divendres, 1 de desembre de 2017

Un os polit és sempre motiu de gaubança

Reincideixo —i no m’agradaria que ningú considerés la meva dèria com a símptoma de puerilitat—, i vaig a veure el segon episodi de l’ós Paddington a les pantalles cinematogràfiques. Es titula, amb benvinguda manca d’imaginació, «Paddington 2» i la dirigeix el mateix Paul King de l’anterior (i es nota per a bé).

La trama ens presenta en Paddington ben integrat amb la família Brown d’adopció, però preocupat pels imminents cent anys de la seva tieta Lucy. El millor regal que li pot fer podria ser un llibre «pop-up» de Londres. La seqüència d’animació que segueix al descobriment del llibre és pura meravella i motiu suficient per anar a veure «Paddington 2». Per cert, el llibre és robat, l’osset és declarat culpable i condemnat a passar una temporada a la presó. Però no cal que patiu, amb una mica d’amabilitat els més temibles criminals poden arribar a ser bastant cooperatius.

Rodada amb una paleta de colors encisadora, que recorda més als films de Wes Anderson que al Londres real; amb gags que divertiran a tota la família, les dosis justes de sentiment, un parell de persecucions còmicament trepidants i una convençuda defensa dels valors de la solidaritat, la pel·lícula no dóna ni un pas en fals.

Compta a més amb el tresor viu dels millors actors de l’escola britànica. Repeteixen de l’anterior Hugh Bonneville, Jim Broadbent, Imelda Staunton, Julie Walters, Ben Whishaw (donant veu al protagonista) i Sally Hawkins que sempre broda aquests papers excèntrics (heu de veure-la a «Maudie»). Les incorporacions més sonades són Brendan Gleeson com el no tan terrible cuiner de la presó i Hugh Grant com a actor vingut a menys i disposat a tot per recuperar la celebritat perduda. Grant sobreactua amb avarícia i tothom ha saludat el seu treball com un dels millors de la seva carrera.

«Paddington 2» hauria ser de visió obligada per esbandir-nos el cap una estona de tanta toxicitat ambiental. Una cinta que et permet xalar com un infant amb els innocents bons propòsits del plantígrad protagonista, mentre et cola un gag on es barregen els ossos i el Shakespeare d’«El conte d’hivern», no pot ser del tot menyspreable.

4 comentaris:

  1. M'he firat Paddington i m'ho he passat pipa, fins i tot amb les absurditats d'un grup caribeny enmig del Londres nevat. Una pel·lícula molt Potter, per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potter? Espero que res a veure amb la JK Bowling.

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
  2. naaaa, l'estil de la pinícula que diu "del productor de Harry Potter" :)

    ResponElimina