes de maig la meva contribució anual al club de lectura de la Biblioteca Joan Triadú de Vic. El llibre a comentar aquesta temporada és «Una confabulació d’imbècils» de John Kennedy Toole, recentment traduït per Xavier Pàmies a Anagrama. Per fer una mica els meus deures em documento amb «Una mariposa en la máquina de escribir», una biografia de John Kennedy Toole escrita per Cory Maclauchlin i publicada per Anagrama (de nou!) el maig de 2015. Com a biografia no mata, però suposo que amb Kennedy Toole, de vida tan reservada com efímera, l’única manera d’omplir 300 planes presentables era recórrer a la palla evocadora i al paisatgisme sudista (el rebuig de Maclauchlin a les interpretacions freudianes ja és un punt al seu favor).

El que m’ha interessat més d’aquest llibre és la curosa demolició d’una llegenda urbana habitual a l’entorn d’«Una confabulació d’imbècils», novel·la que et presenten sempre com un exemple de manual de miopia editorial i de justícia última, acomplerta pel públic lector de forma pòstuma. Bona part de la responsabilitat d’aquesta interpretació correspon al novel·lista Walker Percy, inesperat valedor del llibre i artífex de la seva publicació. Com que el seu pròleg acompanya ineluctablement totes les edicions d’«Una confabulació d’imbècils», ha bastit de forma involuntària al seu entorn un conte tan digerible com fals.

Lluny de ser un artista incomprès, J. K. Toole, la va encertar a la primera (o a la segona, si tenim en compte que abans havia escrit «La bíblia de neó» amb setze anys). Un cop finida la seva novel·la, l’envià en aposta audaç a un sol editor: Robert Gottlieb de can «Simon and Schuster», que ja havia editat poc abans el gran clàssic còmic «Catch 22» de Joseph Heller. I aquest senyor, o la seva lectora adjunta de capçalera, Jean Ann Jollett, li saberen trobar prou suc i bruc. De la topada en seguiren dos anys de cartes creuades, amb un editor sensible que intentava donar forma a un llibre inhabitual per una banda, i un autor inèdit, que no tenia clar com defensar la llibertat del seu territori literari.

La comunicació finalment s’estroncà, i no pas per les intencions de l’editor, que sempre deixà una porta oberta al diàleg. John Kenndey Toole malvisqué encara uns anys, immers més i més en una depressió de cavall, difícil de diagnosticar en aquell moment. No gosaria dir que el fracàs subjectiu d’«Una confabulació d’imbècils» esdevingués la causa principal del seu suïcidi: l’escriptor no era en cap cas una persona fàcil.

Quan anys més tard Thelma Toole, exemple cabdal de «mare de l’artista», emprengué la seva particular croada per publicar l’obra mestra del seu fill, sí que es topà amb molta incomprensió, però també amb el dubte raonable que qüestionava la viabilitat d’un autor que ja no tenia ni literalment (ni literàriament) cap futur. Des del moment que, després d’un vagareig incessant per editorials ben peixades, va trobar una sortida a la modesta editorial de la Louisiana State University, la llegenda va anar creixent. Thelma inflà una bombolla artificial, on Robert Gottlieb era el dolent de la pel·lícula, pràcticament el responsable del suïcidi del seu fill; i amb aquell bagatge viperí va passar els últims anys de la seva vida fent «bolos» pintorescos.

És cert que les editorials van sobre segur i d’entrada no s’arrisquen amb llibres que trenquen motlles, com passa amb «A Confederacy of Dunces». Però potser seria hora de fer justícia a l’infamat Robert Gottlieb, que va saber veure les virtuts d’aquesta novel·la i que va capejar amb infinita paciència les neurosis del seu autor.

8 comentaris:

  1. La mare sí que devia ser tot un personatge. És ben curiós que una dona que es va dedicar a recollir sistemàticament tots els paperots que havia escrit el seu fill destruís la nota de suïcidi. Alguna cosa put al sud de Dinamarca. Fins d'aquí una estona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com per dedicar-li una pel·lícula. Fins ara mateix!

      Elimina
  2. Doncs ni «Una confabulació d’imbècils» ni «Catch 22» i mira que intento presumir dient que m'agraden els llibres còmics, però aquests dos em van decebre molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de l'humor va com va, o funciona o no funciona, no té més.

      Elimina
  3. El recordo com un llibre original molt mitificat pel suïcidi de l'autor. Però si no hi havia nota de suïcidi, penso, i si sa mare el va pelar tipa d'aguantar-li les neures de geni?

    ResponElimina
  4. Doncs amb miopia editorial o no, jo m'ho vaig passar pipa llegint-lo. Divertit i inesperat.

    ResponElimina