dimecres, 16 de maig de 2018

És super-porc!

Ja sembla definitiu que el futur del cinema passa per la televisió. Només cal veure la progressiva desertització de les sales i com són majoria els que contemplen les pel·lícules exclusivament des de les no-tan-petites-pantalles de la seva llar. Encara més, estimables cineastes com Duncan Jones o Alex Garland han estrenat els seus darrers films a la plataforma Netflix, sense possibilitat de poder-les visionar de cap altra manera. Ha sigut també el cas del sud-coreà Bong Joon-Ho, que va causar un petit escàndol al festival de cinema de Cannes l’any passat en presentar-hi «Okja», una cinta només visible a la plataforma Netflix.

Normal per tant que, un cop donats d’alta al servei de «streaming», m’hagi afanyat a veure l’última creació d’un dels autors més interessants i entretinguts de l’actualitat. El conte comença de forma idíl·lica amb Mija (Ahn Seo-hyun), una nena sud-coreana que junt amb el seu avi està criant Okja, un porc gegantí que més aviat sembla un hipopòtam d’orelles làcies. Infant i mascota troten per les verdes muntanyes en escenes precioses, molt ben «pintades» pel gran Darius Khondji, que destil·len a la perfecció l’encant sempitern del tema «infant i mascota», encara que es tracti d’una nena i un porc (i no d’un nen i un quisso).

Tanta felicitat no podia durar, ja que aquesta Okja és fruit d’un experiment de la companyia Mirando (llegiu Monsanto), que maquilla les seves criatures transgèniques amb una pàtina de fals ecologisme. Amb la intenció de fer-la protagonista d’una campanya publicitària, la malèvola corporació s’emporta la truja a Nova York, i la desconsolada Mija hi va al darrera. I no em voldria descuidar del paper rellevant que té un grup de terroristes animalistes, incapaços de matar una mosca.

De tot això se’n segueixen algunes magnífiques escenes d’acció, quatre apunts de sàtira anti-sistema i diverses mostres molt depriments de maltractament animal (model escorxador). Encara que no es faci explícit, es diria que «Okja» és una invitació descarada a renunciar a l’hamburguesa i fer-se vegà, i no és un gest innocent que dos dels membres del comando terrorista siguin Daniel Henshall i el seu xicot Devon Bostick, ambdós coneguts activistes dels drets animals.

L’elenc és un atractiu poti-poti d’actors coreans i occidentals, on potser serà de justícia mencionar primer de tot la convicció sorruda d’Ahn Seo-Hyun, que és la que ancora el centre de gravetat permanent del conte. Tilda Swinton torna a oferir-nos el seu enèsim retrat de bessones malignes amb la competència que ens té acostumats. Hi veureu Paul Dano, Lily (filla de Phil) Collins, Giancarlo (Los Pollos Hermanos) Esposito o Shirley («Happy Valley») Henderson. L’única nota discordant és Jake Gyllenhaal, en el paper d’un naturalista televisiu vingut a menys. Només puc dir, per redimir la seva histèrica intervenció, que no sembla Gyllenhaal i que espero oblidar-lo en el futur proper.

«Okja» és, com sol passar amb el cinema de Bong Joon-Ho, una amalgama impossible de gèneres i de tons: faula adolescent, thriller d’acció, comèdia bonista i farsa anticapitalista. Encara que, presos separadament, conté fragments d’una gran brillantor, no aconsegueix ni la perfecta cohesió de «The Host», ni el sorprenent deliri de «Snowpiercer». Sí que té en el seu centre un cor ben càlid, que deixa bon gust a la boca; i tampoc cal posar-se tan criticaire quan estem parlant d’una peça que és més original i divertida que el 90% d’audiovisuals amb els que heu ensopegat la darrera dècada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada