dimarts, 8 de maig de 2018

Pell nova per a velles llegendes


La fascinació per la remota i salvatge Islàndia és un fet que requereix poques explicacions i per tant, si et diuen que «El zorro ártico», que va guanyar el reputat Premi de Literatura del Consell Nórdic l’any 2005, és l’obra més significativa de la literatura islandesa actual, doncs vas i la llegeixes. Va ser editada per Nørdica Libros el 2008 en traducció d’Enrique Bernárdez i ja va per la tercera reimpressió. El seu autor és Sjón, nom literari de Sigurjón Birgir Sigurðsson, qui apart de la carrera literària pròpia ha col·laborat com a lletrista en algunes cançons de Björk («Isobel», «Jóga», «Wanderlust»…)

«El zorro ártico» és una novel·la breu, però amb molta substància, i un format força original. Els capítols són curts, en alguns casos molt curts, i el to molt divers. Comença, per exemple, amb uns capítols dedicats al pastor luterà Baldur Skuggason que un matí de gener de 1883 surt a caçar una guineu. Es tracta de textos de prosa molt austera i descriptiva, on es subratlla la fragilitat de l’home davant de la natura. L’efecte s’apropa a la poesia.
Todo el largo día corrió el zorro por colinas y brezales… y el hombre seguía sus huellas, ya muy cerca.
    Aquels animal era la guía que le indicaba lo que tenía que hacer con el mundo de la realidad.
De sobte, a la pàgina 45, quan Baldur és a punt de disparar la seva escopeta, retrocedim uns dies abans i entren en acció nous personatges: hi ha el tonto del poble, un herbolari i una difunta de passat misteriós. Ens trobem en terreny de realisme costumista amb algun toc de misteri, com ho és sempre un vaixell fantasma.

A mesura que el llibre avança, descobrim que el formen peces de natura molt diversa sense lligam aparent, però que de mica en mica aniran cobrant sentit fins arribar a explicar una història completa, com passa amb el trencaclosques que tenia Hafdís a les mans quan van trobar-la.
Los listoncitos de madera bailan en las manos de Fridrik; lo que tenía todo el aspecto de ser un enigma irresoluble parece guiar ahora sus dedos. Todo parece indicar que el rompecabezas posee la mágica propiedad de solucionarse a si mismo; de modo totalmente involuntario, el hombre va uniendo unas piezas a otras, y en cuanto se rozan por el borde, quedan unidas de tal modo que es imposible separarlas, y así otras y otras más; hasta que las maderitas azules forman un fondo y las demás son paredes y ángulos y surge una especie de artesa alargada y bastante alta, blanca por dentro y negra por fuera.
Com passa invariablement a tota narrativa islandesa, el text acaba esdevenint material de llegenda (bèsties parlants incloses); però la gràcia del Sjón és que també hi introdueix alternatives del punt de vista, experiments tipogràfics, i conyeta postmoderna. Acabes de llegir «El zorro ártico» i et sents empès a tornar a llegir «El zorro ártico». Tal és la densitat dels seus suggeriments. Recomanada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada